dimecres, 16 de desembre de 2009

divendres, 11 de desembre de 2009

Els cavalls i els cotxes

Carmen Blanco, en un dels retalls d'Atracción total, diu que ella va triar el model del seu Mercedes amb canvi automàtic pel mateix motiu que, cinquanta anys abans, el seu avi havia triat un determinat cavall de pura raça: per atracció total.



Per què Carmen Blanco arriba a identificar el cotxe i el cavall? Tot i que al segle XX, gràcies a la publicitat, el cotxe ha sigut la polla, l’automòbil ha substituït, en l’imaginari col•lectiu, l’erotisme del cavall. Vicente Verdú, al capítol “La muerte del automóvil” d’El capitalismo funeral, diu això:

«El automóvil ha sido el gran emblema norteamericano no sólo porque heredó la mitología del caballo en la conquista de nuevos horizontes, sino porque el modelo de ciudad suburbana benefició tanto a los terratenientes como a los fabricantes de acero, caucho, cemento y productos petrolíferos.»



En l’imaginari col•lectiu, doncs, el cotxe d’ara és el cavall d’abans. Aquesta deu ser l’explicació del cas que em va passar l’altre dia quan era a punt d’embarcar el cotxe dins el vaixell que m’havia de dur d’Alcúdia a Ciutadella.

Els fets són aquests: un guàrdia civil del port d’Alcúdia em veu l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe. M’atura i em demana que m’identifiqui. Com que no tinc cap document que digui quin és el meu país, li allargo el carnet de conduir, l’únic que no diu gaire res més enllà del meu nom. Tot i que el CAT de la matrícula quadra amb la llengua en què li parlo, la segona llengua del carnet de conduir és el gallec, la llengua del Far West. Al cap hi duia una gorra de llana i no un barret de cauboi, però el guàrdia civil em mira i, amb cara de tenir més ganes d’anar a fer una partida de cartes que de demanar explicacions, em pregunta: "—de dónde es usted, caballero?"

                 

dimarts, 1 de desembre de 2009

Chocolate con certeza

Lin o correo e desveleime aínda máis. Remexíame no leito e pensaba na M., no X., no E., na humidade da casa e ata me sentín un chisco máis alí, e tiven saudades eu tamén da carriza das lastras desas rúas, do viño barato e todo en vida, e chegueina a maldicir por facerme recordar.

Poida que se agradeza escribir de noite, pero escollín esta mañá de leña na salamandra e de choiva miudiña, que ata parece que aprendese a chover neste país de treboadas, tramuntanas e ballóns, que diría o Binino de Cereixa, e quizabes ata dou durmido se canto a canción que agora soa e os dous versos que talvez me salven dun raio mal caído nesta illa.

No correo tamén me manda un cacho de “chocolate con guindilla y cereza”, e eu que o releo e leo “chocolate con certeza”, e agora non sei se odio ou amo o seu correo, pero non me quero decidir: prefiro a choiva, a música e o chocolate coa certeza de vérmonos pronto cun viño mediador.

Que correa!


dissabte, 28 de novembre de 2009

L’insomni de Pla, els gats i les rates.

[Avís: aquest post és per a lletraferits planians. Si no ho sou i el llegiu, us hi podeu tornar. Si no hi teniu cap intenció, a la columna de la dreta hi ha blogs molt interessants. Als lletraferits planians no se’ls farà llarg, als que no el llegeixin, tampoc.]

Tot sovint anem cap a Alaior per la carretera vella. Va entre parets seques i és agradable posar una mica de música i veure com, després de cada revolt, l’església de Santa Eulàlia, amb el Toro de fons, es fa més propera. Ahir vam aprofitar per anar a la biblioteca i fer-nos-en el carnet. Vam sortir amb un llibre cadascun. Jo vaig triar Les illes, de Josep Pla. Com que encara fa bo, després de dinar m’he ajagut a l’hamaca a llegir el capítol que Pla dedica a Menorca, on recull alguns viatges a l’illa. Si realment els va fer, no té gaire interès. És un debat de despatx d’universitat que, en una hamaca entre dues alzines menorquines, esdevé ridícul i llunyà. Com diu l’Espinàs al capítol de Relacions particulars que li dedica, «[e]l que passa és que Pla tenia una biblioteca, una memòria i, sobretot, una gran capacitat de construir uns textos que bategaven com si fossin viscuts.»

De l’insomni de Pla, de les nits en vetlla, també se’n parla molt. Un crític literari que vulgui tenir credibilitat es pensa que en té prou d'afirmar, si ja té una edat, que, una matinada de fa molts anys, va passar un dia amb el cotxe per davant del mas Pla i va veure la llum de la seva cambra encesa. Una nit en vetlla sempre és un bon material per a la literatura, i Pla en va aprofitar unes quantes. Ara bé, quantes variants literàries pot tenir una nit d’insomni? Com a mínim, dues.

Per les dades que dóna, els viatges a Menorca els fa cap als anys vint. En una d’aquestes visites a l’illa, pla passa una nit d’insomni a Fornells. Una cinquantena d’anys després, el 1972, pla fa un viatge per la cornisa atlàntica de la Península ibèrica en direcció a Lisboa, amb unes pàgines imprescindibles del seu pas per Galícia. En aquest viatge passa una altra nit d’insomni a Lluarca, a Astúries. Els viatges són diferents, com ho són els paisatges i els mars per on passa; la llengua del lloc és diferent, com el mitjà de transport amb què arriba, però les nits d’insomni són, rata amunt, gat avall, la mateixa nit d’insomni.

He fet un esquema de cadascuna d’aquestes nits i apunto les pàgines i les edicions corresponents per a qui s’hi vulgui desvetllar del tot. Aquest text no és una crítica a l’obra d’en Pla. Un cop el pengi tornaré corrents a llegir-lo, potser ara a la butaca. L’Espinàs acaba el capítol dedicat a Pla: «Intentaré dir-ho amb tres adjectius, com tan sovint ha fet vostè: sóc un convençut, infatigable, colossal admirador seu.» I aqui li estranya?




Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Fornells (anys 20)

Pla agafa a Maó un autocar “notòriament desballestat i de precària presència” que el durà a Fornells, on arriba amb dues hores i mitja de retard quan ja cau la tarda. Passeja pel port. Se’n va cap a la fonda. “L’hora pitjor per arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar”. Com que no hi ha possibilitat de tornada a Maó fins l’endemà, demana també una habitació. Queda una hora i mitja fins a les vuit, que se servirà el sopar. Decideix fer temps llegint al llit. “La llum era molt petita i molt llunyana: era una bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes”. Encén una espelma que troba sobre la calaixera. Comença a llegir i encén un cigarret quan sent “un sorollet d’ungles gratant sobre una superfície”. Entén que és una rata. S’incomoda. Torna a llegir i el sorollet no s’interromp ni un moment. Es lleva i el soroll s’atura. Torna al llit i el soroll es reprèn. Com que no sap matar rates, creu que la solució és dur-hi un gat. Quan baixa a sopar aprofita per demanar-li un gat al propietari de la fonda, que es presenta, al cap de poca estona “amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat”. A les onze tocades puja cap a l’habitació amb el cabàs i el gat. Arriba i veu un ratolí que s’amaga. Deixa el cabàs amb el gat a prop i es colga. Fa una cigarreta i reprèn la lectura. La rata no es fa present ni el gat es belluga. Creu que podrà dormir perquè el gat farà que la rata no surti. Cap a mitjanit, el gat fa un miol. Al cap de cinc minuts hi torna, i ara “d’una manera seguida i continuada”. S’hi acosta, el vol acaronar i el gat li esgarrapa un pòmul. El torna al cabàs i es fica al llit. Al cap d’un moment el gat torna a miolar, tot i que de tant en tant, “d’una manera irreparable”.  A tres quarts de tres resol treure el cabàs i el gat al passadís i torna al llit. Al cap de poca estona sent la rata que grata. A quarts de cinc encara fa voltes al llit i la rata segueix gratant. A quarts de sis es condorm “d’una manera molt superficial”. El sorollet de la rata no fa cap pausa. A quarts de set el criden, es vesteix ràpidament i baixa. Agafa l’autobús, el mateix del dia abans, i arriba a Maó “feliçment i només amb una hora de retard”.

Josep Pla. Les illes. Barcelona: Destino, 1970. P. 51-59




Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Lluarca (any 1972)

Pla arriba a Lluarca a la una de la matinada, acompanyat d’un amic, en un cotxe matrícula de Girona. No troben hotel. Un guàrdia municipal els acompanya a una casa per a reposar. És un vell hotel. Li dóna una “habitació impresentable”. L’habitació té “una bombeta penjada al sostre que amb prou feines cremava”. Es desvetlla. Sent miolar un gat tres vegades i s’acaba de desvetllar. Surt al passadís. Ressegueix les ales de la casa amb un misto rere l’altre a la mà i no el troba. Torna al llit i hi fa voltes. “Insomni absolut”. El gat va miolant. Torna a sortir al corredor per baixar fins al pati interior de l’edifici i fer callar el gat. No el troba. Torna al llit exasperat i el gat segueix miolant. Veu arribar les primeres llums de l’alba. “En altres ocasions, el moment hauria estat bo per a endormiscar-me. Fou impossible”: Es vesteix i el miolar del gat es va fent més esporàdic. Surt al carrer. Passeja pel port de Lluarca. Arriba l’amic i emprenen la marxa devers Galícia. El projecte és “d’arribar a Foz, per dinar”.

Josep Pla. Direcció Lisboa. Barcelona: Destino, 2004. P. 328-333



divendres, 20 de novembre de 2009

Reflexió a Correus

L’altre dia vaig anar a l’oficina de Correus de Maó. Entrar en una oficina de Correus no és el que més ve de gust. És una mica com anar a la comissaria a renovar-se la ciutadania espanyola o anar al Corte Inglés quan algú ha tingut el mal gust de fer-te un regal d’allà i l’has d’anar a canviar. Tot i així, justament per això és una oportunitat per observar el món i la gent que hi passa, una ocasió per veure situacions quotidianes si no tens tele a casa i no ho pots fer a través d’un rialitixou.

El mes de juny vaig entrevistar la Iolanda Díaz (ara fa un any en parlava). La Iolanda va néixer a Sarria, Lugo, fa 75 anys, i viu a Barcelona des del 1976. Abans, havia passat 24 anys a Montevideo, i allà va col•laborar en moltes de les activitats de la diàspora gallega. Va treballar al Banco de Galicia, va fer molta feina en la clandestinitat, jugant-s’hi molt, —entre altres coses perquè es publiquessin llibres en gallec que a la Galícia territorial no haguessin vist la llum: va ser ella qui va mecanografiar les pàgines de la Historia de Galicia d’Otero Pedrayo, que es va editar entre l’Argentina i l’Uruguai—, i va ser la primera dona que va parlar en gallec per la ràdio, al programa Sempre en Galicia de Radio Carve de Montevideo, que se segueix emetent cada diumenge, ara a Radio Oriental, des que va sortir en antena el tres de setembre de 1950.

Aquest era el motiu que em va fer entrar a Correus. El dia abans havia imprès el treball que vaig fer a partir de l’entrevista i vaig escriure una carta a la Iolanda Díaz. Vaig anar a Correus per enviar-l’hi. A l’oficina de Correus de Maó hi havia, sobretot, immigrants. Sud-americans que recollien o enviaven paquets, un matrimoni marroquí que enviava diners al seu país, un negre que demanava com fer un tràmit i una mare i una filla andaluses que van decidir tornar-hi més tard quan no hi hagués tanta gent. I jo, que no sóc de Menorca però visc aquí, que vaig viure a Galícia però no sóc d’allà, i que li enviava un sobre a una gallega que viu a Barcelona i que va passar més de vint anys a l’Uruguai.

Avui, per cert, tenim una convidada a casa: una mexicana descendent de bascos que viu a Catalunya.

dijous, 5 de novembre de 2009

El sant bevedor

Els diaris del Brasil duen aquests dies una notícia sorprenent, que vaig conèixer per La voz de Galicia, diari que es fa amb un paper resistent a les gotes de cafè amb llet que cauen de la banya del crusant. El titular fa així: “Un brasiler a qui donaven per mort apareix ebri en el seu enterrament”.



La història és aquesta: El brasiler Ademir Jorge Gonçalves té 59 anys i és paleta. Acostuma a beure amb els amics en un bar de Santo Antônio da Platina, a l’estat del Paranà. La nit de l’u de novembre, dia dels morts, va haver-hi un accident mortal a la carretera del costat i tothom va creure que el mort era ell. Fins i tot la família, que va anar a reconèixer el cadavre, va identificar-lo com el d’Ademir Jorge Gonçalves, Tufão de malnom. Un seu amic va sentir la notícia per la ràdio i va anar al bar a avisar-lo que volien enterrar un home com si fos ell. Tufão no s’ho va pensar gaire, va anar corrents cap al tanatori i s’hi va presentar per avisar els familiars que encara no s’havia acabat tot l’alcohol que li toca en aquest món. Alguns diaris afegeixen que, la nit següent, Tufão va tornar al bar amb els seus amics per celebrar que no era mort. Ara, a més, tothom el convida.



Després de llegir la notícia em van venir dues coses al cap. La primera, inevitable, la cançó del Peret “El muerto vivo” i, la segona, un llibre que fa temps em va regalar la S. (que és la S. de qui parlava al poema “Serán...”, i no la S. de “La Roig i el blanc”, tot i que la S. i la S. es coneixen). El llibre, de Joseph Roth, un escriptor de Galítsia, es titula La llegenda del sant bevedor. El bevedor protagonista, Andreas Kartak, cau mort en un bar de París després de beure durant hores. El llibre acaba així: "Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica". Amén.
                                                 

dimecres, 4 de novembre de 2009

Si us plau per força

Tots devem recordar que, de petits, si demanàvem una cosa sense l’expressió de cortesia corresponent, el pare o la mare, o qui fos que ens duia de la mà, ens deia “—Com es demana?”. Tot seguit es feia un silenci i les cares somrients que vèiem en contrapicat no ens deixaven de mirar fins que no pronunciàvem el “si us plau” corresponent. Aleshores, ens donaven l’objecte demanat i hi solien afegir una rialla de complicitat. Si, a més del “si us plau”, ens descuidàvem de donar les gràcies, o ens feia vergonya, ens deien “—Què es diu?”, i de seguida enteníem que calia dir “gràcies”.

Si hom s’engresca a traduir un text en català cap a la llengua de Gloria Fuertes i es troba algun “com es demana?” o algun que “què és diu?”, tindrà dificultats per trobar-hi els equivalents castellans. Només cal que parem l’orella en un parell de situacions quotidianes per veure que el castellà no disposa d’aquestes expressions. Vegem-ne dues:

Situació 1: Entres en un restaurant disposat a deixar-t’hi els calés per ampliar els teus coneixements gastronòmics i, quan demanes si tenen taula et diuen “—En castellano”. Ras i curt. No hi afegeixen cap altre mot i, per l’entonació que hi posen, amb una pausa total al final, entens que s’ha acabat la frase. Has de deduir que t’estan demanant que els parlis en castellà. El primer que et passa pel cap, evidentment, és dir-li: “—Com es demana?”. Però, com que no t’entendria i no hi ha manera de trobar una traducció adient en la seva llengua, ho deixes estar i te’n vas a un restaurant on t’entenguin o bé, si t’agrada cuinar, te’n vas a casa, et fas un bon arròs de peix, obres un vi blanc i a la segona copa ni te’n recordes de l’endrúvit monolingüe.

Situació 2: Entres en una botiga, t’arriba el torn i comences a demanar els productes per omplir la senalla i la nevera. T’entenen però no t’atenen en català. No li dónes gaire importància mentre siguin educats i tinguin un somriure per a tu. El problema ve quan són més secs que una arengada i, en acabar de despatxar-te, agafen els diners i no et donen ni les gràcies. El nostre costum ens faria dir-li “—Què es diu?”. Com que ni saps com traduir-l’hi ni val la pena perdre-hi temps, t’acomiades amb un “fins aviat” i un bon somriure, on cal entendre el “fins aviat” com un “abraci’m!”, que diria el Capri (min. 3:33).

Podem fer per entendre que, per a un espanyol, ha de ser xocant arribar a una illa (o a parts de la península) que, de iure, és territori espanyol i trobar-se indígenes amb una cultura i una llengua diferents. Més encara quan aquest espanyol es devia pensar que aquí tot l’any era estiu i xerinola i ha hagut de començar a posar-se capes de roba i treballa deu hores al dia amb l’esperança de fotre el camp el proper cap de setmana llarg. Quan no es comparteixen codis de comportament és fàcil tenir xocs culturals, però en aquest país les coses es demanen si us plau (o per favor) i es donen les gràcies quan toca. Ells ens ho van ensenyar: allá donde fueres, haz lo que vieres; qui aquí no ho fa així, doncs, és un malagraït, un malcarat i un mal educat.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Serán...

Estes días durmo e non durmo no faiado.
Leo no Fole coa lanterna na man
e penso nos que, quizais, están tamén
espertos a esas horas: a S., o P., o E.
(a este imaxínoo co cóbado na barra e a palabra no ar).

Efectivamente, a S. estaba esperta,
e confirmoume ao día seguinte que me pasara pensamentos:
“Pois debincho pasar eu... nesta época conflúen enerxías.
Hai quen di que son as almas que volven, que vén sendo o mesmo”.

Agora, cando vexo cabazas nos muros de pedra
—din que é para que sequen—
paréceme que ninguén as puxo aí, pero por algo están.
Se chove, é porque así o queren os grelos
e hoxe vímoslle a lingua a unha bolboreta.

El serán as cabazas?

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Nous posts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya

O bé per coses que m'han indignat, o bé per coses de què he xalat, he tornat a pondre al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.



Els posts són aquests: Agermanament de periodistes i Regueifes a Menorca.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Amor a Favàritx

Fa un any vaig fer una escapada al far de Favàritx. El dia era molt gris i les onades batien amb força contra les roques i els penyals de llicorella.


En un lateral del far hi havia, escrita al mur, una declaració. Algú estimava algú. Potser allà va començar una història.


Un any després —dia amunt, dia avall— he tornat a passejar per Favàritx. El dia era molt més clar, però la pintada també s’havia aclarit.


No podem saber què ha passat durant tots aquests mesos, si només és que els amants no hi han tornat o si van decidir d’anar-se’n lluny per viure el seu amor en un continent desert. Sigui com sigui, potser perquè plou i la llenya ja crema a l’estufa, em vénen al cap aquells versos de les coples de Jorque Manrique i jo també em demano què se n’ha fet, de les flames...

dijous, 15 d’octubre de 2009

Elogi de l'amistat

Aquest cap de setmana el X. ha estat a casa. Quan el X. és a casa no hi ha un convidat, sinó que hi ha algú de casa que torna i fa sentir-te a casa. El X., el dels dies feliços a Beluso, va arribar a Menorca amb l’avió que venia de Madrid. Els passatgers que en sortien eren horteres de manual: pantalons blancs, camisa texana i, al damunt, jersei rosa amb el coll en punta. La Benemèrita, quan va veure el X. amb americana de pana, gorra de franel·la i una samarreta on deia “Galicia o país das marabillas”, no en va tenir cap dubte: aquest es droga. Van exigir-li la documentació, van fer-li obrir les maletes i res, tu, van tornar cap a esperar el següent sospitós amb la cua entre les cames. Si el X. hagués dut droga a la maleta, els de la Benemèrita se l’haguessin quedada. Si ells haguessin tingut bon gust, s’haguessin quedat les dues ampolles de Mencia de la Ribeira Sacra que el X. duia entre els jerseis. Encara ens dura el riure i el bon gust de boca.

Amb el X. vam anar a nedar. Sempre que vaig a nedar tinc un pensament per a ell. Sempre que nedo penso en un dia que, nedant junts a Barcelona, va treure el cap de l’aigua i em va dir: “gústame nadar porque é unha acción que se fai coa palabra nada”. Crec que el primer bany de la temporada el vaig fer amb ell, el mes de maig, a les aigües del Morrazo. Si el temps no canvia, també hauré fet l’últim bany de l’any amb ell, a les aigües de Menorca.

La nit abans de marxar vam entaular-nos al port de Ciutadella. Amb la mateixa elegància de qui es treu un as de la màniga, el X. va treure un llibre d’una bossa: l’Elogi de l’amistat de Tahar Ben Jelloun. L’endemà, després de dur-lo a l’aeroport, vaig estirar-me a l’hamaca i no vaig alçar-me fins que me’l vaig haver llegit. L’autor parla dels seus amics com si el lector en fos un més, explica com va començar algunes amistats, com va acabar-ne d’altres i algunes de les coses que fa amb ells. Una d’aquestes em va fer pensar en la meva amistat amb el X. Parlant del seu amic Roland, Ben Jelloun diu: “Nos encanta reírnos de los que nos toman en serio”. Doncs això mateix, i del mort i de qui el vetlla.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Primavera de l’hivern

Les ponentades del setembre han anat desfilant cap a casa, i de passada la gent que en venia, i l’octubre s’ha endut els llamps i ha dut cels rasos, i fa un temps que convida a sortir a passejar. Diumenge vam anar a caminar pel camí vell de Binidalí, que primer va pel pla i després es fa barranc i encabat cala. Com que no teníem cap pressa, ens aturàvem aquí i allà, i vam veure tot de bestioles que, quan amb prou feines pensaven a hivernar, ja havien tornat a sortir i deixaven que ens hi acostéssim, com si ens volguessin dir que aquest estiuet és de regal i que aviat sí que s’ajocaran fins al proper equinocci.

Fins i tot els arbres que ja plegaven veles s’han trobat que no sabien què fer i, per si de cas, han tret alguna flor. Ja ho va dir la M.: “sembla primavera”.

I és que ho és. Com es deia en un temps no gaire llunyà, som a la primavera de l’hivern. I aquí i ara, quan encara pots sopar sota l’alzina en samarreta, s’entén molt bé que ho diguessin així. Som abans de l’hivern, però és primavera. Una primavera de l’hivern que ha arribat amb la primera lluna que fa que som a l’illa.

dimarts, 29 de setembre de 2009

La GCC, mesura de totes les coses

Encara avui tots arrosseguem l’amor trobadoresca i en aquesta part de món estimem així perquè aixà ho escrigué Guillem d’Aquitània. Encara bo que els que hem llegit els trobadors de Vigo podem anar de vins encara que l’altra estigui amb l’aigua al coll.

Encara avui, també, tots arrosseguem l’enyor de quan érem bons salvatges i ens agrada campar nus pels màrgens laberíntics, rebutgem les túniques de pell i dormim millor si és en una hamaca lligada entre dos arbres.

Així doncs, després d’haver-nos proveït de les coses de primera necessitat, com les suites de Bach, la Polaroid o l’ampolla de Martin Miller’s, no vam badar a buscar un lloc on tinguessin hamaques, i vam triar i remenar fins a topar amb la que més ens convenia.

Per no comprar-ne una en va, vam voler mesurar primer la distància que hi ha entre les dues alzines del jardí, però no ho vam fer amb cap mena de cinta mètrica, sinó que vam fer servir el tercer volum, corresponent a la sintaxi, de la Gramàtica del Català Contemporani, coneguda com a gececé o anomenada, per una colla de filòlegs cada dia més extensa, “mesura de totes les coses”.

Quan hom calcula la distància necessària per penjar una hamaca no ha de seguir una línia recta, sinó que ha de pensar a traçar, en el no-res interarbori, la paràbola corresponent a la panxa que ha de fer l’hamaca per poder-s’hi ajeure. Aquesta paràbola, al jardí de casa, fa quinze gececés, ço és, quinze capes al llarg i tretze talls per la part de sota, que és la part del llibre que fa el mateix que el llom però n’és la papada, per dir-ho a la bovina.

El següent pas fou tornar a ca l’esparter, que també ven hamaques, amb el tercer volum de la gececé sota el braç. L’esparter per una punta, i la seva filla per l’altra, ens la van estendre damunt del taulell i vam anar passant-hi tot el pes de la sintaxi fins que vam veure que, oh meravella, feia justament quinze gececés, com el no-res interarbori que ho va deixar de ser quan vam penjar-hi l’hamaca, que fou estrenada per la mateixa Gramàtica del Català Contemporani i on ara passem llargues estones pensant en les còpules, en les disfresses de l’Edith Sitwell o en el pas de l’holisme a l’ecologia profunda de què parla Fritjof Capra.

divendres, 18 de setembre de 2009

La Roig i el blanc

Un matí de diumenge d’un juliol de fa dos anys la S. passejava pel mercat de Sant Antoni quan un llibre li va sortir a l’encontre: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de la Montserrat Roig. Va pensar que l’havia de llegir i me’l va venir a dur a Santiago, on vam fer algun gintònic i alguna passejada. El llibre, que devia començar a Barcelona, l’he acabat a Menorca mentre la pluja feia germinar les llavors dutes de Santiago també en un mes de juliol. Certament, tot torna i tot roman.

El subtítol de Digues que m’estimes encara que sigui mentida diu, encara que sigui mentida, Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. Montserrat Roig desfà els tòpics que planen sobre l’ofici d’escriure, reivindica el paper de la dona en la construcció de la literatura, ens fa veure que alguns també veiem amb els ulls de la memòria i ens fa una ruta per la seva Barcelona a través de les finestres de les dones finestreres.

Quan ens du a passejar pel carrer ample, ens explica que a la Barcelona del Renaixement «Les cases s’estiraven cap amunt, aparegueren els terrats, amb goteres, és clar, i els murs eren coronats per tot de gàrgoles que escopien l’aigua de la pluja. Eren cases erigides per embellir la ciutat i per al plaer privat. Ja ho advertien a l’entrada: “Publica venustatio-Private voluptati”». Avui, però, «aquells balcons que seguiren la moda italiana ja no hi són, i el carrer Ample fa olor de taverna gallega, és a dir, de pops amb pebre vermell i vi del Condado, i els crits que s’hi senten són molt més populars».


La Montserrat Roig, que s’apuntava “amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro” i a l’escalf del vi compartit amb els amics, potser sabia que, si bé en Cunqueiro era més amic dels blancs, un dels negres que més li agradava era precisament el de Rubiós, de la comarca del Condado. I, aquest, en parlar dels seus vins preferits, els albarinyos, sembla que posi paraules al que se sent llegint la Montserrat Roig, morta amb la joventut inacabada: «lo que más sorprende de los albariños de calidad es encontrarlos tan humanos compañeros en su irrefutable mocedad».

Amb la S., que també s’apunta a tot això, ens havíem conegut tot just feia un parell de mesos amb les illes atlàntiques davant, quan encara no sabia que li portàvem la pesta. Ara, malalts del mateix mal, penso en els pops amb pebre vermell i en els vins del Condado compartits. Com que al llibre que em va regalar també diu que «la nostàlgia acostuma de començar a l’estómac», l’espero a Menorca amb un albarinyo a la nevera.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Escriure, llegir i regar el jardí

Sempre havia volgut viure en alguna de les illes. Sempre havia volgut viure al país atlàntic on vaig viure. Si això ja estava fet, quedava l’illa, qui sap si només per pensar l’Atlàntic des del Mediterrani i tornar-hi qualque dia. Finalment, la C. i jo vam embarcar-nos amb la calaixera plena d’olles i de llibres i vam arribar a port una nit de lluna plena.

La tria de lectures fou senzilla: llibres a mig llegir, llibres per llegir i llibres per rellegir. De petit em deien que, quan sabés llegir, els llibres em parlarien. Quan els vam haver col•locat vam parar l’orella i vam sentir que ens demanaven un jardí per regar-lo i passejar-hi després de les llegides. N’hem fet cabal i, en un tros de terra que ahir vam preparar, avui dematí hi hem plantat una marialluïsa, un cap d’ase, un romaní, un julivert i una menta.

A l’illa ens han advertit que l’hivern és humit i ventós. Per si ve sense avisar una maltempsada, hem posat la butaca a tocar de l’estufa i ja tenim una tona de llenya, meitat pi, meitat ullastre, apilada a redossa perquè no agafi humitat i fumegi més del compte.

I, com que l’estufa té un fogó del diàmetre de l’olla vermella de fer caldo —que ja ha creuat terres i mar—, hem fet un planter amb llavors de grelos i de verças per escalfar el cos els dies que el vent s’endugui aviat el dia i calgui omplir les vetllades de contes i d’amics.



Només acabar de fer el planter ha començat a tronar i unes gotes gruixudes ens han fet córrer cap a dins de casa. Tanta sort que ens han agafat amb la feina feta: el jardí arreglat, la llenya apilada, les llavors plantades i els llibres col•locats. Ara ja podem fer el que hem vingut a fer: escriure, llegir i regar el jardí.

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons