dimarts, 29 de setembre de 2009

La GCC, mesura de totes les coses

Encara avui tots arrosseguem l’amor trobadoresca i en aquesta part de món estimem així perquè aixà ho escrigué Guillem d’Aquitània. Encara bo que els que hem llegit els trobadors de Vigo podem anar de vins encara que l’altra estigui amb l’aigua al coll.

Encara avui, també, tots arrosseguem l’enyor de quan érem bons salvatges i ens agrada campar nus pels màrgens laberíntics, rebutgem les túniques de pell i dormim millor si és en una hamaca lligada entre dos arbres.

Així doncs, després d’haver-nos proveït de les coses de primera necessitat, com les suites de Bach, la Polaroid o l’ampolla de Martin Miller’s, no vam badar a buscar un lloc on tinguessin hamaques, i vam triar i remenar fins a topar amb la que més ens convenia.

Per no comprar-ne una en va, vam voler mesurar primer la distància que hi ha entre les dues alzines del jardí, però no ho vam fer amb cap mena de cinta mètrica, sinó que vam fer servir el tercer volum, corresponent a la sintaxi, de la Gramàtica del Català Contemporani, coneguda com a gececé o anomenada, per una colla de filòlegs cada dia més extensa, “mesura de totes les coses”.

Quan hom calcula la distància necessària per penjar una hamaca no ha de seguir una línia recta, sinó que ha de pensar a traçar, en el no-res interarbori, la paràbola corresponent a la panxa que ha de fer l’hamaca per poder-s’hi ajeure. Aquesta paràbola, al jardí de casa, fa quinze gececés, ço és, quinze capes al llarg i tretze talls per la part de sota, que és la part del llibre que fa el mateix que el llom però n’és la papada, per dir-ho a la bovina.

El següent pas fou tornar a ca l’esparter, que també ven hamaques, amb el tercer volum de la gececé sota el braç. L’esparter per una punta, i la seva filla per l’altra, ens la van estendre damunt del taulell i vam anar passant-hi tot el pes de la sintaxi fins que vam veure que, oh meravella, feia justament quinze gececés, com el no-res interarbori que ho va deixar de ser quan vam penjar-hi l’hamaca, que fou estrenada per la mateixa Gramàtica del Català Contemporani i on ara passem llargues estones pensant en les còpules, en les disfresses de l’Edith Sitwell o en el pas de l’holisme a l’ecologia profunda de què parla Fritjof Capra.

divendres, 18 de setembre de 2009

La Roig i el blanc

Un matí de diumenge d’un juliol de fa dos anys la S. passejava pel mercat de Sant Antoni quan un llibre li va sortir a l’encontre: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de la Montserrat Roig. Va pensar que l’havia de llegir i me’l va venir a dur a Santiago, on vam fer algun gintònic i alguna passejada. El llibre, que devia començar a Barcelona, l’he acabat a Menorca mentre la pluja feia germinar les llavors dutes de Santiago també en un mes de juliol. Certament, tot torna i tot roman.

El subtítol de Digues que m’estimes encara que sigui mentida diu, encara que sigui mentida, Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. Montserrat Roig desfà els tòpics que planen sobre l’ofici d’escriure, reivindica el paper de la dona en la construcció de la literatura, ens fa veure que alguns també veiem amb els ulls de la memòria i ens fa una ruta per la seva Barcelona a través de les finestres de les dones finestreres.

Quan ens du a passejar pel carrer ample, ens explica que a la Barcelona del Renaixement «Les cases s’estiraven cap amunt, aparegueren els terrats, amb goteres, és clar, i els murs eren coronats per tot de gàrgoles que escopien l’aigua de la pluja. Eren cases erigides per embellir la ciutat i per al plaer privat. Ja ho advertien a l’entrada: “Publica venustatio-Private voluptati”». Avui, però, «aquells balcons que seguiren la moda italiana ja no hi són, i el carrer Ample fa olor de taverna gallega, és a dir, de pops amb pebre vermell i vi del Condado, i els crits que s’hi senten són molt més populars».


La Montserrat Roig, que s’apuntava “amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro” i a l’escalf del vi compartit amb els amics, potser sabia que, si bé en Cunqueiro era més amic dels blancs, un dels negres que més li agradava era precisament el de Rubiós, de la comarca del Condado. I, aquest, en parlar dels seus vins preferits, els albarinyos, sembla que posi paraules al que se sent llegint la Montserrat Roig, morta amb la joventut inacabada: «lo que más sorprende de los albariños de calidad es encontrarlos tan humanos compañeros en su irrefutable mocedad».

Amb la S., que també s’apunta a tot això, ens havíem conegut tot just feia un parell de mesos amb les illes atlàntiques davant, quan encara no sabia que li portàvem la pesta. Ara, malalts del mateix mal, penso en els pops amb pebre vermell i en els vins del Condado compartits. Com que al llibre que em va regalar també diu que «la nostàlgia acostuma de començar a l’estómac», l’espero a Menorca amb un albarinyo a la nevera.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Escriure, llegir i regar el jardí

Sempre havia volgut viure en alguna de les illes. Sempre havia volgut viure al país atlàntic on vaig viure. Si això ja estava fet, quedava l’illa, qui sap si només per pensar l’Atlàntic des del Mediterrani i tornar-hi qualque dia. Finalment, la C. i jo vam embarcar-nos amb la calaixera plena d’olles i de llibres i vam arribar a port una nit de lluna plena.

La tria de lectures fou senzilla: llibres a mig llegir, llibres per llegir i llibres per rellegir. De petit em deien que, quan sabés llegir, els llibres em parlarien. Quan els vam haver col•locat vam parar l’orella i vam sentir que ens demanaven un jardí per regar-lo i passejar-hi després de les llegides. N’hem fet cabal i, en un tros de terra que ahir vam preparar, avui dematí hi hem plantat una marialluïsa, un cap d’ase, un romaní, un julivert i una menta.

A l’illa ens han advertit que l’hivern és humit i ventós. Per si ve sense avisar una maltempsada, hem posat la butaca a tocar de l’estufa i ja tenim una tona de llenya, meitat pi, meitat ullastre, apilada a redossa perquè no agafi humitat i fumegi més del compte.

I, com que l’estufa té un fogó del diàmetre de l’olla vermella de fer caldo —que ja ha creuat terres i mar—, hem fet un planter amb llavors de grelos i de verças per escalfar el cos els dies que el vent s’endugui aviat el dia i calgui omplir les vetllades de contes i d’amics.



Només acabar de fer el planter ha començat a tronar i unes gotes gruixudes ens han fet córrer cap a dins de casa. Tanta sort que ens han agafat amb la feina feta: el jardí arreglat, la llenya apilada, les llavors plantades i els llibres col•locats. Ara ja podem fer el que hem vingut a fer: escriure, llegir i regar el jardí.

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons