dijous, 29 d’octubre de 2009

Serán...

Estes días durmo e non durmo no faiado.
Leo no Fole coa lanterna na man
e penso nos que, quizais, están tamén
espertos a esas horas: a S., o P., o E.
(a este imaxínoo co cóbado na barra e a palabra no ar).

Efectivamente, a S. estaba esperta,
e confirmoume ao día seguinte que me pasara pensamentos:
“Pois debincho pasar eu... nesta época conflúen enerxías.
Hai quen di que son as almas que volven, que vén sendo o mesmo”.

Agora, cando vexo cabazas nos muros de pedra
—din que é para que sequen—
paréceme que ninguén as puxo aí, pero por algo están.
Se chove, é porque así o queren os grelos
e hoxe vímoslle a lingua a unha bolboreta.

El serán as cabazas?

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Nous posts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya

O bé per coses que m'han indignat, o bé per coses de què he xalat, he tornat a pondre al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.



Els posts són aquests: Agermanament de periodistes i Regueifes a Menorca.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Amor a Favàritx

Fa un any vaig fer una escapada al far de Favàritx. El dia era molt gris i les onades batien amb força contra les roques i els penyals de llicorella.


En un lateral del far hi havia, escrita al mur, una declaració. Algú estimava algú. Potser allà va començar una història.


Un any després —dia amunt, dia avall— he tornat a passejar per Favàritx. El dia era molt més clar, però la pintada també s’havia aclarit.


No podem saber què ha passat durant tots aquests mesos, si només és que els amants no hi han tornat o si van decidir d’anar-se’n lluny per viure el seu amor en un continent desert. Sigui com sigui, potser perquè plou i la llenya ja crema a l’estufa, em vénen al cap aquells versos de les coples de Jorque Manrique i jo també em demano què se n’ha fet, de les flames...

dijous, 15 d’octubre de 2009

Elogi de l'amistat

Aquest cap de setmana el X. ha estat a casa. Quan el X. és a casa no hi ha un convidat, sinó que hi ha algú de casa que torna i fa sentir-te a casa. El X., el dels dies feliços a Beluso, va arribar a Menorca amb l’avió que venia de Madrid. Els passatgers que en sortien eren horteres de manual: pantalons blancs, camisa texana i, al damunt, jersei rosa amb el coll en punta. La Benemèrita, quan va veure el X. amb americana de pana, gorra de franel·la i una samarreta on deia “Galicia o país das marabillas”, no en va tenir cap dubte: aquest es droga. Van exigir-li la documentació, van fer-li obrir les maletes i res, tu, van tornar cap a esperar el següent sospitós amb la cua entre les cames. Si el X. hagués dut droga a la maleta, els de la Benemèrita se l’haguessin quedada. Si ells haguessin tingut bon gust, s’haguessin quedat les dues ampolles de Mencia de la Ribeira Sacra que el X. duia entre els jerseis. Encara ens dura el riure i el bon gust de boca.

Amb el X. vam anar a nedar. Sempre que vaig a nedar tinc un pensament per a ell. Sempre que nedo penso en un dia que, nedant junts a Barcelona, va treure el cap de l’aigua i em va dir: “gústame nadar porque é unha acción que se fai coa palabra nada”. Crec que el primer bany de la temporada el vaig fer amb ell, el mes de maig, a les aigües del Morrazo. Si el temps no canvia, també hauré fet l’últim bany de l’any amb ell, a les aigües de Menorca.

La nit abans de marxar vam entaular-nos al port de Ciutadella. Amb la mateixa elegància de qui es treu un as de la màniga, el X. va treure un llibre d’una bossa: l’Elogi de l’amistat de Tahar Ben Jelloun. L’endemà, després de dur-lo a l’aeroport, vaig estirar-me a l’hamaca i no vaig alçar-me fins que me’l vaig haver llegit. L’autor parla dels seus amics com si el lector en fos un més, explica com va començar algunes amistats, com va acabar-ne d’altres i algunes de les coses que fa amb ells. Una d’aquestes em va fer pensar en la meva amistat amb el X. Parlant del seu amic Roland, Ben Jelloun diu: “Nos encanta reírnos de los que nos toman en serio”. Doncs això mateix, i del mort i de qui el vetlla.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Primavera de l’hivern

Les ponentades del setembre han anat desfilant cap a casa, i de passada la gent que en venia, i l’octubre s’ha endut els llamps i ha dut cels rasos, i fa un temps que convida a sortir a passejar. Diumenge vam anar a caminar pel camí vell de Binidalí, que primer va pel pla i després es fa barranc i encabat cala. Com que no teníem cap pressa, ens aturàvem aquí i allà, i vam veure tot de bestioles que, quan amb prou feines pensaven a hivernar, ja havien tornat a sortir i deixaven que ens hi acostéssim, com si ens volguessin dir que aquest estiuet és de regal i que aviat sí que s’ajocaran fins al proper equinocci.

Fins i tot els arbres que ja plegaven veles s’han trobat que no sabien què fer i, per si de cas, han tret alguna flor. Ja ho va dir la M.: “sembla primavera”.

I és que ho és. Com es deia en un temps no gaire llunyà, som a la primavera de l’hivern. I aquí i ara, quan encara pots sopar sota l’alzina en samarreta, s’entén molt bé que ho diguessin així. Som abans de l’hivern, però és primavera. Una primavera de l’hivern que ha arribat amb la primera lluna que fa que som a l’illa.

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons