dissabte, 28 de novembre del 2009

L’insomni de Pla, els gats i les rates.

[Avís: aquest post és per a lletraferits planians. Si no ho sou i el llegiu, us hi podeu tornar. Si no hi teniu cap intenció, a la columna de la dreta hi ha blogs molt interessants. Als lletraferits planians no se’ls farà llarg, als que no el llegeixin, tampoc.]

Tot sovint anem cap a Alaior per la carretera vella. Va entre parets seques i és agradable posar una mica de música i veure com, després de cada revolt, l’església de Santa Eulàlia, amb el Toro de fons, es fa més propera. Ahir vam aprofitar per anar a la biblioteca i fer-nos-en el carnet. Vam sortir amb un llibre cadascun. Jo vaig triar Les illes, de Josep Pla. Com que encara fa bo, després de dinar m’he ajagut a l’hamaca a llegir el capítol que Pla dedica a Menorca, on recull alguns viatges a l’illa. Si realment els va fer, no té gaire interès. És un debat de despatx d’universitat que, en una hamaca entre dues alzines menorquines, esdevé ridícul i llunyà. Com diu l’Espinàs al capítol de Relacions particulars que li dedica, «[e]l que passa és que Pla tenia una biblioteca, una memòria i, sobretot, una gran capacitat de construir uns textos que bategaven com si fossin viscuts.»

De l’insomni de Pla, de les nits en vetlla, també se’n parla molt. Un crític literari que vulgui tenir credibilitat es pensa que en té prou d'afirmar, si ja té una edat, que, una matinada de fa molts anys, va passar un dia amb el cotxe per davant del mas Pla i va veure la llum de la seva cambra encesa. Una nit en vetlla sempre és un bon material per a la literatura, i Pla en va aprofitar unes quantes. Ara bé, quantes variants literàries pot tenir una nit d’insomni? Com a mínim, dues.

Per les dades que dóna, els viatges a Menorca els fa cap als anys vint. En una d’aquestes visites a l’illa, pla passa una nit d’insomni a Fornells. Una cinquantena d’anys després, el 1972, pla fa un viatge per la cornisa atlàntica de la Península ibèrica en direcció a Lisboa, amb unes pàgines imprescindibles del seu pas per Galícia. En aquest viatge passa una altra nit d’insomni a Lluarca, a Astúries. Els viatges són diferents, com ho són els paisatges i els mars per on passa; la llengua del lloc és diferent, com el mitjà de transport amb què arriba, però les nits d’insomni són, rata amunt, gat avall, la mateixa nit d’insomni.

He fet un esquema de cadascuna d’aquestes nits i apunto les pàgines i les edicions corresponents per a qui s’hi vulgui desvetllar del tot. Aquest text no és una crítica a l’obra d’en Pla. Un cop el pengi tornaré corrents a llegir-lo, potser ara a la butaca. L’Espinàs acaba el capítol dedicat a Pla: «Intentaré dir-ho amb tres adjectius, com tan sovint ha fet vostè: sóc un convençut, infatigable, colossal admirador seu.» I aqui li estranya?




Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Fornells (anys 20)

Pla agafa a Maó un autocar “notòriament desballestat i de precària presència” que el durà a Fornells, on arriba amb dues hores i mitja de retard quan ja cau la tarda. Passeja pel port. Se’n va cap a la fonda. “L’hora pitjor per arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar”. Com que no hi ha possibilitat de tornada a Maó fins l’endemà, demana també una habitació. Queda una hora i mitja fins a les vuit, que se servirà el sopar. Decideix fer temps llegint al llit. “La llum era molt petita i molt llunyana: era una bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes”. Encén una espelma que troba sobre la calaixera. Comença a llegir i encén un cigarret quan sent “un sorollet d’ungles gratant sobre una superfície”. Entén que és una rata. S’incomoda. Torna a llegir i el sorollet no s’interromp ni un moment. Es lleva i el soroll s’atura. Torna al llit i el soroll es reprèn. Com que no sap matar rates, creu que la solució és dur-hi un gat. Quan baixa a sopar aprofita per demanar-li un gat al propietari de la fonda, que es presenta, al cap de poca estona “amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat”. A les onze tocades puja cap a l’habitació amb el cabàs i el gat. Arriba i veu un ratolí que s’amaga. Deixa el cabàs amb el gat a prop i es colga. Fa una cigarreta i reprèn la lectura. La rata no es fa present ni el gat es belluga. Creu que podrà dormir perquè el gat farà que la rata no surti. Cap a mitjanit, el gat fa un miol. Al cap de cinc minuts hi torna, i ara “d’una manera seguida i continuada”. S’hi acosta, el vol acaronar i el gat li esgarrapa un pòmul. El torna al cabàs i es fica al llit. Al cap d’un moment el gat torna a miolar, tot i que de tant en tant, “d’una manera irreparable”.  A tres quarts de tres resol treure el cabàs i el gat al passadís i torna al llit. Al cap de poca estona sent la rata que grata. A quarts de cinc encara fa voltes al llit i la rata segueix gratant. A quarts de sis es condorm “d’una manera molt superficial”. El sorollet de la rata no fa cap pausa. A quarts de set el criden, es vesteix ràpidament i baixa. Agafa l’autobús, el mateix del dia abans, i arriba a Maó “feliçment i només amb una hora de retard”.

Josep Pla. Les illes. Barcelona: Destino, 1970. P. 51-59




Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Lluarca (any 1972)

Pla arriba a Lluarca a la una de la matinada, acompanyat d’un amic, en un cotxe matrícula de Girona. No troben hotel. Un guàrdia municipal els acompanya a una casa per a reposar. És un vell hotel. Li dóna una “habitació impresentable”. L’habitació té “una bombeta penjada al sostre que amb prou feines cremava”. Es desvetlla. Sent miolar un gat tres vegades i s’acaba de desvetllar. Surt al passadís. Ressegueix les ales de la casa amb un misto rere l’altre a la mà i no el troba. Torna al llit i hi fa voltes. “Insomni absolut”. El gat va miolant. Torna a sortir al corredor per baixar fins al pati interior de l’edifici i fer callar el gat. No el troba. Torna al llit exasperat i el gat segueix miolant. Veu arribar les primeres llums de l’alba. “En altres ocasions, el moment hauria estat bo per a endormiscar-me. Fou impossible”: Es vesteix i el miolar del gat es va fent més esporàdic. Surt al carrer. Passeja pel port de Lluarca. Arriba l’amic i emprenen la marxa devers Galícia. El projecte és “d’arribar a Foz, per dinar”.

Josep Pla. Direcció Lisboa. Barcelona: Destino, 2004. P. 328-333



divendres, 20 de novembre del 2009

Reflexió a Correus

L’altre dia vaig anar a l’oficina de Correus de Maó. Entrar en una oficina de Correus no és el que més ve de gust. És una mica com anar a la comissaria a renovar-se la ciutadania espanyola o anar al Corte Inglés quan algú ha tingut el mal gust de fer-te un regal d’allà i l’has d’anar a canviar. Tot i així, justament per això és una oportunitat per observar el món i la gent que hi passa, una ocasió per veure situacions quotidianes si no tens tele a casa i no ho pots fer a través d’un rialitixou.

El mes de juny vaig entrevistar la Iolanda Díaz (ara fa un any en parlava). La Iolanda va néixer a Sarria, Lugo, fa 75 anys, i viu a Barcelona des del 1976. Abans, havia passat 24 anys a Montevideo, i allà va col•laborar en moltes de les activitats de la diàspora gallega. Va treballar al Banco de Galicia, va fer molta feina en la clandestinitat, jugant-s’hi molt, —entre altres coses perquè es publiquessin llibres en gallec que a la Galícia territorial no haguessin vist la llum: va ser ella qui va mecanografiar les pàgines de la Historia de Galicia d’Otero Pedrayo, que es va editar entre l’Argentina i l’Uruguai—, i va ser la primera dona que va parlar en gallec per la ràdio, al programa Sempre en Galicia de Radio Carve de Montevideo, que se segueix emetent cada diumenge, ara a Radio Oriental, des que va sortir en antena el tres de setembre de 1950.

Aquest era el motiu que em va fer entrar a Correus. El dia abans havia imprès el treball que vaig fer a partir de l’entrevista i vaig escriure una carta a la Iolanda Díaz. Vaig anar a Correus per enviar-l’hi. A l’oficina de Correus de Maó hi havia, sobretot, immigrants. Sud-americans que recollien o enviaven paquets, un matrimoni marroquí que enviava diners al seu país, un negre que demanava com fer un tràmit i una mare i una filla andaluses que van decidir tornar-hi més tard quan no hi hagués tanta gent. I jo, que no sóc de Menorca però visc aquí, que vaig viure a Galícia però no sóc d’allà, i que li enviava un sobre a una gallega que viu a Barcelona i que va passar més de vint anys a l’Uruguai.

Avui, per cert, tenim una convidada a casa: una mexicana descendent de bascos que viu a Catalunya.

dijous, 5 de novembre del 2009

El sant bevedor

Els diaris del Brasil duen aquests dies una notícia sorprenent, que vaig conèixer per La voz de Galicia, diari que es fa amb un paper resistent a les gotes de cafè amb llet que cauen de la banya del crusant. El titular fa així: “Un brasiler a qui donaven per mort apareix ebri en el seu enterrament”.



La història és aquesta: El brasiler Ademir Jorge Gonçalves té 59 anys i és paleta. Acostuma a beure amb els amics en un bar de Santo Antônio da Platina, a l’estat del Paranà. La nit de l’u de novembre, dia dels morts, va haver-hi un accident mortal a la carretera del costat i tothom va creure que el mort era ell. Fins i tot la família, que va anar a reconèixer el cadavre, va identificar-lo com el d’Ademir Jorge Gonçalves, Tufão de malnom. Un seu amic va sentir la notícia per la ràdio i va anar al bar a avisar-lo que volien enterrar un home com si fos ell. Tufão no s’ho va pensar gaire, va anar corrents cap al tanatori i s’hi va presentar per avisar els familiars que encara no s’havia acabat tot l’alcohol que li toca en aquest món. Alguns diaris afegeixen que, la nit següent, Tufão va tornar al bar amb els seus amics per celebrar que no era mort. Ara, a més, tothom el convida.



Després de llegir la notícia em van venir dues coses al cap. La primera, inevitable, la cançó del Peret “El muerto vivo” i, la segona, un llibre que fa temps em va regalar la S. (que és la S. de qui parlava al poema “Serán...”, i no la S. de “La Roig i el blanc”, tot i que la S. i la S. es coneixen). El llibre, de Joseph Roth, un escriptor de Galítsia, es titula La llegenda del sant bevedor. El bevedor protagonista, Andreas Kartak, cau mort en un bar de París després de beure durant hores. El llibre acaba així: "Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica". Amén.
                                                 

dimecres, 4 de novembre del 2009

Si us plau per força

Tots devem recordar que, de petits, si demanàvem una cosa sense l’expressió de cortesia corresponent, el pare o la mare, o qui fos que ens duia de la mà, ens deia “—Com es demana?”. Tot seguit es feia un silenci i les cares somrients que vèiem en contrapicat no ens deixaven de mirar fins que no pronunciàvem el “si us plau” corresponent. Aleshores, ens donaven l’objecte demanat i hi solien afegir una rialla de complicitat. Si, a més del “si us plau”, ens descuidàvem de donar les gràcies, o ens feia vergonya, ens deien “—Què es diu?”, i de seguida enteníem que calia dir “gràcies”.

Si hom s’engresca a traduir un text en català cap a la llengua de Gloria Fuertes i es troba algun “com es demana?” o algun que “què és diu?”, tindrà dificultats per trobar-hi els equivalents castellans. Només cal que parem l’orella en un parell de situacions quotidianes per veure que el castellà no disposa d’aquestes expressions. Vegem-ne dues:

Situació 1: Entres en un restaurant disposat a deixar-t’hi els calés per ampliar els teus coneixements gastronòmics i, quan demanes si tenen taula et diuen “—En castellano”. Ras i curt. No hi afegeixen cap altre mot i, per l’entonació que hi posen, amb una pausa total al final, entens que s’ha acabat la frase. Has de deduir que t’estan demanant que els parlis en castellà. El primer que et passa pel cap, evidentment, és dir-li: “—Com es demana?”. Però, com que no t’entendria i no hi ha manera de trobar una traducció adient en la seva llengua, ho deixes estar i te’n vas a un restaurant on t’entenguin o bé, si t’agrada cuinar, te’n vas a casa, et fas un bon arròs de peix, obres un vi blanc i a la segona copa ni te’n recordes de l’endrúvit monolingüe.

Situació 2: Entres en una botiga, t’arriba el torn i comences a demanar els productes per omplir la senalla i la nevera. T’entenen però no t’atenen en català. No li dónes gaire importància mentre siguin educats i tinguin un somriure per a tu. El problema ve quan són més secs que una arengada i, en acabar de despatxar-te, agafen els diners i no et donen ni les gràcies. El nostre costum ens faria dir-li “—Què es diu?”. Com que ni saps com traduir-l’hi ni val la pena perdre-hi temps, t’acomiades amb un “fins aviat” i un bon somriure, on cal entendre el “fins aviat” com un “abraci’m!”, que diria el Capri (min. 3:33).

Podem fer per entendre que, per a un espanyol, ha de ser xocant arribar a una illa (o a parts de la península) que, de iure, és territori espanyol i trobar-se indígenes amb una cultura i una llengua diferents. Més encara quan aquest espanyol es devia pensar que aquí tot l’any era estiu i xerinola i ha hagut de començar a posar-se capes de roba i treballa deu hores al dia amb l’esperança de fotre el camp el proper cap de setmana llarg. Quan no es comparteixen codis de comportament és fàcil tenir xocs culturals, però en aquest país les coses es demanen si us plau (o per favor) i es donen les gràcies quan toca. Ells ens ho van ensenyar: allá donde fueres, haz lo que vieres; qui aquí no ho fa així, doncs, és un malagraït, un malcarat i un mal educat.
 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons