dissabte, 20 de novembre de 2010

L’indruvidisme i el sufragi universal

M’he llevat amb ganes de fer un post titulat “Elogi de la llibreria de províncies”, però crec que és més urgent, a una setmana de les eleccions al parlament de Catalunya, fer una reflexió sobre la posició de l’indruvidisme davant les urnes i, doncs, sobre què hi introduiria un indrúvid. Evidentment, si alguna cosa caracteritza un indrúvid és la impossibilitat de caracteritzar-lo, per tant el que digui aquí només serà una hipòtesi d’indruvidòleg.

Tothom sap, com fan palès els darrers treballs sobre aquest corrent filosòfic, que l’indruvidisme no reconeix cap mena de poder. Com ja feien els patafísics, els indrúvids fugen de qualsevol proposta seriosa i de tot plantejament que procuri transcendència. Dit verbigraciosament, per entendre’ns, un indrúvid s’ho passa d’allò més bé veient com els polítics gesticulen i baden els ulls davant les multituds, però no pot entendre què fa tanta gent en un mateix lloc si no hi ha cap festa amb serpentines.

I, si no es reconeix cap mena de poder, quin sentit té votar si votar és atorgar poder a una persona? Alhora, però, quin sentit té no votar i declinar el dret de fer-ho, si tanta gent va lluitar abans de nosaltres perquè poguéssim exercir el sufragi universal? Malgrat que sembli un problema irresoluble, la solució és ben senzilla: la manera més indrúvida de votar és fer un vol nul.

Així, hom exerceix dos drets en una sola acció: el dret fonamental de vot i el dret d’anul•lar-se el propi sufragi, en un acte sublim de llibertat que contribueixi a l’alegria universal, a fer de la vida una festa, i que corrobori que tot és una broma. Davant els discursos greus i les propostes tanàtiques, davant la pesantor estomacal i cefàlica que provoquen els programes polítics, davant l’agressió estètica dels cartells electorals, el vot nul és un acte en favor de la lleugeresa vital, de les propostes eròtiques, dels licors digestius que fan fluir l’existència i de la bellesa d’un món sense guàrdies urbans de l’esperit.

divendres, 12 de novembre de 2010

dijous, 28 d’octubre de 2010

Boira a Santiago

Demà arriben amics.


Avui ha arribat la boira.


L'hivern avisa.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Els nous corrents historiogràfics i el president Montilla

Aquests dies he assistit a les sessions del cicle de xerrades “Mètodes historiogràfics per al s. XXI”, que s’ha celebrat a Sant Jaume de Galícia amb una afluència de públic discreta però amb uns participants molt actius. Els debats posteriors a cada jornada han estat una olla bullent d’idees i s’han fet molts intercanvis entre persones disposades a col•laborar en la realització de projectes de tota mena.

Una de les intervencions més polèmiques ha estat la del Dr. Indruvitov, catedràtic de Tutologia Comparada de la Universitat Continental de l’illa d’Eufèmia (UCE). El doctor Indruvitov, sempre tan lúcid, fa anys que proposa un nou sistema de recollida i selecció de dades de cara a les explicacions i interpretacions futures de la història actual.

La seva teoria, que molts compartim, és que de la quantitat d’informació que es genera actualment només un 0’5% podrà passar, mai més ben dit, a la història, atès que la selecció “natural” (possibilitats reals de recollida, viabilitat dels canals de transmissió, sobrecàrrega de la xarxa, nous hàbits lectors, diversificació dels interessos...) farà que la majoria de fets que volem llegar a les generacions venidores no els arribin o bé que, en cas que els els puguem transmetre, els rebin tan distorsionats que no tinguin res a veure amb el que realment va esdevenir-se.

I la proposta conseqüent és renunciar a l’acumulació de dades i passar d’una tria quantitativa a una de qualitativa. És a dir: aplegar per al futur només el que creiem que és fonamental o transcendental per a la humanitat —amb el benentès que podem equivocar-nos, però ningú és perfecte.

El professor Indruvitov va concretar la seva proposta en un cas concret: la poca importància que té per al futur el record de qui fou i què féu José Montilla. Si la tendència actual dels historiadors és prioritzar les informacions rellevants i fer que només aquelles persones interessants o destacades passin a la història, és clar que el món pot prescindir i pot evolucionar sense saber ni recordar qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta opció comporta, lògicament, la destrucció de tota documentació relacionada per tal de no sobrecarregar els arxius mundials ni cap de les xarxes de la informació que hi hagi o que puguin aparèixer. Un cop passades les eleccions, doncs, els historiadors conscients començaran a eliminar qualsevol referència a aquest polític socialista. Les persones que en el futur s’interessin pel govern de Catalunya hi trobaran un buit documental, però entendran que els seus avantpassats ho van fer perquè no perdessin el temps amb foteses i amb personatges dignes de ser oblidats definitivament.

divendres, 9 de juliol de 2010

En taxi per Barcelona

Gran Via de Barcelona. Un concert acaba quan comença l’altre i decidim agafar un taxi per arribar-hi a temps. Som tres. Pugem pel passeig de Gràcia parlant de les nostres coses, als seients de darrere, i la conversa avança cap als que, aquests dies, es passen els vespres cridant el nom del país veí pels carrers, que diu que té possibilitats de guanyar no sé quin campionat, deu ser per això que ara a tothom li interessa el que passa a l’Àfrica. El taxista, un treballador d’un servei públic, es fica en la nostra conversa sense que en cap moment l'haguem interpel·lat: “Tan raro es que en Barcelona se grite ‘España’ por las calles?”. La nostra resposta és evident: “Deixi’ns aquí que agafarem un altre taxi”.

Es veu que el xofer, representant d’aquest col•lectiu d’homínids que fa quaranta anys que corren per aquí i no han entès res, es pensa que som de Mallorca —no és la primera vegada que ens passa: és habitual que t’identifiquin com a parlant d’un lloc remot quan no parles el català xava i penós de TV3— i s’acomiada de nosaltres dient-nos: “Ala, a cascarla a Mallorca!”. Com de costum, els seus malsons són els nostres somnis. Ell deu pensar que Mallorca és una illa salvatge poblada per infidels que parlen una llengua indòmita que no és la seva, i el pitjor que li pot passar és haver d’anar-hi. Per a nosaltres, Mallorca és un lloc de plaers inacabables, com cascar, o cascar-nos-la, en qualsevol indret, abans o després d’un vi de Binissalem, d’un gintònic a Selva o d’un arrosset a Felanitx.

diumenge, 27 de juny de 2010

El caixer senyor de les festes de Sant Joan

Els ciutadellencs esperen, durant tot l’any, que arribi Sant Joan per fer la seva festa gran. L’esperen, la preparen, se la festegen, i només quan has passat un hivern a Menorca pots entendre l’esclat d’alegria que representa la primera festa de l’estiu.

A més dels ciutadellencs hi ha, evidentment, moltíssima gent que ve a passar les festes de Sant Joan, sobretot catalans i mallorquins. De tots aquests que són de fora, n’hi ha que vénen a veure la festa i n’hi ha que arriben per engatar-se, sense distingir si hi ha toros o cavalls.

Els ciutadellencs coneixen els cavalls, coneixen els caixers, coneixen els rituals de la festa. Una persona que no sigui de Ciutadella s’hauria de mantenir en un segon pla per deixar que siguin ells qui comandin, qui la gaudeixin a la primera fila. Tampoc no pots arribar sense conèixer els codis de la celebració i no deixar pas als cavalls quan sona el fabiol (després denuncien la festa per perillosa...), ni cometre el sacrilegi d’arrencar la carota de les mans d’un caixer quan el cavall encara no ha agafat embranzida. És normal, doncs, que un dels crits que se senten durant les festes sigui el de “No en volem cap que no sigui d’aquí”. Tenen raó: si no estàs d’acord en com es fa la festa, no cal que hi vagis.

El caixer senyor d'enguany és Manuel Soto Martorell, marquès d’Albranca. El caixer senyor sempre és algú d’una família noble de Ciutadella, és un càrrec rotatori i s’exerceix durant un bienni. És qui dóna el permís al fabioler per fer el toc que obri les festes i qui inicia el caragol del Born entrant a la plaça, l’únic que cavalca amb pantalons blancs i no pas negres. Podeu veure l’entrada al Born d’enguany en aquest enllaç.

Com que no hi ha cap condició per heretar un títol nobiliari, res no garanteix que un hereu d’un títol nobiliari menorquí (el marquesat d’Albranca fou concedit l’any 1789) visqui a Menorca, parli la llengua de l’illa o tingui una mínima sensibilitat pel que hi passa. Aquest senyor d’enguany, a qui tothom aplaudeix només perquè es treu el barret en qualsevol cantonada, que amb prou feines va poder pronunciar dues línies en català (Ciutadella va esdevenir “Ciutà-Tetxa”) és el mateix que va insultar els de la Coordinadora Camí de Cavalls quan feien una excursió reivindicativa perquè el Camí de Cavalls, que els Soto Martorell tenien tancat, fos de pas per a tothom. Manuel Soto Martorell, l’actual caixer senyor de Ciutadella (el de l'esquerra dels dos que estan enfilats dalt la paret seca), considera que són uns nazis els menorquins que volen que els seus camins seculars siguin de tots.


Els Soto Martorell Són “del pueblo” però no saben ni pronunciar-ne el nom. Al Caixer Senyor, de moment, només he sentit que l’aplaudeixin, ningú no li ha dit que no en volen cap que no sigui d’aquí.

divendres, 18 de juny de 2010

divendres, 28 de maig de 2010

El Matí de Catalunya Ràdio

Ahir a la nit em van venir de gust unes ortigues de mar i una copeta de vi blanc. Com que diu que els fregits, a la nit, no són gaire saludables, vaig fer un gintònic en arribar a casa i em vaig adormir després d’unes quantes escenes de Bonnie and Clyde. A la nit, però, he tingut una mica d’angúnia a l’estómac, com si no hagués acabat de pair bé. M’he llevat quan encara feien programes intimistes a la ràdio, d’aquests que no et resolen res però t’acompanyen, i m’he fet una infusió de camamil•la de Menorca, en nombres senars. El malestar estomacal m’ha passat una mica, però m’ha revingut quan ha començat el Matí de Catalunya Ràdio. El locutor del programa, que ha convertit un dels millors programes de la ràdio del país en un corral d’humoristes de mal gust, ha arribat a afirmar que Convergència i Unió va actuar “amb total responsabilitat” en les votacions al Congrés de Madrid, i no s’ha estat de dir que “des d’aquí el nostre recolzament [sic]”. No li ho deixaré d’agrair: ha estat sentir això i anar-me’n corrents cap al lavabo a vomitar. Cosa dolenta, fora del ventre.

dilluns, 17 de maig de 2010

Uxío Novoneyra

Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.
I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.



Del seu pa en faran sopes, que el nostre ja sabem quin companatge vol.

dissabte, 15 de maig de 2010

Quina ràbia si només somni

Aquesta nit que m'abraçava a un romaní i de cop em roncava el cos i no entenia aquest concert i una estructura de ferro d’uns focus que cau damunt de l’escenari i cau l’escenari que fa caure una escultura i tothom aplaudeix entusiasmat, és meravellós, i els fanals de la plaça també queien, peim, peim, lo que cau cau, ja ho diu, peim, i després els russos tenien fred i nevava i miraven a la càmera i s’arredossaven dins un banc, ecs, quin fred que hi fa, a Rússia, a Arbúcies?, també, també.

dimecres, 21 d’abril de 2010

La sorra del mapa de Sinbad

Com que un ditet d’aiguardent sempre et du a fer-ne un altre, i en Xuan Bello diu, a La neu i altres complements circumstancials, que «Cunqueiro em reconcilia amb la vida», el llibre que ha vingut després ha estat Si o vello Sinbad volvese ás illas. Tinc por que el privilegi de llegir un Cunqueiro per primer cop s’esgoti un dia d’aquests, i per això me’l prenc amb calma i el rellegeixo força, que no vull, encara, que no me’n quedi cap per obrir de nou.

No fa gaire algú em va dir que volia escriure les seves memòries. Els neuròlegs ja diuen que no en tenim de memòria, i que ho inventem tot, però hi ha qui s’entossudeix a fer veure que pot explicar la seva vida fil per randa. No només això: em va dir que hi volia dir “tota la veritat”. Vaig demanar-li: —tota? —Sí, tota. I ho va dir convençudíssim. Quin interès tenen unes memòries que expliquin tota la veritat? Quina gràcia té, la veritat d’una vida?

Per sort, en Cunqueiro ens hi reconcilia, i fa que el seu Sinbad es lamenti de la proliferació dels descreguts:

«O pior, Sari, amigo meu, foi que me vin das naos de Melinde cando a xente comezou a descrer dos países que traguiamos en conversa os que andabamos polo mar. Agora tódalas novidás son por mapa i agulla, i os pilotos non saen da coarta levantada, que é como andar con bastón polas rúas de Basora, e non atoparás entre os pilotos do Califa de Bagdad un que seipa navegar por soños e memorias, i así non logran ver nada do que hai, do que é miragre e fermosura dos mares.» 


Fa un parell de dies vaig endur-me el Sinbad a una platja del sud, per llegir-hi millor les seves aventures i, de vegades, quan algú el visita a casa, el troben amb un mapa obert a la mà, i l’espolsa, i diu que:

«denantes de embarcar de volta fíxenlles con mapa, na praia, unha composición de mares arábigos ós pilotos latinos, e pousei o mapa na area, e sempre me parez que se lle meteu algunha ao enrolalo, i é area roxa i aristada, i un gran dela rachoume xa un cabo de Siria.»

Aleshores, abans de capbussar-me en el mar de les seves navegacions, vaig agafar sorra de la platja i vaig llençar-ne un grapat entre les pàgines del llibre. Així, quan l’he llegit al llit, o a l’hamaca, de tant en tant me n’han caigut uns quants granets als llençols, o damunt del pit, i he pensat si no deu ser que el llibre deixa sorra del mapa de Sinbad.

divendres, 16 d’abril de 2010

Dues impressions de Xuan Bello

Aquests dies llegeixo La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, traduït de l’asturià i publicat en una de les acurades edicions d’Adesiara. Molt diferent de la magnífica Història universal de Paniceiros, són tot de textos on es barregen poemes, impressions, anotacions de quadern i reflexions en veu baixa.


Ara que el món és multilingüe, alguns partits polítics han descobert el bilingüisme en espanyol i anglès com la salvació a tots els mals de la humanitat. L’anglès ens farà lliures, alts i guapos, ens diuen, i Xuan Bello diu això:

«L’idioma anglès, segons alguns, té tantes virtuts que sembla que no hi hagi aturats a Anglaterra ni negres marginats a Harlem.»

Una mica més endavant, a tomb del multilingüisme de la ciutat de Nova York, afegeix:

«És el revers de la medalla del tòpic castellà: aquell “hablar en cristiano” que ens proposaven a l’escola per a una comunicació universal esdevé en la realitat ciutadana de Nova York una torre de Babel on tot déu parla com li dóna la gana, convençut que tothom, al capdavall, l’entendrà.»

Aquest matí hem anat a correus perquè teníem un avís d’un paquet enviat des d’Itàlia. De seguida vam pensar en un amic que és a Nàpols i, mentre fèiem cua a l’oficina, pensàvem si era la Camorra que ens enviava el crani de l’amic per fer-nos avinent el seu estat o si, com diu que acostumen, ens enviava unes truites de riu per indicar la localització del seu cos. Res de tot això (i és una llàstima... les truites haguessin quedat ben bones fregides amb unto de Morquintiáns): el paquet duia un diccionari napolità-italià. Després de fullejar-lo a la terrassa d’un bar, he tornat a obrir La neu i altres complements circumstancials i hi he llegit això:

«Jon Kortazar m’envia tres llibres [...] A mi m’agraden molt aquests enviaments, que provenen de l’amistat, i que contenen en un sobre preocupacions i desigs, inquietuds i aquesta convicció meva segons la qual, el món, al capdavall, el canvien només uns quants»

Al sobre, com que tothom passa pena que algú es confongui i enviï a l’illa de Pasqua un paquet que hagi d’anar a Menorca, el meu amic s’ha curat en salut i ha seguit el costum d’escriure en majúscules el nom de l’estat que ocupa l’illa per tercera vegada. Concretament, hi ha posat això: “ppcc are not SPAIN”.

dilluns, 22 de febrer de 2010

25 anys de la mort de Salvador Espriu

Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu. Tot de blogs publiquen textos en homenatge al poeta.


No tinc res de nou, però si algú hi vol fer un cop d'ull, vaig publicar dos textos sobre Salvador Espriu al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya, titulats "L'interès per Galícia de Salvador Espriu" (1r text i 2n text).

divendres, 19 de febrer de 2010

Sonche cousas do entroido

He tornat a Menorca després de passar l’entroido a Galícia. Tinc per tradició, durant aquests dies mòbils, recórrer les terres del sud del país i retrobar-me amb amics que, gairebé, només veig durant els dies del carnaval. Encara no fa gaire, una noia que conec de fa anys, va sorprendre’s en veure’m la forma dels cabells: mai no m’havia vist sense perruques o sense el cap tapat.

Dins la llauna de benzina que ens fa de bústia, i que fa que els sobres agafin color de rovell, vaig trobar-hi dos avisos de correus. Com que ahir ja era tard, he esperat al matí per anar-hi, després d’una nit de xàfecs i de tramuntana durant la qual no ha parat d’obrir-se i de tancar-se la finestra de l’altell i de ressonar l’aire que baixava per la xemeneia de l’estufa.

El primer paquet que he rebut, enviat des de Bembibre, Lleó, ha estat el número sis, i últim, de Médium, Revista de creación ética, estética e poética”. D’aquesta revista, editada en edició de luxe i amb una tirada de trenta exemplars cada número, en tenia els cinc primers, que van sortir durant l’any 2008. Tot feia pensar que no podria completar-la i quedaria sense el sisè, però una casualitat ha fet que els autors, Miguel Anxo León i Laetitia Gavilanes, me l’enviessin a Maó. D’aquest darrer lliurament van fer una tirada de deu exemplars numerats, i en tinc el que fa set. Com que l’enviament ha estat especial, els autors han volgut completar la revista amb escrits i dibuixos a mà, que s’afegeixen a la resta d’escrits i d’il•lustracions, entre les quals hi ha una tinta xinesa original i un linòleum únic que reprodueix la carta sense nombre del tarot, la que em va aparèixer una tarda de juliol a Bonaval.

A l’altre paquet hi havia la fotobiografia sonora de l’Álvaro Cunqueiro que ha editat Ouvirmos. Aquesta fotobiografia repassa la vida de l’escriptor de Mondoñedo a través d’un centenar llarg d’imatges procedents dels àlbums familiars de l’autor, i de dos discos on podem sentir una tria de les versions musicades dels seus poemes (podeu sentir-ne un parell aquí i aquí) i dues intervencions d’ell mateix, una de les quals és el discurs d’agraïment del doctorat honoris causa que li va concedir la Universitat de Vigo, mesos abans de morir, d’on surten les dues frases que fan d’epitafi a la seva tomba.

 

L’únic consol que queda quan s’acaba un entroido és que ja queda menys perquè arribi el següent. Els dies de després sempre pateixes ressaca, però no només de vi, sinó sobre tot de gent, de camins i d’alegria. Aquests dos llibres han estat una bona rebuda i un consol, però també m’ajudarà a aguantar tot el cicle que queda fins al les properes disfresses el peliqueiro de Laza que vaig comprar a una vella del poble que en pinta durant l’any per vendre’ls durant l’Entroido. És aquest que us presento i que ara hi ha en una de les parets de casa.


dissabte, 13 de febrer de 2010

Grans gintònics de la història

Cap a la una del migdia d’ahir va començar a nevar a Menorca. Diu que l’interior va quedar blanc de seguida, però a prop de la costa la neu no va començar a agafar fins a les deu del vespre.


El camí cap a casa va ser estrany. Molt més lent que no els altres dies i per una carretera asfaltada de blanc.

 

  

Avui al matí, les parets seques i els camps encara blanquejaven. La neu no ha trigat gaire a desaparèixer, però no ens ha fet res: ahir a la nit ja vam prendre precaucions. Vam sortir fora amb una safata i una cullera, vam triar la neu que ens va semblar més fina i vam anar-ne agafant l’última capa.

  

Un cop dins de casa, vam treure l’ampolla de ginebra, les tòniques i les llimes. La nevada d’ahir demanava un brindis a l’alçada del gruix acumulat.


I deu haver estat un dels millors gintònics de la història: Martin Miller’s, Fever Tree i neu de Menorca acaba de caure.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Però som vius

Amence un novo día con novas de dor moi profunda. Mais estamos vivos. Fagamos todo por merecelo.

Carmen Blanco,
Atracción total

Però som vius i el dia s’ha llevat clar i brillant després de la pluja d’aquesta nit, i fa un fred que eixoriveix. Però som vius i puc anar a l’escola a explicar què cosa és l’estàndard de la nostra llengua i podrem llegir un text per comentar-lo. Però som vius i a casa hi ha vi fresc i música, hi ha amics que vénen i t’ensenyen a dibuixar a canvi d’abraçades, i tot és una broma, i cadascú té un temps per fer-ne i, quan ja no en pot fer més, uns altres s’han de posar al seu lloc i fer que continuï l’alegria. Fem-ho tot per mèreixer-ho.



dissabte, 30 de gener de 2010

El Vaticà des de Menorca

Ara fa cinc llunes que vam arribar a Menorca. Tot i que no ha estat aquesta l’atracció, avui, gairebé quan despuntava el dia, hem anat cap a Ciutadella i hi hem passat tot el matí.

Durant un parell de setmanes no ha parat de ploure. Només la tramuntana ha pogut aturar els ruixats i s’ha endut els núvols cap a altres terres. Tota l’illa ha quedat de colors netíssims, aquells colors vius i irreals que apareixen quan torna a fer sol després de molta pluja.

Els colors de la terra i del cel han fet que, en tornant de Ciutadella, pugéssim al Toro per poder veure el blau del mar i la silueta de l’illa de Mallorca, tan propera que sembla una broma que no hi puguis anar tot passejant.

Que Mallorca es veu des de bona part de Menorca, fins i tot en dies rúfols, ho sap tothom. El que no sap tanta gent, i és una pena que el bisbe Sever no ho fes constar a la seva epístola, és que des del Toro, gràcies a l’obertura de l’estret de Bonifacio, en dies com el d’avui —comptats i excepcionals— es pot arribar a entrellucar la cúpula de Sant Pere del Vaticà.


No hem pogut badar boca durant el tros d’illa que ens quedava fins a casa.

dimecres, 20 de gener de 2010

Violència lingüística a Galícia

Prohibir una llengua, eliminar-la de la vida pública, privar l’accés de les persones al coneixement de la seva llengua i de la seva cultura, és una forma de violència. Si no es percep així, és perquè els carrers no es taquen de sang, però no deixa de ser una forma més, i al damunt institucionalitzada, de les moltes que pot prendre la violència.

Qui només ha anat a Galícia a fer un pop i a comprar barrets de pelegrí, sol afirmar que “la culpa és dels gallecs, que voten el PP”. Faré una afirmació de la qual estic convençudíssim: fins ara, l’estructura, les actituds i els procediments del PP de Galícia han estat molt semblants, si no equivalents, al de Convergència i Unió a Catalunya.

Ara, però, ha nascut un PP a la valenciana: urbà, reaccionari, tecnòcrata i disposat a destruir tot allò que tingui relació amb la llengua i la cultura gallegues (n’és bona prova que l’actual president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, no fes campanya electoral a la Galícia rural, i es quedés a les ciutats. Fou Mariano Rajoy qui va fer 11 dies [sic] de campanya electoral a Galícia per repartir sobres amb paperetes del PP entre la gent més gran del país, que és la majoria de l’electorat).

Mai en tan poc temps, des de la “democràcia”, la llengua i la cultura gallegues havien rebut atacs tan contundents i tan continuats. En haver guanyat les eleccions, tot d’un plegat el PP de Galícia va començar a dir que el bipartit havia trencat el consens, l’harmonia i la pau lingüística que regnava a Galícia. Va començar a fer el típic discurs de la imposició, va començar a dir que es prohibia el castellà, que es coaccionava els castellanoparlants i que el gallec havia passat de ser una llengua prohibida a ser una llengua imposada pel govern. Una llengua que té, encara vigent, un Pla General de Normalització Lingüística aprovat per unanimitat al Parlament de Galícia el 21 de setembre del 2004, amb els vots del PP, del PSdG i del BNG, i quan Manuel Fraga encara presidia la Xunta de Galícia.



Aquest discurs ha servit per preparar el terreny per a l’aparició de les “Bases per a l'elaboració del decret del plurilingüisme en l’ensenyament no universitari de Galícia”, que van tenir la gentilesa de presentar la nit del 30 de desembre de l’any passat, amb tota la col•lectivitat docent de vacances de Nadal. Aquest decret proposa que l’ensenyament sigui trilingüe i que un terç de les matèries troncals s’ensenyin en llengua anglesa.

A banda de ser evident que no hi ha professors capacitats per ensenyar en anglès, ni en nombre ni en qualitat (perquè algú faci una classe en anglès n’hauria de tenir un nivell excel•lent, gairebé de llengua materna), aquesta promoció de l’anglès és fum per amagar la realitat: el que es vol és atacar el gallec per on més mal fa: per l’ensenyament no universitari. Cal tenir en compte que el Pla General de Normalització Lingüística establia que el 50% de les matèries havien de ser en gallec. Si això, que no és ni immersió lingüística, no s’ha complert, com poden dir que s’ha estat imposant el gallec en l’ensenyament?

El PP s’ha quedat, amb la presentació d’aquesta proposta de decret, tot sol davant la societat, atès que no hi ha cap entitat, cap moviment pedagògic, cap especialista, que doni suport a les idees que propugnen. Només té el suport de la CONGAPA, que és la Confederació Gallega d’Associacions de Pares (però que no és l’únic col·lectiu d’associacions de pares de Galícia, i la resta hi estan en contra).

A tall de curiositat, l’associació Galicia Bilingüe, que vol crear una societat de monolingües i d’ignorants, considera que aquest decret “és una escapatòria per tal de no complir les promeses electorals”, i proposa que es reformi la normativa vigent (Constitució, Estatut, LOGSE, Pla General de Normalització Lingüística...) per tal que els pares triïn la llengua de l’ensenyament dels seus fills, ja que creuen que “una persona no té perquè ser competent en les dues llengües oficials” (min 14:30).

Tot plegat ha dut a convocar, per demà dia 21, una vaga general a l’ensenyament com a resposta al decret contra el gallec. Més de 35.000 professors i 270.000 alumnes estan cridats a la vaga i a manifestar-se a Santiago de Compostela, a les 11:30 del matí.


Si voleu més informació de tot plegat, us recomano que visiteu el web de la plataforma Queremos Galego, on trobareu els motius de rebuig al decret i la convocatòria de la manifestació; l’anàlisi negativa i rotunda que ha emès la Real Academia da Lingua Galega sobre les bases del decret; el debat de fa dos dies (1a part i 2a part) a Correo TV amb representants de la CONGAPA, de la Federación de ANPAS de Compostela, de la Mesa Pola Normalización Lingüística i de Galicia Bilingüe; finalment, us recomano que us n’informeu a través de qualsevol mitjà de comunicació de Galícia, on comprovareu l’oposició social que està generant aquest decret i la manera de fer del PPdG, cada dia més reaccionari.

Disculpeu-me l’extensió d’aquesta entrada: és un escrit d’urgència i l’he hagut de fer llarg per mirar de resumir la situació que s'hi viu aquests dies. A la premsa d’aquí, Galícia li cau massa lluny com per parar-hi atenció (només se’n preocupa quan hi ha eleccions, especialment si coincideixen amb les d’Euskadi, que és quan es veuen obligats a repartir les quotes informatives...). Cal que se sàpiga quina situació estan vivint els gallegoparlants a casa seva i solidaritzar-nos amb els companys que intenten viure i treballar en gallec... a Galícia.

dissabte, 16 de gener de 2010

El riure d'en Joan Perucho

La gramàtica històrica és la disciplina que estudia, per dir-ho de manera breu, els canvis que ha experimentat la llengua i les consonants i les vocals que li han anat caient pel camí de la història.

Per posar-ne un exemple, si en gallec diem voar i en català diem volar és perquè aquesta ela, de camí cap a l’Atlàntic, devia caure en algun punt del que avui és el camí de Sant Jaume. Ara busca-la.

Cadascú riu d’una manera. Una cosina de mon pare que és molt de la gresca riu amb unes as allargadíssimes. Fa molts anys va anar a visitar uns parents d’Andalusia i una nena de la casa li va demanar “tú te ríes en catalán?”.

Us vull fer una pregunta, però abans deixeu-me que us faci a pantalla una petita obra de teatre que vaig escriure fa un parell d’anys, i que té com a protagonistes dos bons professors universitaris, el primer de gramàtica històrica i el segon de sintaxi. Cadascun d’ells riu amb una vocal determinada, coneguda de tothom. Vet aquí l’obreta:

Diàleg matinal i historicogramatical entre en Josep Moran (i Ocerinjauregui) i en Sebastià Bonet (i Espriu), en forma de drama en una quadra i un sol acte:

ACTE ÚNIC

(Un matí mediterrani, un despatx d'orografia complicada. Dos professors universitaris suquen pastetes al cafè i enraonen animadament i xarrupívola; de cop i volta, se sent un terrabastall de fons, com si caigués a terra, després d'anys de vacil•lació, la gran A brossiana del velòdrom de la Vall d'Hebron)

Josep Moran
 
(Fregant-se les mans): Hi hi hi hi hi hi hi hi hi hi...

Sebastià Bonet

(Amb el bigoti que degota): Huhuhuhuhuhuhuhuhu!

TELÓ

Ara ve la qüestió que m’ha dut a fer-vos aquesta introducció. A casa fa fred, aquests dies, la salamandra fumejava i, fins avui que no ens l’arreglen, hem buscat tot de recursos per estar calentets. Dimarts vam decidir passar el matí a la biblioteca, que té calefacció pública. Vaig passejar-me per les prestatgeries i vaig veure un llibre d’en Joan Perucho, Incredulitats i devocions.

El llibre és un recull d’articles, l’estil deliciós dels quals em va entretenir durant una bona estona. D'un d’aquests, "El misteri dels aeroports", en vaig copiar una frase: «Somric nerviós, pensant en tot de coses horriblement divertides».



M’imagino en Joan Perucho davant la porta d’embarcament de l’aeroport, mirant la gent amb cares asèptiques i llargues i evitant de fer una rialla quan la cosa que imagina és prou divertida com perquè no n’hi hagi prou amb un somriure.

I estic molt amoïnat. Intento imaginar amb quina vocal reia en Perucho i no l’acabo de trobar. Pel sentit de la frase s’hi escauria una i, però però no ho tinc clar, em sembla que devia fer-ho amb alguna altra vocal.

Què en penseu, vosaltres? Amb quina vocal reia? Hi combinava cap consonant? Ajudeu-me que estic molt amoïnat.
 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons