divendres, 9 de juliol de 2010

En taxi per Barcelona

Gran Via de Barcelona. Un concert acaba quan comença l’altre i decidim agafar un taxi per arribar-hi a temps. Som tres. Pugem pel passeig de Gràcia parlant de les nostres coses, als seients de darrere, i la conversa avança cap als que, aquests dies, es passen els vespres cridant el nom del país veí pels carrers, que diu que té possibilitats de guanyar no sé quin campionat, deu ser per això que ara a tothom li interessa el que passa a l’Àfrica. El taxista, un treballador d’un servei públic, es fica en la nostra conversa sense que en cap moment l'haguem interpel·lat: “Tan raro es que en Barcelona se grite ‘España’ por las calles?”. La nostra resposta és evident: “Deixi’ns aquí que agafarem un altre taxi”.

Es veu que el xofer, representant d’aquest col•lectiu d’homínids que fa quaranta anys que corren per aquí i no han entès res, es pensa que som de Mallorca —no és la primera vegada que ens passa: és habitual que t’identifiquin com a parlant d’un lloc remot quan no parles el català xava i penós de TV3— i s’acomiada de nosaltres dient-nos: “Ala, a cascarla a Mallorca!”. Com de costum, els seus malsons són els nostres somnis. Ell deu pensar que Mallorca és una illa salvatge poblada per infidels que parlen una llengua indòmita que no és la seva, i el pitjor que li pot passar és haver d’anar-hi. Per a nosaltres, Mallorca és un lloc de plaers inacabables, com cascar, o cascar-nos-la, en qualsevol indret, abans o després d’un vi de Binissalem, d’un gintònic a Selva o d’un arrosset a Felanitx.
 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons