dilluns, 5 de desembre de 2011

Dez anos polos camiños da Galiza


«Sap que els mapes són armes perilloses
i que coneix molts llocs escrits del món
que mai no acceptarà dir que existeixen.
Hi ha llocs que sempre han de ser amagats
als reis i als homes. Llocs per a cartògrafs.
Llocs que no posarà mai a cap mapa.»

“Abraham Cresques després de rebre l’encàrrec de l’atles català. Any 1374”. Monstres. Josep Lluís Aguiló.


Torbeo, As Cortes, Rairos, San Clodio, Quiroga, Montefurado, Os Anguieiros, Córgomo, O Barco de Valdeorras, Casaio, Viana do Bolo, Vilariño de Conso, A Gudiña, Verín, Cabreiroá, Castrelo do Val, Laza, O Castro de Laza, Xinzo de Limia, Allariz, Santa Mariña de Augas Santas, Laioso, Celanova, Vilanova dos Infantes, Pereira de Montes, Ourense, A Peroxa, Beiro, Trasalba, Ribadavia, Avión, Nieva, Abelenda, Fofe, Maceira, As Estacas, O Covelo, Prado da Canda, Paraños, Mondariz, Gargamala, Fozara, Mondariz-Balneario, Vilasobroso, Xinzo, Ponteareas, Angoares, Salvaterra, Salceda, O Porriño, Tui, Santa Tegra, Loureza, o curro da Valga, Mañufe, Morgadáns, Gondomar, Vincios, Santa Cristina da Ramallosa, Baiona, Sabarís, a praia de Area Loura, Panxón, Monteferro, a praia de Patos, Samil, Coia, Vigo, O Berbés, Arcade, Moaña, Cangas, Hío, a praia de Barra, Cabo Home, as illas Cíes, a praia de Rodas, Beluso, a illa de Ons, O Curro, O Caño, O Cucorno, A Chan da Pólvora, o Burato do Inferno, Bueu, Pontevedra, Portonovo, San Vicente do Grove, O Grove, A Toxa, Cambados, A Arousa, Vilanova de Arousa, Vilaxoán, Iria Flavia, Arretén, Padrón, A Matanza, Asados, Rianxo, A Pobra do Caramiñal, Axeitos, Corrubedo, o castro de Baroña, Porto do Son, Noia, Lira, Santa Comba de Carnota, Fisterra, Os Muíños, San Xián de Moraime, Muxía, a Punta da Barca, Cereixo, a Punta do Boi, o Cemiterio dos Ingleses, Camelle, Vimianzo, Laxe, Dombate, Borneiro, Ponteceso, A Coruña, Elviña, O Temple, Cambre, Carral, Oleiros, Sada, Ouces, o areal de Gandarío, Betanzos, Pontedeume, Ferrol, Cedeira, Santo André de Teixido, Herbeira, Ortegal, Cariño, Ortigueira, as Pontes de García Rodríguez, Mondoñedo, Santiago de Mondoñedo, San Martiño de Mondoñedo, a praia de Augas Santas, Ribadeo, Castropol, As Figueiras, A Veiga do Eo, A Garganta, Taramundi, San Cosme de Piñeiro, Meira, A Fonmiñá, Lugo, A Fonsagrada, Vilagocende, San Martín de Suarna, Piornedo, Santa María do Castro, Liber, As Pontes de Gatín, Becerreá, o castelo de Doiras, Pedrafita do Cebreiro, O Cebreiro, As Castañeiras, Fonte de Oliva, Vilanova, Valboa, Vilafranca do Bierzo, A Seara, a lagoa de Lucenza, Outeiro, Parada, Seoane, Folgoso do Courel, Parada dos Montes, A Cruz do Incio, Oural, O Hospital, Trascastro, San Pedro do Incio, Pobra do Brollón, Salcedo, As Laceiras, Cereixa, Cima de Vila, A Ponte, O Falcón, Liñares, Rozavales, Vilachá, Piñol, Monforte de Lemos, Escairón, Currelos, o encoro de Belesar, Friamonde, Ribó, A Hermida, Chantada, Santiago de Arriba, Cea, Oseira, Rodeiro, Riobó, Lalín, Bendoiro, Vilar do Río, Prado, Donramiro, Carboeiro, Vedra, Lestedo, o Pico Sacro, Ledesma, Gamás, O Milladoiro, Viaño Pequeno, Cabaleiros, Chaián, Vilar de Donas, Melide, Arzúa, Arca, A Lavacolla, o Pedroso, Lermo, Vista Alegre, As Casas Novas, Vite, San Caetano, San Lázaro, Sar, Conxo, San Pedro, Compostela.

dimecres, 30 de novembre de 2011

Es una lata el trabajar

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Una altra defensa d'en Gerard Quintana

No sóc fan de Sopa de Cabra. Me n’agrada alguna cançó, és clar, però no els he anat a veure mai a cap concert. Tampoc no segueixo gens la vida d’en Gerard Quintana, però m’agrada mirar “El convidat” de TV3. Arran del capítol dedicat a la seva vida, emès fa un parell de dies, la polèmica sobre la llengua amb què parla a la família ha estat grossa i fins i tot el mateix cantant ha dit que no vol “respondre opinions adverses perquè no hi ha voluntat de diàleg”. Potser sí que convé reflexionar-hi una mica i no només atacar-lo per l’aparició en un programa que, per molt de reflex de la vida privada que hi vulguem veure, no deixa de ser una visió subjectiva, esbiaixada, parcial i anecdòtica de la intimitat d’una persona.

Per començar, en cap moment del programa no es veu en quina llengua parla en Gerard Quintana amb la seva parella, així que no s’hi val a treure’n conclusions i a afirmar que ho fa en castellà. Pot ser que només hi parli en castellà? Evidentment. Pot ser que ell parli a ella en català i ella a ell en castellà? També. Pot ser que alternin les dues llengües? És clar. També hi ha la possibilitat que ella no s’atreveixi a parlar en català davant de les càmeres i sí que ho faci quan està a soles amb ell. Al meu voltant tinc parelles que parlen en dues llengües, i en combinacions diverses: en català i en castellà indistintament, l’un en català i l’altre en castellà, en gallec i en castellà indistintament, l’un en gallec i l’altre en castellà, en català i en gallec indistintament, l’un en català i l’altre en gallec. Poso aquests exemples perquè aquestes són les meves llengües i les del meu entorn. I sí, per si algú ho dubtava, es pot parlar amb més d’una llengua amb la parella.

Pel que fa als fills, tampoc no queda clar si en Gerard Quintana els parla en castellà o en català. El primer moment que es veu la llengua dels fills és quan l’Albert Om demana l’edat al nen (minut 9:00), que respon siete. Cap al minut 14:00, el cantant de Sopa surt fent un joc de mans amb la nena en castellà. No té res d’estrany. Tots els que ens hem criat en famílies bilingües hem jugat i ens han cantat cançons (tant el pare com la mare) en totes dues llengües. Tampoc no queda clar (a partir del minut 19:30) que els parli en català o en castellà quan els dóna el sopar —que digui vénga no és significatiu: és la forma pròpia del català d’Eivissa, i bé està que se li hagi aferrat—. 


Sí que és trist que un nen de set anys no respongui en català una pregunta tan bàsica com “quants anys tens?”, però no és un fet aïllat. En contextos en què la llengua dels pares està minoritzada, hi ha molts casos en què els nens se’ls dirigeixen sempre en la llengua dominant. A Galícia, per exemple, conec pares militants en la defensa del gallec que tenen dificultats serioses perquè els seus fills els parlin en aquesta llengua i no en espanyol.

Que no ens passi per alt, a més, que (cap al minut 14:40) en Gerard Quintana es defineix —ni que sigui de manera indirecta— com un pare absent; diu: “Quan jo arribo no puc pretendre que tot es pari i s’acobli al meu ritme”. Això ens ha d’ajudar a entendre més la situació: la mare es castellanoparlant, el pare no corre gaire per casa i, per tant, la llengua que senten els nens durant la major part de la setmana és el castellà i, al damunt, a Eivissa la situació no és la més propícia perquè els nens tinguin un entorn catalanoparlant (menys encara si la majoria dels amics dels pares són gent vinguda de tot arreu del món). El meu nebot va créixer en una situació semblant i va trigar força a respondre’ns en català a tots els familiars que l’hi parlàvem.

Potser més endavant els nens s’arrencaran a parlar en català i ara no ho fan perquè, simplement, ni els cal ni hi veuen la necessitat. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la situació de la llengua catalana a Eivissa, on la població catalanoparlant és minoritària i no hi ha un entorn sociopolític favorable a la llengua pròpia de l’illa. El que és trist, doncs, és la situació del català en certs llocs on és llengua pròpia, però no la vida d’en Gerard Quintana. I no crec que aquest pare absent se senti amb ganes de forçar una situació, quan arriba a casa, que no deu tenir més remei que acceptar. Si vol que s’acoblin a ell, que visqui amb els fills els set dies de la setmana.

Aquesta no és la primera defensa que s’ha fet del cantant aquests últimes dies (en podeu trobar aquí i aquí), però m’hi he volgut afegir per contribuir al diàleg i per fer comprendre que el comportament lingüístic d’una persona pot ser més complex del que sembla malgrat la seva identitat i el posicionament polític. I que quedi clar que aquesta és una defensa d’en Gerard Quintana, però també és un avís, una queixa i una crida d’atenció sobre la situació complicadíssima de la llengua catalana. Si hem de ser independents, ho serem també amb persones com les que vam veure al convidat d’aquesta setmana. I espero que ho siguem.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Un ceo azul e mais branco


E para acompañar, "O lobo", de Fuxan os Ventos. Letra de Darío Xohán Cabana.

dimecres, 31 d’agost de 2011

Sant Fèlix 2011, Vilafranca del Penedès


divendres, 10 de juny de 2011

Nou article: "Catalán en galego, galego en catalán"

Al número 32 de Cadernos de Lingua, corresponent a l'any 2010 —és el que acaba de sortir—, la revista de lingüística de la Real Academia Galega, apareix l'article "Catalán en galego, galego en catalán. Tratamento das linguas galega e catalá nas principais obras lexicográficas dos Países Cataláns e de Galicia"...


divendres, 3 de juny de 2011

Somnilles

He tornat a somiar amb M. Era M. però era M. Vull dir, que jo era a M., la M. on vaig viure, però les vistes eren des d’M., perquè es veia C. I des d’M es veu M., però no pas C., tot i que de vegades es confon amb el puig d’F., que de vegades comporta que M. es govern per un traïdor, i així ens va, que va com va.

També hi ha dies que somio que sé que sóc a M. però el port és el de C. No la C. que es veu des d’M., perquè és des de l’altra C. que es veu M. tot sovint, però no de l'altra banda, perquè des d’M. no es veu el port de C. i des del port de C. es veuen ben bé les serres d’M. I aquell dia hi havia tempesta forta a M. però allò era el port de B. i fins i tot semblava C., però jo sé que era a M., i tant, que allò era ca na L. de S. en versió posmoderna, la mar passava per sota i molta porta de colors, molt de formigó però s’hi estava beníssim. Jo no volia marxar i na P. me deia “idò, tornes quan vulgues, si ja ho saps”, i els vaixells mentrestant que xocaven contra el moll.

I l’endemà me’n vaig anar a M., carregat de llibres i llibretes, per llegir poc i escriure menys.



dimarts, 10 de maig de 2011

Lisboa parla per si sola


 

 


[Lisboa, de l'1 al 4 de maig de 2011]

dimecres, 9 de març de 2011

Resposta a una acusació i convit a avisar d’altres notícies errònies

Qui no s’arrisca, no pisca, això ho sap tothom i és profecia, i el risc, sovint, és l’equivocació (que no reivindicaré aquí com a categoria estètica: tothom sap que aquest és un blog seriosíssim i avui ja és dimecres de cendra). Dic això perquè he obert el correu després de molts dies en què només he pensat quina perruca m’havia de posar i hi he trobat un parell de missatges que em fan avinent que vaig cometre un error en afirmar, en l’articlet “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” (p. 5 del n. 111 d’A micro pechadoAMP–), que «cap edició electrònica de cap mitjà de comunicació de Galícia (malaguanyat Vieiros!) no ha fet ni una breu referència al tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià».


El lector que s’ha posat en contacte amb mi m’assabenta que la premsa gallega sí que es va fer ressò d’aquests fets i me’n fa a pantalla cinc enllaços (de Xornal de Galicia, Galicia Hoxe, El Progreso de Lugo, Diario de Pontevedra i de la pàgina del Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia —l’únic que funciona—).

He de reconèixer que no vaig pensar a entrar a la pàgina del CPXG ni al Diario de Pontevedra, però des que es van tancar les emissions de TV3 al País Valencià vaig entrar cada dia als altres tres mitjans que m’indica (i a alguns més) i no n’hi vaig trobar cap notícia. Amb això no afirmo que no se’n publiqués cap, sinó simplement i tot just això mateix, que no n’hi vaig trobar cap. Si n’hi va haver, millor, precisament el que vull és que n’hi hagi, i no pas que a Galícia no se sàpiga què passa als Països Catalans. Cal dir, però, que la nota publicada pel CPXG és una traducció de l'apareguda en un mitjà català.

El problema no és que fes una afirmació errònia, sinó la manera com se me’n va advertir. En primer lloc, el lector m’acusa de no documentar-me, cosa que fa que tota la meva argumentació sigui mentida: crec que no és del tot adient fer servir aquest verb quan he fet un buidatge de molts números d’A Nosa Terra que em va permetre indicar que «al n. 400 d’A Nosa Terra, del 21 de setembre de 1989, apareixia un article de Joan Retana titulat “O Ministério declara incompatíbeis a nova televisión valenciana e a TV3” (p. 9)». A més a més, tots hem llegit —ni que sigui pel damunt— alguna cosa de Foucault i sabem que l’oposició entre la veritat i la mentida, com l’oposició entre la raó i la bogeria, juntament amb el tabú, és un procediment d’exclusió destinat no pas a fer que no es pugui parlar de tot, sinó a fer que no tothom pugui parlar-ne o, directament, que no tothom pugui parlar. I aprofito l’oposició entre la raó i la bogeria per rebatre amb el refranyer gallec: non hai tolo sen idea. Avisar d’un error és necessari i s’agraeix; acusar de mentir, és un intent d’excloure que fa riure.

En segon lloc, el lector que s’ha posat en contacte amb mi diu que si tinc el valor d’afirmar això que no és cert, tindré el mateix valor de rectificar en el proper AMP. És evident que estic disposat a rectificar, però no és una qüestió de valor, sinó de lògica: si t’equivoques i t’avisen, rectifiques. El problema, doncs, no és tenir valor per rectificar, el problema és que darrere d’aquest desafiament hi ha una metàfora conceptual que fa entendre el periodisme, i per extensió la vida, com una guerra amb un camp de batalla d’on sortirà un heroi i un perdedor. Com que crec amb en Jesús Lizano que només sóc un mamífer, no em crec ni periodista ni cavaller errant, i com que de batalla tan sols m’interessa la farrapada de Laza, no tinc intenció ni tan sols de reduir l’enemic, perquè intentar-lo reduir voldria dir reconèixer-ne l’existència («qué enemigo de enemigos», que deia Jorge Manrique).

En un segon correu el lector diu que el gran error de l’article, i hi estic força d’acord, és el fet d’asseverar que no hi ha cap mitjà que hagi fet cap referència al tancament de TV3, i que hagués estat més rigorós dir que aquest succés “no hi va tenir gaire repercussió”. Si hi hagués trobat alguna referència, hagués estat més rigorós, sí, però com que no en vaig trobar cap, dir que no n'hi va tenir gaire hagués estat no pas erroni, sinó contradictori amb l’argumentació anterior. Per tant, si de cas l’error és no haver pres precaucions i haver fet una afirmació tan categòrica, quan potser n’hi havia prou a afirmar, certament, que “no he sabut trobar cap referència al tancament de TV3 a la premsa gallega...”. Però d’aquí a dir, com diu el lector, que aquesta mena de coses són les que fan perdre credibilitat a una publicació, és excessiu. Al final de tot de l’AMP diu ben clar que «[a] dirección da publicación non se fai responsable das opinións dos colaboradores», i ho faig servir per avisar que, si algú vol restar credibilitat, que me la tregui a mi i no pas a una publicació feta gràcies al voluntarisme i, doncs, resistent, com l’AMP. Ara bé, torno a la separació entre veritat i mentida que deia suara enllaçant amb el que diu Foucault (i Capra, evidentment) sobre la idea de veritat en la ciència a partir que sorgeixi la concepció mecanicista del món:

«[E]n ciertos momentos de los siglos XVI y XVII (y en inglaterra sobre todo) apareció una voluntat de saber que, anticipándose a sus contenidos actuales, dibujaba planes de objectos posibles, observables, medibles, clasificables; una voluntad de saber que imponía al sujeto conocedor (y de alguna manera antes de toda experiencia) una cierta posición, una cierta forma de mirar y una cierta función (ver más que leer, verificar más que comentar)[.]»

(Michael Foucault. El orden del discurso. Barcelona: Tusquets, 2010, p. 21)

És a dir, dades que es poden verificar i validar a banda, el que m’interessava comentar a “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” és «que la premsa catalana mai no ha correspost l’interès de Galícia incorporant notícies sobre aquest país» i que s’estan perdent els pocs ponts comunicatius que s’havien intentat bastir entre els dos països.

Posats a destapar mentides, aquest mateix lector podria advertir el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia i al diari Galicia Hoxe de la falta de veracitat d’una informació publicada ahir (aquí i aquí). En un article sobre el tancament del quinzenari A Peneira, on tanta gent vam col•laborar (fins i tot econòmicament), sembla que elogiïn Guillermo Rodríguez, el fundador de la publicació, i arriben a afirmar que va ser ell qui «levou a publicación ás principais cidades galegas». Qualsevol persona ficada en el món del periodisme gallec sap que no va ser el fundador d’A Peneira qui la va dur a les principals ciutats gallegues, sinó que això fou possible gràcies a l’Antón Fernández, fundador precisament d’A Micro Pechado, qui va deixar-se milers d’hores perquè el que era una publicació que no sortia de la comarca d'O Condado arribés a tenir una qualitat, una extensió i una distribució impensables si hagués continuat sota la direcció d’aquest que ara es lamenta de la mala situació de la premsa gallega. La notícia, però, no diu res de la mala gestió de Gullermo Rodríguez, ni dels judicis per acomiadament improcedent que ha perdut davant dels seus treballadors, ni dels judicis als quals no es presenta per tots els mesos que els deu (també aquí), ni que encara no ha dit ni una paraula de tot el que ha passat als accionistes de la publicació.

És ben bé que enterrem la sardina, avui.

dimecres, 2 de març de 2011

Homenatge gastronòmic a l'Álvaro Cunqueiro

Enguany, a Galícia, a més de dedicar els dia de les Lletres Gallegues a Lois Pereiro (és nota que hi ha aires nous a la RAG...) és l’any Álvaro Cunqueiro: el 22 de desembre farà 100 anys que va néixer a Mondoñedo i ahir, 28 de febrer, va fer 30 anys que es va morir a Vigo. Com que, de vegades, els homenatges institucionals se’t poden posar pitjor que un sopar d’hamburgueseria, anar als que organitzen algunes entitats és com assistir a un enterrament de tercera i, d’altra banda, en Cunqueiro se l’ha de celebrar al voltant d’una taula, amb la B. i el P. vam pensar a aprofitar l’efemèride per dedicar-li, i dedicar-nos, una jornada gastronòmica.


Una recomanació al blog de Manuel Gago ens va donar la idea justa: vam encarregar una llamprea a la bordelesa al Mesón de Lázaro. Un dinar d’aquests, com diria en Cunqueiro, requereix un examen previ de consciència, i com que el vi sempre ajuda a fer net, vam demanar un godello de Valdeorras, del qual ell afirmaria que és com una mà amiga que se’t posa a l’espalla, i unes zamburinyes per anar fent boca.


Del nostre escriptor de Mondoñedo se’n poden llegir tantes coses en una taula que val més posar força vi a refrescar, però és evident que, per a un d’aquests dinarots, una lectura obligada són alguns fragments de La cocina cristiana de Occidente. I, per al nostre àpat frugal, res més just i necessari, tot i que no és dels millors capítols, que “El gran tema de la lamprea” (el separen massa poques pàgines de l’hilarant i superb “El pollo racional”...).


La llamprea que ens van preparar era finíssima, suau, la carn es desfeia a la boca, tant que, fins i tot la B. va arribar a dir que semblava foie-gras de Felanitx.


Si aquest plat duia al paladar records de gustos mallorquins, era evident que, sense deixar de ser a Galícia, calia posar-hi, per equilibrar, una pinzellada valenciana, i per això vam demanar unes canyes de crema de O Carballiño amb unes copetes de moscatell de Gandia.


Malgrat la finor del peix —diu que la digestió pot ser terrible si no està ben preparat—, la llamprea és un fòssil vivent i el pes dels segles es troba a l’estómac: acabes notant una pesantor estomacal atàvica però que té alhora la lleugeresa i la frescor de la bona companyia, de la prosa d’en Cunqueiro i d’aquests dinars que demanen un cafè de pota i un aiguardent per tancar-los com els seus llibres, amb l’esperit reconciliat amb el món i amb la certesa que la bellesa crida més bellesa. Com diu sempre el P. en acabat d’un dinar d’aquests, amb no-res passem...

diumenge, 13 de febrer de 2011

Falar galego non é de galegos

Un certo discurso non implica unha actitude consecuente. Todos coñecemos persoas que nos dixeron nun galego impecable que “en España tiñamos que falar unha soa lingua”, e son persoas que raramente falan noutra lingua española que non sexa a galega. O caso contrario é o de cidadáns que teñen unha opinión clarísima a favor do galego mais que axiña abandonan este idioma cando alguén —galego ou non galego— se lles dirixe en español. Nesta altura, tamén, grazas á superación de prexuízos e a desaprendermos moitas ensinanzas inútiles, moitos de nós concordamos con que unha práctica sexual concreta non implica exclusión doutras nin é representativa dunha determinada identidade de xénero. Hoxe xa sabemos que nos orientamos sexualmente segundo o obxecto de desexo e que non estamos invariablemente orientados.

Aceptándomos estas premisas, énos ben doado entender que unha práctica lingüística concreta non define por si mesma a propia identidade nacional, deixando á parte o debate sobre a relevancia de estarmos definidos por nación. Un galegofalante, pois, non é necesariamente ou exclusivamente galego. Isto debería estar máis que asumido nun país como a Galiza ao que chegan fillos e netos de emigrantes que, tendo o galego entre as súas linguas, quizais se senten identificados cunha nación que está lonxe da terra dos seus devanceiros. E non hai que esquecer, tampouco, os estranxeiros que falamos en galego sen termos ningún tipo de vínculo familiar co país do que é lingua propia. Xa que logo, alguén que decida falar exclusivamente en español, ou que defenda o bilingüismo sendo incapaz de construír unha frase enteira en galego, non é por iso máis español có resto, e nada indica que sexa español. Cantos de nós temos o castelán como unha das nosas linguas familiares e non temos ningún tipo de relación con Castela? Un individuo non ten porque ser o que fala nin ten porque falar coma o que é.

Expostos os conflitos identitarios, o que cómpre é deixar ben claro que a imprescindible promoción, o enriquecemento e mais a protección da lingua galega son responsabilidade non dos galegos ou dos nados na Galiza, senón de calquera persoa que teña a capacidade de falar en galego, sexa de onde for. Un bilingüista que poida falar en galego é responsable do futuro deste idioma e culpable da súa morte nas vindeiras xeracións se, ademais de non falalo, dedica esforzos, tempo e enerxías a atacar por todos os medios unha das linguas do planeta ameazadas de extinción. Estes mesmos que, se cadra, son moi conscientes da importancia de mantermos a diversidade biolóxica no planeta, porque entenden que é o único xeito de coñecer as múltiples formas nas que se manifesta a vida, deberían saber que o pensamento aflora a través da palabra, e que a única maneira de constatarmos as súas múltiples manifestacións é coñecendo —e, polo tanto, conservándomos— as miles de formas específicas que adopta a linguaxe humana, o elemento máis representativo da especie animal á que pertencemos.

Dado que a maioría da poboación mundial ten máis dun idioma na cabeza, e non é difícil discernir cal deles corre perigo, calquera galegofalante potencial decatarase de que pode pasar a ser protagonista do apaixonante movemento a prol da revitalización da lingua galega. E, se decide manterse á marxe, polo menos debe ter a dignidade de non empecer os esforzos que moitos dos que somos depositarios desta herdanza cultural facemos para sermos tamén os seus efectivos transmisores.

També el podeu llegir a Cadernos de comunicación e análise.

dissabte, 5 de febrer de 2011

L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):


Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:


Si recordem l'estructura argumental del verb estimar en portuguès, amar, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algúestima [algú] (perquè és) [així]:


Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons