diumenge, 3 de novembre de 2013

'L’agulla daurada' de Montserrat Roig


A la Clea, per aquella cervesa a La Masia
con lágrimas en las hojas.

«El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d’Aeroflot en direcció a Moscou.»

Així comença L’agulla daurada. La Montserrat Roig és dins un avió impacient per poder fumar. Frisós per llegir-la, vaig apuntar això a la plana del costat:

«Començo L’agulla daurada el trenta de novembre del dos mil dotze, al vol Barcelona-Zuric, previ al que em durà cap a Sant Petersburg.»


I vaig decidir de llegir aquest llibre només als avions. Vols cap a Santiago, cap a Menorca, cap a València, cap a Barcelona... I, així, una vintena, fins al tres d’agost del 2013, que el vaig acabar mentre volava cap a Barcelona per anar a enterrar la meva àvia. Fa uns dies, al Galeusca de Pontevedra, vaig conèixer en Josep Francesc Delgado i va sortir Rússia a la conversa. Quan vaig esmentar-li L’agulla daurada es va alegrar i em va dir que feia deu anys que ningú no li’n parlava. Per això m’he decidit a ressenyar-lo aquí.

L’agulla daurada és un reportatge imprescindible. El llibre d’un viatge cap a aquesta «epopeia medieval per a una ciutat moderna» de 951 dies; una crònica narrada amb passió i amb un estil que la fa literatura, però amb el drama de la realitat del Leningrad bloquejat pels nazis.

Xostakòvitx veient columnes de fum mentre compon la setena simfonia, o l’Alexandra Koss —que encara vaig sentir en una conferència a Barcelona fa uns anys— llegint El Quixot que s’havia salvat d’anar a parar dins l’estufa, són només alguns dels ciutadans de Leningrad que caminen per aquesta ciutat on els cadàvers de la tercera part de la població que hi va morir durant el bloqueig desapareixen per uns mesos sota la neu de l’hivern rus. L’hivern que va fer guanyar unes quantes batalles perquè els russos sempre sabien que els altres exèrcits no hi estarien preparats. O això em van explicar mentre era a les escales mecàniques del metro de Petersburg, on no es poden fer fotografies per si de cas cal protegir-lo d’un nou setge.


La Montserrat Roig defineix Pere I, el tsar que fundà la ciutat, com un ésser fascinant i terrible. I a mi és així que em va semblar la ínfima part de Rússia que vaig conèixer durant uns dies de desembre d’ara fa vora un any. Una cultura fascinant dins un estat terrible. Una consciència nacional terrible recolzada en una història fascinant. Fascinant com la carretera de la vida, terrible com l’honor dels petersburguesos que no van tallar ni un arbre de la ciutat per escalfar-se i van estimar-se més morir de fred. A mi m’embadaleix molt més qualsevol casa pagesa que no pas el Palau d’Hivern a la vora del Neva, però la història del director de l’Ermitage quan decideix de protegir tot el fons del museu és tan fascinant i tan terrible alhora que no es pot llegir sense plorar:

«El juny de 1940, Iossif Orbeli, el director de l’Ermitatge, se sentia molt satisfet. Per fi l’expedició científica que havia d’estudiar el mausoleu de Gür-e Amir, el fastuós temple islàmic on era enterrat el llegendari Tamerlà, havia arribat a Samarkanda. I va somriure en llegir, al Leningradskaia Pravda, la crònica del corresponsal de l’agència TASS. Aquest deia que tornava a córrer el rumor d’una llegenda popular molt antiga.

La llegenda ho advertia: si algun dia aixecaven la làpida de Tamerlà, esclataria una terrible guerra que destruiria la humanitat. Obriren el mausoleu de Gür-e Amir i descobriren que, tal com afirmava la tradició, Tamerlà era coix: tenia una cama més curta que l’altra.

Al cap de pocs dies, l’exèrcit nazi envaïa sense cap esforç Ucraïna i Bielorússia. A un quart de quatre de la matinada del dilluns 22 de juny, Sevastopol era bombardejat. Començava el pla Barba-roja ideat per Hitler: tres exèrcits avançaven en tres línies diverses. Al sud, cap a Ucraïna i el Caucas. Al centre, cap a Moscou. I, al nord, tres-cents mil homes anaven cap a Leningrad. No havien servit de res els avisos de l’espia Sorge, l’esverament d’alguns generals soviètics i, sobretot, el pacte germano-soviètic. Just dos dies abans d’aquell 24 de juny de 1812 en què Napoleó envaïa amb sis-cents mil homes les planes de Lituània fins a Vilna, els nazis, al cap de gairebé cent trenta anys, iniciaven una guerra terrible en què moririen vint milions de soviètics. Un milió moriria a Leningrad de fam i de fred durant els nou-cents dies de setge.

Iosif Orbeli no volia creure en les premonicions. Però aquests són els fets. De tota manera, va tenir prou temps per a evacuar gran part dels tresors de l’Ermitatge. I, quan les tropes encerclaren del tot Leningrad, els treballadors del museu enterraren les obres de valor dins dels soterranis. Les parets de les sales i els passadissos del Palau d’Hivern havien quedat nus.


El dia 1 de juliol de 1940 hi havia, al gran Saló de les Vint Columnes, muntanyes de caixes que contenien tots els Rembrandt, els Velázquez, els Rubens, els Murillo, els Van Dyck, els Greco, les Madonnes de Leonardo i de Rafael, la gran Pal•las Atenea, les col•leccions de brillants i les joies de la corona i, també, la Venus de marbre que havia adquirit Pere I i que els boiars anomenaven “el diable blanc”. Mig milió d’obres van poder ser evacuades per tren. Diuen que aquell dia de juliol un home vell de barba profètica, un armeni amb trets de miniatura medieval, plorava com una criatura a l’andana de l’estació d’Octubre. Era Iosif Orbeli.

Damunt del gran palau que havia construït Rastrelli per “glorificar Rússia”, van caure, durant el bloqueig, dues mil quatre-centes bombes incendiàries i projectils d’artilleria. L’edifici estava marcat amb el número 9 al plànol de la ciutat que dissenyaren els alemanys. Orbeli passejava per les sales en penombra i només sentia el ressò de les seves passes. Mirava els passadissos buits, i que aleshores li devien semblar infinits. De tant en tant, s’aturava davant d’un requadre blanc i devia recordar la llum tènue de La Sagrada Família de Rembrandt o la mirada perduda de Doña Antonia de Zárate, la dama que retratà Goya. I pensava en el dia en què hi tornarien a ser. Caterina II i les seves rates ja no hi eren, però els quadres existien i s’esperaven en algun lloc dels Urals.

El museu s’obrí una altra vegada al cap de divuit dies que totes les obres havien estat retornades des de l’exili a l’interior de Rússia. Cap quadre no s’havia perdut, ni cap joia. Ni una sola escultura s’havia esquerdat. [...]

Els qui treballaven a l’Ermitatge deixaren el museu i se n’anaren a defensar la ciutat assetjada. El 24 de gener de 1942, Orbeli va rebre l’ordre de construir-hi un hospital per als treballadors dels cinc museus de Leningrad més debilitats per la fam. Un hospital per a cent persones. Als refugis de l’Ermitatge, s’hi arreceraven els artistes i els treballadors del museu que encara podien caminar. De dia defensaven la ciutat i de nit s’hi aplegaven. Il•luminats per espelmes, parlaven d’art i somniaven.

El 19 d’octubre de 1941 —quan tot just feia un mes i deu dies que Leningrad havia quedat bloquejada— Orbeli va convocar els orientalistes que aleshores lluitaven al front de la ciutat, als turons de Kólpino i Púlkovo. Volia celebrar una ocasió especial: feia vuit-cents anys que havia nascut Nizami, el poeta nacional de la república de l’Azerbaitjan. Llegiren els seus poemes mentre a fora se sentia el brogit de les bombes i els canons. Vuit-cents anys no eren sinó un sospir per a un home com Orbeli, que coneixia el perquè de la llum als quadres de Rembrandt.»


Gràcies a Iossif Orbeli, el cinc de desembre del 2012 vaig poder ser durant uns moments a Galícia de l’Ermitage estant. L’esmolet, quadre atribuït l’ourensà Antonio de Puga, em va fer viatjar fins allà el dia que feia onze anys que hi havia anat per primer cop. I això em fa pensar que, ni que fos per aquesta estranya sincronia, L'agulla daurada s’hauria de poder llegir també en gallec.

[Més sobre la Montserrat Roig: "Montserrat Roig, lectora d'Álvaro Cunqueiro" i "La Roig i el blanc" (sobre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida).]
 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons