Escriure, llegir i regar el jardí

Dez anos polos camiños da Galiza

2011-12-05T11:46:00.001+01:00

«Sap que els mapes són armes perilloses

i que coneix molts llocs escrits del món

que mai no acceptarà dir que existeixen.

Hi ha llocs que sempre han de ser amagats

als reis i als homes. Llocs per a cartògrafs.

Llocs que no posarà mai a cap mapa.»

“Abraham Cresques després de rebre l’encàrrec de l’atles català. Any 1374”. Monstres. Josep Lluís Aguiló.

Torbeo, As Cortes, Rairos, San Clodio, Quiroga, Montefurado, Os Anguieiros, Córgomo, O Barco de Valdeorras, Casaio, Viana do Bolo, Vilariño de Conso, A Gudiña, Verín, Cabreiroá, Castrelo do Val, Laza, O Castro de Laza, Xinzo de Limia, Allariz, Santa Mariña de Augas Santas, Laioso, Celanova, Vilanova dos Infantes, Pereira de Montes, Ourense, A Peroxa, Beiro, Trasalba, Ribadavia, Avión, Nieva, Abelenda, Fofe, Maceira, As Estacas, O Covelo, Prado da Canda, Paraños, Mondariz, Gargamala, Fozara, Mondariz-Balneario, Vilasobroso, Xinzo, Ponteareas, Angoares, Salvaterra, Salceda, O Porriño, Tui, Santa Tegra, Loureza, o curro da Valga, Mañufe, Morgadáns, Gondomar, Vincios, Santa Cristina da Ramallosa, Baiona, Sabarís, a praia de Area Loura, Panxón, Monteferro, a praia de Patos, Samil, Coia, Vigo, O Berbés, Arcade, Moaña, Cangas, Hío, a praia de Barra, Cabo Home, as illas Cíes, a praia de Rodas, Beluso, a illa de Ons, O Curro, O Caño, O Cucorno, A Chan da Pólvora, o Burato do Inferno, Bueu, Pontevedra, Portonovo, San Vicente do Grove, O Grove, A Toxa, Cambados, A Arousa, Vilanova de Arousa, Vilaxoán, Iria Flavia, Arretén, Padrón, A Matanza, Asados, Rianxo, A Pobra do Caramiñal, Axeitos, Corrubedo, o castro de Baroña, Porto do Son, Noia, Lira, Santa Comba de Carnota, Fisterra, Os Muíños, San Xián de Moraime, Muxía, a Punta da Barca, Cereixo, a Punta do Boi, o Cemiterio dos Ingleses, Camelle, Vimianzo, Laxe, Dombate, Borneiro, Ponteceso, A Coruña, Elviña, O Temple, Cambre, Carral, Oleiros, Sada, Ouces, o areal de Gandarío, Betanzos, Pontedeume, Ferrol, Cedeira, Santo André de Teixido, Herbeira, Ortegal, Cariño, Ortigueira, as Pontes de García Rodríguez, Mondoñedo, Santiago de Mondoñedo, San Martiño de Mondoñedo, a praia de Augas Santas, Ribadeo, Castropol, As Figueiras, A Veiga do Eo, A Garganta, Taramundi, San Cosme de Piñeiro, Meira, A Fonmiñá, Lugo, A Fonsagrada, Vilagocende, San Martín de Suarna, Piornedo, Santa María do Castro, Liber, As Pontes de Gatín, Becerreá, o castelo de Doiras, Pedrafita do Cebreiro, O Cebreiro, As Castañeiras, Fonte de Oliva, Vilanova, Valboa, Vilafranca do Bierzo, A Seara, a lagoa de Lucenza, Outeiro, Parada, Seoane, Folgoso do Courel, Parada dos Montes, A Cruz do Incio, Oural, O Hospital, Trascastro, San Pedro do Incio, Pobra do Brollón, Salcedo, As Laceiras, Cereixa, Cima de Vila, A Ponte, O Falcón, Liñares, Rozavales, Vilachá, Piñol, Monforte de Lemos, Escairón, Currelos, o encoro de Belesar, Friamonde, Ribó, A Hermida, Chantada, Santiago de Arriba, Cea, Oseira, Rodeiro, Riobó, Lalín, Bendoiro, Vilar do Río, Prado, Donramiro, Carboeiro, Vedra, Lestedo, o Pico Sacro, Ledesma, Gamás, O Milladoiro, Viaño Pequeno, Cabaleiros, Chaián, Vilar de Donas, Melide, Arzúa, Arca, A Lavacolla, o Pedroso, Lermo, Vista Alegre, As Casas Novas, Vite, San Caetano, San Lázaro, Sar, Conxo, San Pedro, Compostela.

Es una lata el trabajar

2011-11-30T18:02:00.000+01:00

Una altra defensa d'en Gerard Quintana

2011-10-19T14:36:00.004+02:00

No sóc fan de Sopa de Cabra. Me n’agrada alguna cançó, és clar, però no els he anat a veure mai a cap concert. Tampoc no segueixo gens la vida d’en Gerard Quintana, però m’agrada mirar “El convidat” de TV3. Arran del capítol dedicat a la seva vida, emès fa un parell de dies, la polèmica sobre la llengua amb què parla a la família ha estat grossa i fins i tot el mateix cantant ha dit que no vol “respondre opinions adverses perquè no hi ha voluntat de diàleg”. Potser sí que convé reflexionar-hi una mica i no només atacar-lo per l’aparició en un programa que, per molt de reflex de la vida privada que hi vulguem veure, no deixa de ser una visió subjectiva, esbiaixada, parcial i anecdòtica de la intimitat d’una persona.

Per començar, en cap moment del programa no es veu en quina llengua parla en Gerard Quintana amb la seva parella, així que no s’hi val a treure’n conclusions i a afirmar que ho fa en castellà. Pot ser que només hi parli en castellà? Evidentment. Pot ser que ell parli a ella en català i ella a ell en castellà? També. Pot ser que alternin les dues llengües? És clar. També hi ha la possibilitat que ella no s’atreveixi a parlar en català davant de les càmeres i sí que ho faci quan està a soles amb ell. Al meu voltant tinc parelles que parlen en dues llengües, i en combinacions diverses: en català i en castellà indistintament, l’un en català i l’altre en castellà, en gallec i en castellà indistintament, l’un en gallec i l’altre en castellà, en català i en gallec indistintament, l’un en català i l’altre en gallec. Poso aquests exemples perquè aquestes són les meves llengües i les del meu entorn. I sí, per si algú ho dubtava, es pot parlar amb més d’una llengua amb la parella.

Pel que fa als fills, tampoc no queda clar si en Gerard Quintana els parla en castellà o en català. El primer moment que es veu la llengua dels fills és quan l’Albert Om demana l’edat al nen (minut 9:00), que respon siete. Cap al minut 14:00, el cantant de Sopa surt fent un joc de mans amb la nena en castellà. No té res d’estrany. Tots els que ens hem criat en famílies bilingües hem jugat i ens han cantat cançons (tant el pare com la mare) en totes dues llengües. Tampoc no queda clar (a partir del minut 19:30) que els parli en català o en castellà quan els dóna el sopar —que digui vénga no és significatiu: és la forma pròpia del català d’Eivissa, i bé està que se li hagi aferrat—.

Sí que és trist que un nen de set anys no respongui en català una pregunta tan bàsica com “quants anys tens?”, però no és un fet aïllat. En contextos en què la llengua dels pares està minoritzada, hi ha molts casos en què els nens se’ls dirigeixen sempre en la llengua dominant. A Galícia, per exemple, conec pares militants en la defensa del gallec que tenen dificultats serioses perquè els seus fills els parlin en aquesta llengua i no en espanyol.

Que no ens passi per alt, a més, que (cap al minut 14:40) en Gerard Quintana es defineix —ni que sigui de manera indirecta— com un pare absent; diu: “Quan jo arribo no puc pretendre que tot es pari i s’acobli al meu ritme”. Això ens ha d’ajudar a entendre més la situació: la mare es castellanoparlant, el pare no corre gaire per casa i, per tant, la llengua que senten els nens durant la major part de la setmana és el castellà i, al damunt, a Eivissa la situació no és la més propícia perquè els nens tinguin un entorn catalanoparlant (menys encara si la majoria dels amics dels pares són gent vinguda de tot arreu del món). El meu nebot va créixer en una situació semblant i va trigar força a respondre’ns en català a tots els familiars que l’hi parlàvem.

Potser més endavant els nens s’arrencaran a parlar en català i ara no ho fan perquè, simplement, ni els cal ni hi veuen la necessitat. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la situació de la llengua catalana a Eivissa, on la població catalanoparlant és minoritària i no hi ha un entorn sociopolític favorable a la llengua pròpia de l’illa. El que és trist, doncs, és la situació del català en certs llocs on és llengua pròpia, però no la vida d’en Gerard Quintana. I no crec que aquest pare absent se senti amb ganes de forçar una situació, quan arriba a casa, que no deu tenir més remei que acceptar. Si vol que s’acoblin a ell, que visqui amb els fills els set dies de la setmana.

Aquesta no és la primera defensa que s’ha fet del cantant aquests últimes dies (en podeu trobar aquí i aquí), però m’hi he volgut afegir per contribuir al diàleg i per fer comprendre que el comportament lingüístic d’una persona pot ser més complex del que sembla malgrat la seva identitat i el posicionament polític. I que quedi clar que aquesta és una defensa d’en Gerard Quintana, però també és un avís, una queixa i una crida d’atenció sobre la situació complicadíssima de la llengua catalana. Si hem de ser independents, ho serem també amb persones com les que vam veure al convidat d’aquesta setmana. I espero que ho siguem.

Un ceo azul e mais branco

2011-09-26T20:26:00.002+02:00

E para acompañar, "O lobo", de Fuxan os Ventos. Letra de Darío Xohán Cabana.

Sant Fèlix 2011, Vilafranca del Penedès

2011-08-31T19:09:00.001+02:00

Nou article: "Catalán en galego, galego en catalán"

2011-06-10T15:45:00.003+02:00

Al número 32 de Cadernos de Lingua, corresponent a l'any 2010 —és el que acaba de sortir—, la revista de lingüística de la Real Academia Galega, apareix l'article "Catalán en galego, galego en catalán. Tratamento das linguas galega e catalá nas principais obras lexicográficas dos Países Cataláns e de Galicia"...

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña!

Somnilles

2011-06-03T00:06:00.002+02:00

He tornat a somiar amb M. Era M. però era M. Vull dir, que jo era a M., la M. on vaig viure, però les vistes eren des d’M., perquè es veia C. I des d’M es veu M., però no pas C., tot i que de vegades es confon amb el puig d’F., que de vegades comporta que M. es govern per un traïdor, i així ens va, que va com va.

També hi ha dies que somio que sé que sóc a M. però el port és el de C. No la C. que es veu des d’M., perquè és des de l’altra C. que es veu M. tot sovint, però no de l'altra banda, perquè des d’M. no es veu el port de C. i des del port de C. es veuen ben bé les serres d’M. I aquell dia hi havia tempesta forta a M. però allò era el port de B. i fins i tot semblava C., però jo sé que era a M., i tant, que allò era ca na L. de S. en versió posmoderna, la mar passava per sota i molta porta de colors, molt de formigó però s’hi estava beníssim. Jo no volia marxar i na P. me deia “idò, tornes quan vulgues, si ja ho saps”, i els vaixells mentrestant que xocaven contra el moll.

I l’endemà me’n vaig anar a M., carregat de llibres i llibretes, per llegir poc i escriure menys.

Lisboa parla per si sola

2011-05-10T20:57:00.000+02:00

[Lisboa, de l'1 al 4 de maig de 2011]

Resposta a una acusació i convit a avisar d’altres notícies errònies

2011-03-09T12:48:00.014+01:00

Qui no s’arrisca, no pisca, això ho sap tothom i és profecia, i el risc, sovint, és l’equivocació (que no reivindicaré aquí com a categoria estètica: tothom sap que aquest és un blog seriosíssim i avui ja és dimecres de cendra). Dic això perquè he obert el correu després de molts dies en què només he pensat quina perruca m’havia de posar i hi he trobat un parell de missatges que em fan avinent que vaig cometre un error en afirmar, en l’articlet “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” (p. 5 del n. 111 d’A micro pechado –AMP–), que «cap edició electrònica de cap mitjà de comunicació de Galícia (malaguanyat Vieiros!) no ha fet ni una breu referència al tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià».

El lector que s’ha posat en contacte amb mi m’assabenta que la premsa gallega sí que es va fer ressò d’aquests fets i me’n fa a pantalla cinc enllaços (de Xornal de Galicia, Galicia Hoxe, El Progreso de Lugo, Diario de Pontevedra i de la pàgina del Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia —l’únic que funciona—).

He de reconèixer que no vaig pensar a entrar a la pàgina del CPXG ni al Diario de Pontevedra, però des que es van tancar les emissions de TV3 al País Valencià vaig entrar cada dia als altres tres mitjans que m’indica (i a alguns més) i no n’hi vaig trobar cap notícia. Amb això no afirmo que no se’n publiqués cap, sinó simplement i tot just això mateix, que no n’hi vaig trobar cap. Si n’hi va haver, millor, precisament el que vull és que n’hi hagi, i no pas que a Galícia no se sàpiga què passa als Països Catalans. Cal dir, però, que la nota publicada pel CPXG és una traducció de l'apareguda en un mitjà català.

El problema no és que fes una afirmació errònia, sinó la manera com se me’n va advertir. En primer lloc, el lector m’acusa de no documentar-me, cosa que fa que tota la meva argumentació sigui mentida: crec que no és del tot adient fer servir aquest verb quan he fet un buidatge de molts números d’A Nosa Terra que em va permetre indicar que «al n. 400 d’A Nosa Terra, del 21 de setembre de 1989, apareixia un article de Joan Retana titulat “O Ministério declara incompatíbeis a nova televisión valenciana e a TV3” (p. 9)». A més a més, tots hem llegit —ni que sigui pel damunt— alguna cosa de Foucault i sabem que l’oposició entre la veritat i la mentida, com l’oposició entre la raó i la bogeria, juntament amb el tabú, és un procediment d’exclusió destinat no pas a fer que no es pugui parlar de tot, sinó a fer que no tothom pugui parlar-ne o, directament, que no tothom pugui parlar. I aprofito l’oposició entre la raó i la bogeria per rebatre amb el refranyer gallec: non hai tolo sen idea. Avisar d’un error és necessari i s’agraeix; acusar de mentir, és un intent d’excloure que fa riure.

En segon lloc, el lector que s’ha posat en contacte amb mi diu que si tinc el valor d’afirmar això que no és cert, tindré el mateix valor de rectificar en el proper AMP. És evident que estic disposat a rectificar, però no és una qüestió de valor, sinó de lògica: si t’equivoques i t’avisen, rectifiques. El problema, doncs, no és tenir valor per rectificar, el problema és que darrere d’aquest desafiament hi ha una metàfora conceptual que fa entendre el periodisme, i per extensió la vida, com una guerra amb un camp de batalla d’on sortirà un heroi i un perdedor. Com que crec amb en Jesús Lizano que només sóc un mamífer, no em crec ni periodista ni cavaller errant, i com que de batalla tan sols m’interessa la farrapada de Laza, no tinc intenció ni tan sols de reduir l’enemic, perquè intentar-lo reduir voldria dir reconèixer-ne l’existència («qué enemigo de enemigos», que deia Jorge Manrique).

En un segon correu el lector diu que el gran error de l’article, i hi estic força d’acord, és el fet d’asseverar que no hi ha cap mitjà que hagi fet cap referència al tancament de TV3, i que hagués estat més rigorós dir que aquest succés “no hi va tenir gaire repercussió”. Si hi hagués trobat alguna referència, hagués estat més rigorós, sí, però com que no en vaig trobar cap, dir que no n'hi va tenir gaire hagués estat no pas erroni, sinó contradictori amb l’argumentació anterior. Per tant, si de cas l’error és no haver pres precaucions i haver fet una afirmació tan categòrica, quan potser n’hi havia prou a afirmar, certament, que “no he sabut trobar cap referència al tancament de TV3 a la premsa gallega...”. Però d’aquí a dir, com diu el lector, que aquesta mena de coses són les que fan perdre credibilitat a una publicació, és excessiu. Al final de tot de l’AMP diu ben clar que «[a] dirección da publicación non se fai responsable das opinións dos colaboradores», i ho faig servir per avisar que, si algú vol restar credibilitat, que me la tregui a mi i no pas a una publicació feta gràcies al voluntarisme i, doncs, resistent, com l’AMP. Ara bé, torno a la separació entre veritat i mentida que deia suara enllaçant amb el que diu Foucault (i Capra, evidentment) sobre la idea de veritat en la ciència a partir que sorgeixi la concepció mecanicista del món:

«[E]n ciertos momentos de los siglos XVI y XVII (y en inglaterra sobre todo) apareció una voluntat de saber que, anticipándose a sus contenidos actuales, dibujaba planes de objectos posibles, observables, medibles, clasificables; una voluntad de saber que imponía al sujeto conocedor (y de alguna manera antes de toda experiencia) una cierta posición, una cierta forma de mirar y una cierta función (ver más que leer, verificar más que comentar)[.]»

(Michael Foucault. El orden del discurso. Barcelona: Tusquets, 2010, p. 21)

És a dir, dades que es poden verificar i validar a banda, el que m’interessava comentar a “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” és «que la premsa catalana mai no ha correspost l’interès de Galícia incorporant notícies sobre aquest país» i que s’estan perdent els pocs ponts comunicatius que s’havien intentat bastir entre els dos països.

Posats a destapar mentides, aquest mateix lector podria advertir el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia i al diari Galicia Hoxe de la falta de veracitat d’una informació publicada ahir (aquí i aquí). En un article sobre el tancament del quinzenari A Peneira, on tanta gent vam col•laborar (fins i tot econòmicament), sembla que elogiïn Guillermo Rodríguez, el fundador de la publicació, i arriben a afirmar que va ser ell qui «levou a publicación ás principais cidades galegas». Qualsevol persona ficada en el món del periodisme gallec sap que no va ser el fundador d’A Peneira qui la va dur a les principals ciutats gallegues, sinó que això fou possible gràcies a l’Antón Fernández, fundador precisament d’A Micro Pechado, qui va deixar-se milers d’hores perquè el que era una publicació que no sortia de la comarca d'O Condado arribés a tenir una qualitat, una extensió i una distribució impensables si hagués continuat sota la direcció d’aquest que ara es lamenta de la mala situació de la premsa gallega. La notícia, però, no diu res de la mala gestió de Gullermo Rodríguez, ni dels judicis per acomiadament improcedent que ha perdut davant dels seus treballadors, ni dels judicis als quals no es presenta per tots els mesos que els deu (també aquí), ni que encara no ha dit ni una paraula de tot el que ha passat als accionistes de la publicació.

És ben bé que enterrem la sardina, avui.

Homenatge gastronòmic a l'Álvaro Cunqueiro

2011-03-02T00:26:00.005+01:00

Enguany, a Galícia, a més de dedicar els dia de les Lletres Gallegues a Lois Pereiro (és nota que hi ha aires nous a la RAG...) és l’any Álvaro Cunqueiro: el 22 de desembre farà 100 anys que va néixer a Mondoñedo i ahir, 28 de febrer, va fer 30 anys que es va morir a Vigo. Com que, de vegades, els homenatges institucionals se’t poden posar pitjor que un sopar d’hamburgueseria, anar als que organitzen algunes entitats és com assistir a un enterrament de tercera i, d’altra banda, en Cunqueiro se l’ha de celebrar al voltant d’una taula, amb la B. i el P. vam pensar a aprofitar l’efemèride per dedicar-li, i dedicar-nos, una jornada gastronòmica.

Una recomanació al blog de Manuel Gago ens va donar la idea justa: vam encarregar una llamprea a la bordelesa al Mesón de Lázaro. Un dinar d’aquests, com diria en Cunqueiro, requereix un examen previ de consciència, i com que el vi sempre ajuda a fer net, vam demanar un godello de Valdeorras, del qual ell afirmaria que és com una mà amiga que se’t posa a l’espalla, i unes zamburinyes per anar fent boca.

Del nostre escriptor de Mondoñedo se’n poden llegir tantes coses en una taula que val més posar força vi a refrescar, però és evident que, per a un d’aquests dinarots, una lectura obligada són alguns fragments de La cocina cristiana de Occidente. I, per al nostre àpat frugal, res més just i necessari, tot i que no és dels millors capítols, que “El gran tema de la lamprea” (el separen massa poques pàgines de l’hilarant i superb “El pollo racional”...).

La llamprea que ens van preparar era finíssima, suau, la carn es desfeia a la boca, tant que, fins i tot la B. va arribar a dir que semblava foie-gras de Felanitx.

Si aquest plat duia al paladar records de gustos mallorquins, era evident que, sense deixar de ser a Galícia, calia posar-hi, per equilibrar, una pinzellada valenciana, i per això vam demanar unes canyes de crema de O Carballiño amb unes copetes de moscatell de Gandia.

Malgrat la finor del peix —diu que la digestió pot ser terrible si no està ben preparat—, la llamprea és un fòssil vivent i el pes dels segles es troba a l’estómac: acabes notant una pesantor estomacal atàvica però que té alhora la lleugeresa i la frescor de la bona companyia, de la prosa d’en Cunqueiro i d’aquests dinars que demanen un cafè de pota i un aiguardent per tancar-los com els seus llibres, amb l’esperit reconciliat amb el món i amb la certesa que la bellesa crida més bellesa. Com diu sempre el P. en acabat d’un dinar d’aquests, amb no-res passem...

Falar galego non é de galegos

2011-02-13T15:54:00.001+01:00

"Un certo discurso non implica unha actitude consecuente. Todos coñecemos persoas que nos dixeron nun galego impecable que “en España tiñamos que falar unha soa lingua”, e son persoas que raramente falan noutra lingua española que non sexa a galega..."

Llegeix l'article sencer a Cadernos de comunicación e análise.

L'amor i la sintaxi

2011-02-05T19:33:00.008+01:00

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):

Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:

Si recordem l'estructura argumental del verb estimar —en portuguès, amar—, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però —els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica—, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algú] estima [algú] (perquè és) [així]:

Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

L’indruvidisme i el sufragi universal

2010-11-20T11:20:00.008+01:00

M’he llevat amb ganes de fer un post titulat “Elogi de la llibreria de províncies”, però crec que és més urgent, a una setmana de les eleccions al parlament de Catalunya, fer una reflexió sobre la posició de l’indruvidisme davant les urnes i, doncs, sobre què hi introduiria un indrúvid. Evidentment, si alguna cosa caracteritza un indrúvid és la impossibilitat de caracteritzar-lo, per tant el que digui aquí només serà una hipòtesi d’indruvidòleg.

Tothom sap, com fan palès els darrers treballs sobre aquest corrent filosòfic, que l’indruvidisme no reconeix cap mena de poder. Com ja feien els patafísics, els indrúvids fugen de qualsevol proposta seriosa i de tot plantejament que procuri transcendència. Dit verbigraciosament, per entendre’ns, un indrúvid s’ho passa d’allò més bé veient com els polítics gesticulen i baden els ulls davant les multituds, però no pot entendre què fa tanta gent en un mateix lloc si no hi ha cap festa amb serpentines.

I, si no es reconeix cap mena de poder, quin sentit té votar si votar és atorgar poder a una persona? Alhora, però, quin sentit té no votar i declinar el dret de fer-ho, si tanta gent va lluitar abans de nosaltres perquè poguéssim exercir el sufragi universal? Malgrat que sembli un problema irresoluble, la solució és ben senzilla: la manera més indrúvida de votar és fer un vol nul.

Així, hom exerceix dos drets en una sola acció: el dret fonamental de vot i el dret d’anul•lar-se el propi sufragi, en un acte sublim de llibertat que contribueixi a l’alegria universal, a fer de la vida una festa, i que corrobori que tot és una broma. Davant els discursos greus i les propostes tanàtiques, davant la pesantor estomacal i cefàlica que provoquen els programes polítics, davant l’agressió estètica dels cartells electorals, el vot nul és un acte en favor de la lleugeresa vital, de les propostes eròtiques, dels licors digestius que fan fluir l’existència i de la bellesa d’un món sense guàrdies urbans de l’esperit.

Els mitjans catalans, transmissors de tòpics sobre Galícia

2010-11-12T17:17:00.001+01:00

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña!

Boira a Santiago

2010-10-28T11:10:00.001+02:00

Demà arriben amics.

Avui ha arribat la boira.

L'hivern avisa.

Els nous corrents historiogràfics i el president Montilla

2010-09-14T18:29:00.002+02:00

Aquests dies he assistit a les sessions del cicle de xerrades “Mètodes historiogràfics per al s. XXI”, que s’ha celebrat a Sant Jaume de Galícia amb una afluència de públic discreta però amb uns participants molt actius. Els debats posteriors a cada jornada han estat una olla bullent d’idees i s’han fet molts intercanvis entre persones disposades a col•laborar en la realització de projectes de tota mena.

Una de les intervencions més polèmiques ha estat la del Dr. Indruvitov, catedràtic de Tutologia Comparada de la Universitat Continental de l’illa d’Eufèmia (UCE). El doctor Indruvitov, sempre tan lúcid, fa anys que proposa un nou sistema de recollida i selecció de dades de cara a les explicacions i interpretacions futures de la història actual.

La seva teoria, que molts compartim, és que de la quantitat d’informació que es genera actualment només un 0’5% podrà passar, mai més ben dit, a la història, atès que la selecció “natural” (possibilitats reals de recollida, viabilitat dels canals de transmissió, sobrecàrrega de la xarxa, nous hàbits lectors, diversificació dels interessos...) farà que la majoria de fets que volem llegar a les generacions venidores no els arribin o bé que, en cas que els els puguem transmetre, els rebin tan distorsionats que no tinguin res a veure amb el que realment va esdevenir-se.

I la proposta conseqüent és renunciar a l’acumulació de dades i passar d’una tria quantitativa a una de qualitativa. És a dir: aplegar per al futur només el que creiem que és fonamental o transcendental per a la humanitat —amb el benentès que podem equivocar-nos, però ningú és perfecte.

El professor Indruvitov va concretar la seva proposta en un cas concret: la poca importància que té per al futur el record de qui fou i què féu José Montilla. Si la tendència actual dels historiadors és prioritzar les informacions rellevants i fer que només aquelles persones interessants o destacades passin a la història, és clar que el món pot prescindir i pot evolucionar sense saber ni recordar qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta opció comporta, lògicament, la destrucció de tota documentació relacionada per tal de no sobrecarregar els arxius mundials ni cap de les xarxes de la informació que hi hagi o que puguin aparèixer. Un cop passades les eleccions, doncs, els historiadors conscients començaran a eliminar qualsevol referència a aquest polític socialista. Les persones que en el futur s’interessin pel govern de Catalunya hi trobaran un buit documental, però entendran que els seus avantpassats ho van fer perquè no perdessin el temps amb foteses i amb personatges dignes de ser oblidats definitivament.

En taxi per Barcelona

2010-07-09T18:28:00.002+02:00

Gran Via de Barcelona. Un concert acaba quan comença l’altre i decidim agafar un taxi per arribar-hi a temps. Som tres. Pugem pel passeig de Gràcia parlant de les nostres coses, als seients de darrere, i la conversa avança cap als que, aquests dies, es passen els vespres cridant el nom del país veí pels carrers, que diu que té possibilitats de guanyar no sé quin campionat, deu ser per això que ara a tothom li interessa el que passa a l’Àfrica. El taxista, un treballador d’un servei públic, es fica en la nostra conversa sense que en cap moment l'haguem interpel·lat: “Tan raro es que en Barcelona se grite ‘España’ por las calles?”. La nostra resposta és evident: “Deixi’ns aquí que agafarem un altre taxi”.

Es veu que el xofer, representant d’aquest col•lectiu d’homínids que fa quaranta anys que corren per aquí i no han entès res, es pensa que som de Mallorca —no és la primera vegada que ens passa: és habitual que t’identifiquin com a parlant d’un lloc remot quan no parles el català xava i penós de TV3— i s’acomiada de nosaltres dient-nos: “Ala, a cascarla a Mallorca!”. Com de costum, els seus malsons són els nostres somnis. Ell deu pensar que Mallorca és una illa salvatge poblada per infidels que parlen una llengua indòmita que no és la seva, i el pitjor que li pot passar és haver d’anar-hi. Per a nosaltres, Mallorca és un lloc de plaers inacabables, com cascar, o cascar-nos-la, en qualsevol indret, abans o després d’un vi de Binissalem, d’un gintònic a Selva o d’un arrosset a Felanitx.

El caixer senyor de les festes de Sant Joan

2010-06-27T13:14:00.007+02:00

Els ciutadellencs esperen, durant tot l’any, que arribi Sant Joan per fer la seva festa gran. L’esperen, la preparen, se la festegen, i només quan has passat un hivern a Menorca pots entendre l’esclat d’alegria que representa la primera festa de l’estiu.

A més dels ciutadellencs hi ha, evidentment, moltíssima gent que ve a passar les festes de Sant Joan, sobretot catalans i mallorquins. De tots aquests que són de fora, n’hi ha que vénen a veure la festa i n’hi ha que arriben per engatar-se, sense distingir si hi ha toros o cavalls.

Els ciutadellencs coneixen els cavalls, coneixen els caixers, coneixen els rituals de la festa. Una persona que no sigui de Ciutadella s’hauria de mantenir en un segon pla per deixar que siguin ells qui comandin, qui la gaudeixin a la primera fila. Tampoc no pots arribar sense conèixer els codis de la celebració i no deixar pas als cavalls quan sona el fabiol (després denuncien la festa per perillosa...), ni cometre el sacrilegi d’arrencar la carota de les mans d’un caixer quan el cavall encara no ha agafat embranzida. És normal, doncs, que un dels crits que se senten durant les festes sigui el de “No en volem cap que no sigui d’aquí”. Tenen raó: si no estàs d’acord en com es fa la festa, no cal que hi vagis.

El caixer senyor d'enguany és Manuel Soto Martorell, marquès d’Albranca. El caixer senyor sempre és algú d’una família noble de Ciutadella, és un càrrec rotatori i s’exerceix durant un bienni. És qui dóna el permís al fabioler per fer el toc que obri les festes i qui inicia el caragol del Born entrant a la plaça, l’únic que cavalca amb pantalons blancs i no pas negres. Podeu veure l’entrada al Born d’enguany en aquest enllaç.

Com que no hi ha cap condició per heretar un títol nobiliari, res no garanteix que un hereu d’un títol nobiliari menorquí (el marquesat d’Albranca fou concedit l’any 1789) visqui a Menorca, parli la llengua de l’illa o tingui una mínima sensibilitat pel que hi passa. Aquest senyor d’enguany, a qui tothom aplaudeix només perquè es treu el barret en qualsevol cantonada, que amb prou feines va poder pronunciar dues línies en català (Ciutadella va esdevenir “Ciutà-Tetxa”) és el mateix que va insultar els de la Coordinadora Camí de Cavalls quan feien una excursió reivindicativa perquè el Camí de Cavalls, que els Soto Martorell tenien tancat, fos de pas per a tothom. Manuel Soto Martorell, l’actual caixer senyor de Ciutadella (el de l'esquerra dels dos que estan enfilats dalt la paret seca), considera que són uns nazis els menorquins que volen que els seus camins seculars siguin de tots.

Els Soto Martorell Són “del pueblo” però no saben ni pronunciar-ne el nom. Al Caixer Senyor, de moment, només he sentit que l’aplaudeixin, ningú no li ha dit que no en volen cap que no sigui d’aquí.

El nom català de Santiago de Compostela

2010-06-18T17:05:00.002+02:00

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.

El Matí de Catalunya Ràdio

2010-05-28T07:20:00.002+02:00

Ahir a la nit em van venir de gust unes ortigues de mar i una copeta de vi blanc. Com que diu que els fregits, a la nit, no són gaire saludables, vaig fer un gintònic en arribar a casa i em vaig adormir després d’unes quantes escenes de Bonnie and Clyde. A la nit, però, he tingut una mica d’angúnia a l’estómac, com si no hagués acabat de pair bé. M’he llevat quan encara feien programes intimistes a la ràdio, d’aquests que no et resolen res però t’acompanyen, i m’he fet una infusió de camamil•la de Menorca, en nombres senars. El malestar estomacal m’ha passat una mica, però m’ha revingut quan ha començat el Matí de Catalunya Ràdio. El locutor del programa, que ha convertit un dels millors programes de la ràdio del país en un corral d’humoristes de mal gust, ha arribat a afirmar que Convergència i Unió va actuar “amb total responsabilitat” en les votacions al Congrés de Madrid, i no s’ha estat de dir que “des d’aquí el nostre recolzament [sic]”. No li ho deixaré d’agrair: ha estat sentir això i anar-me’n corrents cap al lavabo a vomitar. Cosa dolenta, fora del ventre.

Uxío Novoneyra

2010-05-17T07:33:00.004+02:00

Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.

Os traballos e os días de Uxío Novoneyra from Coordinadora Galega ENDL on Vimeo.

I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.

Del seu pa en faran sopes, que el nostre ja sabem quin companatge vol.

Quina ràbia si només somni

2010-05-15T10:29:00.002+02:00

Aquesta nit que m'abraçava a un romaní i de cop em roncava el cos i no entenia aquest concert i una estructura de ferro d’uns focus que cau damunt de l’escenari i cau l’escenari que fa caure una escultura i tothom aplaudeix entusiasmat, és meravellós, i els fanals de la plaça també queien, peim, peim, lo que cau cau, ja ho diu, peim, i després els russos tenien fred i nevava i miraven a la càmera i s’arredossaven dins un banc, ecs, quin fred que hi fa, a Rússia, a Arbúcies?, també, també.

La sorra del mapa de Sinbad

2010-04-21T14:08:00.013+02:00

Com que un ditet d’aiguardent sempre et du a fer-ne un altre, i en Xuan Bello diu, a La neu i altres complements circumstancials, que «Cunqueiro em reconcilia amb la vida», el llibre que ha vingut després ha estat Si o vello Sinbad volvese ás illas. Tinc por que el privilegi de llegir un Cunqueiro per primer cop s’esgoti un dia d’aquests, i per això me’l prenc amb calma i el rellegeixo força, que no vull, encara, que no me’n quedi cap per obrir de nou.

No fa gaire algú em va dir que volia escriure les seves memòries. Els neuròlegs ja diuen que no en tenim de memòria, i que ho inventem tot, però hi ha qui s’entossudeix a fer veure que pot explicar la seva vida fil per randa. No només això: em va dir que hi volia dir “tota la veritat”. Vaig demanar-li: —tota? —Sí, tota. I ho va dir convençudíssim. Quin interès tenen unes memòries que expliquin tota la veritat? Quina gràcia té, la veritat d’una vida?

Per sort, en Cunqueiro ens hi reconcilia, i fa que el seu Sinbad es lamenti de la proliferació dels descreguts:

«O pior, Sari, amigo meu, foi que me vin das naos de Melinde cando a xente comezou a descrer dos países que traguiamos en conversa os que andabamos polo mar. Agora tódalas novidás son por mapa i agulla, i os pilotos non saen da coarta levantada, que é como andar con bastón polas rúas de Basora, e non atoparás entre os pilotos do Califa de Bagdad un que seipa navegar por soños e memorias, i así non logran ver nada do que hai, do que é miragre e fermosura dos mares.»

Fa un parell de dies vaig endur-me el Sinbad a una platja del sud, per llegir-hi millor les seves aventures i, de vegades, quan algú el visita a casa, el troben amb un mapa obert a la mà, i l’espolsa, i diu que:

«denantes de embarcar de volta fíxenlles con mapa, na praia, unha composición de mares arábigos ós pilotos latinos, e pousei o mapa na area, e sempre me parez que se lle meteu algunha ao enrolalo, i é area roxa i aristada, i un gran dela rachoume xa un cabo de Siria.»

Aleshores, abans de capbussar-me en el mar de les seves navegacions, vaig agafar sorra de la platja i vaig llençar-ne un grapat entre les pàgines del llibre. Així, quan l’he llegit al llit, o a l’hamaca, de tant en tant me n’han caigut uns quants granets als llençols, o damunt del pit, i he pensat si no deu ser que el llibre deixa sorra del mapa de Sinbad.

Dues impressions de Xuan Bello

2010-04-16T13:18:00.011+02:00

Aquests dies llegeixo La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, traduït de l’asturià i publicat en una de les acurades edicions d’Adesiara. Molt diferent de la magnífica Història universal de Paniceiros, són tot de textos on es barregen poemes, impressions, anotacions de quadern i reflexions en veu baixa.

Ara que el món és multilingüe, alguns partits polítics han descobert el bilingüisme en espanyol i anglès com la salvació a tots els mals de la humanitat. L’anglès ens farà lliures, alts i guapos, ens diuen, i Xuan Bello diu això:

«L’idioma anglès, segons alguns, té tantes virtuts que sembla que no hi hagi aturats a Anglaterra ni negres marginats a Harlem.»

Una mica més endavant, a tomb del multilingüisme de la ciutat de Nova York, afegeix:

«És el revers de la medalla del tòpic castellà: aquell “hablar en cristiano” que ens proposaven a l’escola per a una comunicació universal esdevé en la realitat ciutadana de Nova York una torre de Babel on tot déu parla com li dóna la gana, convençut que tothom, al capdavall, l’entendrà.»

Aquest matí hem anat a correus perquè teníem un avís d’un paquet enviat des d’Itàlia. De seguida vam pensar en un amic que és a Nàpols i, mentre fèiem cua a l’oficina, pensàvem si era la Camorra que ens enviava el crani de l’amic per fer-nos avinent el seu estat o si, com diu que acostumen, ens enviava unes truites de riu per indicar la localització del seu cos. Res de tot això (i és una llàstima... les truites haguessin quedat ben bones fregides amb unto de Morquintiáns): el paquet duia un diccionari napolità-italià. Després de fullejar-lo a la terrassa d’un bar, he tornat a obrir La neu i altres complements circumstancials i hi he llegit això:

«Jon Kortazar m’envia tres llibres [...] A mi m’agraden molt aquests enviaments, que provenen de l’amistat, i que contenen en un sobre preocupacions i desigs, inquietuds i aquesta convicció meva segons la qual, el món, al capdavall, el canvien només uns quants»

Al sobre, com que tothom passa pena que algú es confongui i enviï a l’illa de Pasqua un paquet que hagi d’anar a Menorca, el meu amic s’ha curat en salut i ha seguit el costum d’escriure en majúscules el nom de l’estat que ocupa l’illa per tercera vegada. Concretament, hi ha posat això: “ppcc are not SPAIN”.

Manifesto do Proxecto Galauda a prol da lingua galega

2010-03-22T15:34:00.001+01:00

Manifesto do Proxecto Galauda a prol da lingua galega, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.

25 anys de la mort de Salvador Espriu

2010-02-22T17:21:00.003+01:00

Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu. Tot de blogs publiquen textos en homenatge al poeta.

No tinc res de nou, però si algú hi vol fer un cop d'ull, vaig publicar dos textos sobre Salvador Espriu al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya, titulats "L'interès per Galícia de Salvador Espriu" (1r text i 2n text).

Sonche cousas do entroido

2010-02-19T17:38:00.004+01:00

He tornat a Menorca després de passar l’entroido a Galícia. Tinc per tradició, durant aquests dies mòbils, recórrer les terres del sud del país i retrobar-me amb amics que, gairebé, només veig durant els dies del carnaval. Encara no fa gaire, una noia que conec de fa anys, va sorprendre’s en veure’m la forma dels cabells: mai no m’havia vist sense perruques o sense el cap tapat.

Dins la llauna de benzina que ens fa de bústia, i que fa que els sobres agafin color de rovell, vaig trobar-hi dos avisos de correus. Com que ahir ja era tard, he esperat al matí per anar-hi, després d’una nit de xàfecs i de tramuntana durant la qual no ha parat d’obrir-se i de tancar-se la finestra de l’altell i de ressonar l’aire que baixava per la xemeneia de l’estufa.

El primer paquet que he rebut, enviat des de Bembibre, Lleó, ha estat el número sis, i últim, de Médium, “Revista de creación ética, estética e poética”. D’aquesta revista, editada en edició de luxe i amb una tirada de trenta exemplars cada número, en tenia els cinc primers, que van sortir durant l’any 2008. Tot feia pensar que no podria completar-la i quedaria sense el sisè, però una casualitat ha fet que els autors, Miguel Anxo León i Laetitia Gavilanes, me l’enviessin a Maó. D’aquest darrer lliurament van fer una tirada de deu exemplars numerats, i en tinc el que fa set. Com que l’enviament ha estat especial, els autors han volgut completar la revista amb escrits i dibuixos a mà, que s’afegeixen a la resta d’escrits i d’il•lustracions, entre les quals hi ha una tinta xinesa original i un linòleum únic que reprodueix la carta sense nombre del tarot, la que em va aparèixer una tarda de juliol a Bonaval.

A l’altre paquet hi havia la fotobiografia sonora de l’Álvaro Cunqueiro que ha editat Ouvirmos. Aquesta fotobiografia repassa la vida de l’escriptor de Mondoñedo a través d’un centenar llarg d’imatges procedents dels àlbums familiars de l’autor, i de dos discos on podem sentir una tria de les versions musicades dels seus poemes (podeu sentir-ne un parell aquí i aquí) i dues intervencions d’ell mateix, una de les quals és el discurs d’agraïment del doctorat honoris causa que li va concedir la Universitat de Vigo, mesos abans de morir, d’on surten les dues frases que fan d’epitafi a la seva tomba.

L’únic consol que queda quan s’acaba un entroido és que ja queda menys perquè arribi el següent. Els dies de després sempre pateixes ressaca, però no només de vi, sinó sobre tot de gent, de camins i d’alegria. Aquests dos llibres han estat una bona rebuda i un consol, però també m’ajudarà a aguantar tot el cicle que queda fins al les properes disfresses el peliqueiro de Laza que vaig comprar a una vella del poble que en pinta durant l’any per vendre’ls durant l’Entroido. És aquest que us presento i que ara hi ha en una de les parets de casa.

Grans gintònics de la història

2010-02-13T00:38:00.007+01:00

Cap a la una del migdia d’ahir va començar a nevar a Menorca. Diu que l’interior va quedar blanc de seguida, però a prop de la costa la neu no va començar a agafar fins a les deu del vespre.

El camí cap a casa va ser estrany. Molt més lent que no els altres dies i per una carretera asfaltada de blanc.

Avui al matí, les parets seques i els camps encara blanquejaven. La neu no ha trigat gaire a desaparèixer, però no ens ha fet res: ahir a la nit ja vam prendre precaucions. Vam sortir fora amb una safata i una cullera, vam triar la neu que ens va semblar més fina i vam anar-ne agafant l’última capa.

Un cop dins de casa, vam treure l’ampolla de ginebra, les tòniques i les llimes. La nevada d’ahir demanava un brindis a l’alçada del gruix acumulat.

I deu haver estat un dels millors gintònics de la història: Martin Miller’s, Fever Tree i neu de Menorca acaba de caure.

Presentació a Barcelona del llibre 55 mentiras sobre a lingua galega

2010-02-05T12:35:00.006+01:00

Presentació a Barcelona del llibre 55 mentiras sobre a lingua galega, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.

Però som vius

2010-02-01T09:15:00.003+01:00

Amence un novo día con novas de dor moi profunda. Mais estamos vivos. Fagamos todo por merecelo.

Carmen Blanco, Atracción total

Però som vius i el dia s’ha llevat clar i brillant després de la pluja d’aquesta nit, i fa un fred que eixoriveix. Però som vius i puc anar a l’escola a explicar què cosa és l’estàndard de la nostra llengua i podrem llegir un text per comentar-lo. Però som vius i a casa hi ha vi fresc i música, hi ha amics que vénen i t’ensenyen a dibuixar a canvi d’abraçades, i tot és una broma, i cadascú té un temps per fer-ne i, quan ja no en pot fer més, uns altres s’han de posar al seu lloc i fer que continuï l’alegria. Fem-ho tot per mèreixer-ho.

El Vaticà des de Menorca

2010-01-30T20:35:00.005+01:00

Ara fa cinc llunes que vam arribar a Menorca. Tot i que no ha estat aquesta l’atracció, avui, gairebé quan despuntava el dia, hem anat cap a Ciutadella i hi hem passat tot el matí.

Durant un parell de setmanes no ha parat de ploure. Només la tramuntana ha pogut aturar els ruixats i s’ha endut els núvols cap a altres terres. Tota l’illa ha quedat de colors netíssims, aquells colors vius i irreals que apareixen quan torna a fer sol després de molta pluja.

Els colors de la terra i del cel han fet que, en tornant de Ciutadella, pugéssim al Toro per poder veure el blau del mar i la silueta de l’illa de Mallorca, tan propera que sembla una broma que no hi puguis anar tot passejant.

Que Mallorca es veu des de bona part de Menorca, fins i tot en dies rúfols, ho sap tothom. El que no sap tanta gent, i és una pena que el bisbe Sever no ho fes constar a la seva epístola, és que des del Toro, gràcies a l’obertura de l’estret de Bonifacio, en dies com el d’avui —comptats i excepcionals— es pot arribar a entrellucar la cúpula de Sant Pere del Vaticà.

No hem pogut badar boca durant el tros d’illa que ens quedava fins a casa.

Violència lingüística a Galícia

2010-01-20T18:04:00.012+01:00

Prohibir una llengua, eliminar-la de la vida pública, privar l’accés de les persones al coneixement de la seva llengua i de la seva cultura, és una forma de violència. Si no es percep així, és perquè els carrers no es taquen de sang, però no deixa de ser una forma més, i al damunt institucionalitzada, de les moltes que pot prendre la violència.

Qui només ha anat a Galícia a fer un pop i a comprar barrets de pelegrí, sol afirmar que “la culpa és dels gallecs, que voten el PP”. Faré una afirmació de la qual estic convençudíssim: fins ara, l’estructura, les actituds i els procediments del PP de Galícia han estat molt semblants, si no equivalents, al de Convergència i Unió a Catalunya.

Ara, però, ha nascut un PP a la valenciana: urbà, reaccionari, tecnòcrata i disposat a destruir tot allò que tingui relació amb la llengua i la cultura gallegues (n’és bona prova que l’actual president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijoo, no fes campanya electoral a la Galícia rural, i es quedés a les ciutats. Fou Mariano Rajoy qui va fer 11 dies [sic] de campanya electoral a Galícia per repartir sobres amb paperetes del PP entre la gent més gran del país, que és la majoria de l’electorat).

Mai en tan poc temps, des de la “democràcia”, la llengua i la cultura gallegues havien rebut atacs tan contundents i tan continuats. En haver guanyat les eleccions, tot d’un plegat el PP de Galícia va començar a dir que el bipartit havia trencat el consens, l’harmonia i la pau lingüística que regnava a Galícia. Va començar a fer el típic discurs de la imposició, va començar a dir que es prohibia el castellà, que es coaccionava els castellanoparlants i que el gallec havia passat de ser una llengua prohibida a ser una llengua imposada pel govern. Una llengua que té, encara vigent, un Pla General de Normalització Lingüística aprovat per unanimitat al Parlament de Galícia el 21 de setembre del 2004, amb els vots del PP, del PSdG i del BNG, i quan Manuel Fraga encara presidia la Xunta de Galícia.

Aquest discurs ha servit per preparar el terreny per a l’aparició de les “Bases per a l'elaboració del decret del plurilingüisme en l’ensenyament no universitari de Galícia”, que van tenir la gentilesa de presentar la nit del 30 de desembre de l’any passat, amb tota la col•lectivitat docent de vacances de Nadal. Aquest decret proposa que l’ensenyament sigui trilingüe i que un terç de les matèries troncals s’ensenyin en llengua anglesa.

A banda de ser evident que no hi ha professors capacitats per ensenyar en anglès, ni en nombre ni en qualitat (perquè algú faci una classe en anglès n’hauria de tenir un nivell excel•lent, gairebé de llengua materna), aquesta promoció de l’anglès és fum per amagar la realitat: el que es vol és atacar el gallec per on més mal fa: per l’ensenyament no universitari. Cal tenir en compte que el Pla General de Normalització Lingüística establia que el 50% de les matèries havien de ser en gallec. Si això, que no és ni immersió lingüística, no s’ha complert, com poden dir que s’ha estat imposant el gallec en l’ensenyament?

El PP s’ha quedat, amb la presentació d’aquesta proposta de decret, tot sol davant la societat, atès que no hi ha cap entitat, cap moviment pedagògic, cap especialista, que doni suport a les idees que propugnen. Només té el suport de la CONGAPA, que és la Confederació Gallega d’Associacions de Pares (però que no és l’únic col·lectiu d’associacions de pares de Galícia, i la resta hi estan en contra).

A tall de curiositat, l’associació Galicia Bilingüe, que vol crear una societat de monolingües i d’ignorants, considera que aquest decret “és una escapatòria per tal de no complir les promeses electorals”, i proposa que es reformi la normativa vigent (Constitució, Estatut, LOGSE, Pla General de Normalització Lingüística...) per tal que els pares triïn la llengua de l’ensenyament dels seus fills, ja que creuen que “una persona no té perquè ser competent en les dues llengües oficials” (min 14:30).

Tot plegat ha dut a convocar, per demà dia 21, una vaga general a l’ensenyament com a resposta al decret contra el gallec. Més de 35.000 professors i 270.000 alumnes estan cridats a la vaga i a manifestar-se a Santiago de Compostela, a les 11:30 del matí.

Si voleu més informació de tot plegat, us recomano que visiteu el web de la plataforma Queremos Galego, on trobareu els motius de rebuig al decret i la convocatòria de la manifestació; l’anàlisi negativa i rotunda que ha emès la Real Academia da Lingua Galega sobre les bases del decret; el debat de fa dos dies (1a part i 2a part) a Correo TV amb representants de la CONGAPA, de la Federación de ANPAS de Compostela, de la Mesa Pola Normalización Lingüística i de Galicia Bilingüe; finalment, us recomano que us n’informeu a través de qualsevol mitjà de comunicació de Galícia, on comprovareu l’oposició social que està generant aquest decret i la manera de fer del PPdG, cada dia més reaccionari.

Disculpeu-me l’extensió d’aquesta entrada: és un escrit d’urgència i l’he hagut de fer llarg per mirar de resumir la situació que s'hi viu aquests dies. A la premsa d’aquí, Galícia li cau massa lluny com per parar-hi atenció (només se’n preocupa quan hi ha eleccions, especialment si coincideixen amb les d’Euskadi, que és quan es veuen obligats a repartir les quotes informatives...). Cal que se sàpiga quina situació estan vivint els gallegoparlants a casa seva i solidaritzar-nos amb els companys que intenten viure i treballar en gallec... a Galícia.

El riure d'en Joan Perucho

2010-01-16T13:46:00.010+01:00

La gramàtica històrica és la disciplina que estudia, per dir-ho de manera breu, els canvis que ha experimentat la llengua i les consonants i les vocals que li han anat caient pel camí de la història.

Per posar-ne un exemple, si en gallec diem voar i en català diem volar és perquè aquesta ela, de camí cap a l’Atlàntic, devia caure en algun punt del que avui és el camí de Sant Jaume. Ara busca-la.

Cadascú riu d’una manera. Una cosina de mon pare que és molt de la gresca riu amb unes as allargadíssimes. Fa molts anys va anar a visitar uns parents d’Andalusia i una nena de la casa li va demanar “tú te ríes en catalán?”.

Us vull fer una pregunta, però abans deixeu-me que us faci a pantalla una petita obra de teatre que vaig escriure fa un parell d’anys, i que té com a protagonistes dos bons professors universitaris, el primer de gramàtica històrica i el segon de sintaxi. Cadascun d’ells riu amb una vocal determinada, coneguda de tothom. Vet aquí l’obreta:

Diàleg matinal i historicogramatical entre en Josep Moran (i Ocerinjauregui) i en Sebastià Bonet (i Espriu), en forma de drama en una quadra i un sol acte:

ACTE ÚNIC

(Un matí mediterrani, un despatx d'orografia complicada. Dos professors universitaris suquen pastetes al cafè i enraonen animadament i xarrupívola; de cop i volta, se sent un terrabastall de fons, com si caigués a terra, després d'anys de vacil•lació, la gran A brossiana del velòdrom de la Vall d'Hebron)

Josep Moran

(Fregant-se les mans): Hi hi hi hi hi hi hi hi hi hi...

Sebastià Bonet

(Amb el bigoti que degota): Huhuhuhuhuhuhuhuhu!

TELÓ

Ara ve la qüestió que m’ha dut a fer-vos aquesta introducció. A casa fa fred, aquests dies, la salamandra fumejava i, fins avui que no ens l’arreglen, hem buscat tot de recursos per estar calentets. Dimarts vam decidir passar el matí a la biblioteca, que té calefacció pública. Vaig passejar-me per les prestatgeries i vaig veure un llibre d’en Joan Perucho, Incredulitats i devocions.

El llibre és un recull d’articles, l’estil deliciós dels quals em va entretenir durant una bona estona. D'un d’aquests, "El misteri dels aeroports", en vaig copiar una frase: «Somric nerviós, pensant en tot de coses horriblement divertides».

M’imagino en Joan Perucho davant la porta d’embarcament de l’aeroport, mirant la gent amb cares asèptiques i llargues i evitant de fer una rialla quan la cosa que imagina és prou divertida com perquè no n’hi hagi prou amb un somriure.

I estic molt amoïnat. Intento imaginar amb quina vocal reia en Perucho i no l’acabo de trobar. Pel sentit de la frase s’hi escauria una i, però però no ho tinc clar, em sembla que devia fer-ho amb alguna altra vocal.

Què en penseu, vosaltres? Amb quina vocal reia? Hi combinava cap consonant? Ajudeu-me que estic molt amoïnat.

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

2009-12-19T15:34:00.006+01:00

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya.

Vaques gallegues a Menorca

2009-12-16T18:16:00.004+01:00

Vaques gallegues a Menorca, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya.

Els cavalls i els cotxes

2009-12-11T16:36:00.007+01:00

Carmen Blanco, en un dels retalls d'Atracción total, diu que ella va triar el model del seu Mercedes amb canvi automàtic pel mateix motiu que, cinquanta anys abans, el seu avi havia triat un determinat cavall de pura raça: per atracció total.

Per què Carmen Blanco arriba a identificar el cotxe i el cavall? Tot i que al segle XX, gràcies a la publicitat, el cotxe ha sigut la polla, l’automòbil ha substituït, en l’imaginari col•lectiu, l’erotisme del cavall. Vicente Verdú, al capítol “La muerte del automóvil” d’El capitalismo funeral, diu això:

«El automóvil ha sido el gran emblema norteamericano no sólo porque heredó la mitología del caballo en la conquista de nuevos horizontes, sino porque el modelo de ciudad suburbana benefició tanto a los terratenientes como a los fabricantes de acero, caucho, cemento y productos petrolíferos.»

En l’imaginari col•lectiu, doncs, el cotxe d’ara és el cavall d’abans. Aquesta deu ser l’explicació del cas que em va passar l’altre dia quan era a punt d’embarcar el cotxe dins el vaixell que m’havia de dur d’Alcúdia a Ciutadella.

Els fets són aquests: un guàrdia civil del port d’Alcúdia em veu l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe. M’atura i em demana que m’identifiqui. Com que no tinc cap document que digui quin és el meu país, li allargo el carnet de conduir, l’únic que no diu gaire res més enllà del meu nom. Tot i que el CAT de la matrícula quadra amb la llengua en què li parlo, la segona llengua del carnet de conduir és el gallec, la llengua del Far West. Al cap hi duia una gorra de llana i no un barret de cauboi, però el guàrdia civil em mira i, amb cara de tenir més ganes d’anar a fer una partida de cartes que de demanar explicacions, em pregunta: "—de dónde es usted, caballero?"

Chocolate con certeza

2009-12-01T10:02:00.001+01:00

Lin o correo e desveleime aínda máis. Remexíame no leito e pensaba na M., no X., no E., na humidade da casa e ata me sentín un chisco máis alí, e tiven saudades eu tamén da carriza das lastras desas rúas, do viño barato e todo en vida, e chegueina a maldicir por facerme recordar.

Poida que se agradeza escribir de noite, pero escollín esta mañá de leña na salamandra e de choiva miudiña, que ata parece que aprendese a chover neste país de treboadas, tramuntanas e ballóns, que diría o Binino de Cereixa, e quizabes ata dou durmido se canto a canción que agora soa e os dous versos que talvez me salven dun raio mal caído nesta illa.

No correo tamén me manda un cacho de “chocolate con guindilla y cereza”, e eu que o releo e leo “chocolate con certeza”, e agora non sei se odio ou amo o seu correo, pero non me quero decidir: prefiro a choiva, a música e o chocolate coa certeza de vérmonos pronto cun viño mediador.

Que correa!

L’insomni de Pla, els gats i les rates.

2009-11-28T16:37:00.005+01:00

[Avís: aquest post és per a lletraferits planians. Si no ho sou i el llegiu, us hi podeu tornar. Si no hi teniu cap intenció, a la columna de la dreta hi ha blogs molt interessants. Als lletraferits planians no se’ls farà llarg, als que no el llegeixin, tampoc.]

Tot sovint anem cap a Alaior per la carretera vella. Va entre parets seques i és agradable posar una mica de música i veure com, després de cada revolt, l’església de Santa Eulàlia, amb el Toro de fons, es fa més propera. Ahir vam aprofitar per anar a la biblioteca i fer-nos-en el carnet. Vam sortir amb un llibre cadascun. Jo vaig triar Les illes, de Josep Pla. Com que encara fa bo, després de dinar m’he ajagut a l’hamaca a llegir el capítol que Pla dedica a Menorca, on recull alguns viatges a l’illa. Si realment els va fer, no té gaire interès. És un debat de despatx d’universitat que, en una hamaca entre dues alzines menorquines, esdevé ridícul i llunyà. Com diu l’Espinàs al capítol de Relacions particulars que li dedica, «[e]l que passa és que Pla tenia una biblioteca, una memòria i, sobretot, una gran capacitat de construir uns textos que bategaven com si fossin viscuts.»

De l’insomni de Pla, de les nits en vetlla, també se’n parla molt. Un crític literari que vulgui tenir credibilitat es pensa que en té prou d'afirmar, si ja té una edat, que, una matinada de fa molts anys, va passar un dia amb el cotxe per davant del mas Pla i va veure la llum de la seva cambra encesa. Una nit en vetlla sempre és un bon material per a la literatura, i Pla en va aprofitar unes quantes. Ara bé, quantes variants literàries pot tenir una nit d’insomni? Com a mínim, dues.

Per les dades que dóna, els viatges a Menorca els fa cap als anys vint. En una d’aquestes visites a l’illa, pla passa una nit d’insomni a Fornells. Una cinquantena d’anys després, el 1972, pla fa un viatge per la cornisa atlàntica de la Península ibèrica en direcció a Lisboa, amb unes pàgines imprescindibles del seu pas per Galícia. En aquest viatge passa una altra nit d’insomni a Lluarca, a Astúries. Els viatges són diferents, com ho són els paisatges i els mars per on passa; la llengua del lloc és diferent, com el mitjà de transport amb què arriba, però les nits d’insomni són, rata amunt, gat avall, la mateixa nit d’insomni.

He fet un esquema de cadascuna d’aquestes nits i apunto les pàgines i les edicions corresponents per a qui s’hi vulgui desvetllar del tot. Aquest text no és una crítica a l’obra d’en Pla. Un cop el pengi tornaré corrents a llegir-lo, potser ara a la butaca. L’Espinàs acaba el capítol dedicat a Pla: «Intentaré dir-ho amb tres adjectius, com tan sovint ha fet vostè: sóc un convençut, infatigable, colossal admirador seu.» I aqui li estranya?

Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Fornells (anys 20)

Pla agafa a Maó un autocar “notòriament desballestat i de precària presència” que el durà a Fornells, on arriba amb dues hores i mitja de retard quan ja cau la tarda. Passeja pel port. Se’n va cap a la fonda. “L’hora pitjor per arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar”. Com que no hi ha possibilitat de tornada a Maó fins l’endemà, demana també una habitació. Queda una hora i mitja fins a les vuit, que se servirà el sopar. Decideix fer temps llegint al llit. “La llum era molt petita i molt llunyana: era una bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes”. Encén una espelma que troba sobre la calaixera. Comença a llegir i encén un cigarret quan sent “un sorollet d’ungles gratant sobre una superfície”. Entén que és una rata. S’incomoda. Torna a llegir i el sorollet no s’interromp ni un moment. Es lleva i el soroll s’atura. Torna al llit i el soroll es reprèn. Com que no sap matar rates, creu que la solució és dur-hi un gat. Quan baixa a sopar aprofita per demanar-li un gat al propietari de la fonda, que es presenta, al cap de poca estona “amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat”. A les onze tocades puja cap a l’habitació amb el cabàs i el gat. Arriba i veu un ratolí que s’amaga. Deixa el cabàs amb el gat a prop i es colga. Fa una cigarreta i reprèn la lectura. La rata no es fa present ni el gat es belluga. Creu que podrà dormir perquè el gat farà que la rata no surti. Cap a mitjanit, el gat fa un miol. Al cap de cinc minuts hi torna, i ara “d’una manera seguida i continuada”. S’hi acosta, el vol acaronar i el gat li esgarrapa un pòmul. El torna al cabàs i es fica al llit. Al cap d’un moment el gat torna a miolar, tot i que de tant en tant, “d’una manera irreparable”. A tres quarts de tres resol treure el cabàs i el gat al passadís i torna al llit. Al cap de poca estona sent la rata que grata. A quarts de cinc encara fa voltes al llit i la rata segueix gratant. A quarts de sis es condorm “d’una manera molt superficial”. El sorollet de la rata no fa cap pausa. A quarts de set el criden, es vesteix ràpidament i baixa. Agafa l’autobús, el mateix del dia abans, i arriba a Maó “feliçment i només amb una hora de retard”.

Josep Pla. Les illes. Barcelona: Destino, 1970. P. 51-59

Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Lluarca (any 1972)

Pla arriba a Lluarca a la una de la matinada, acompanyat d’un amic, en un cotxe matrícula de Girona. No troben hotel. Un guàrdia municipal els acompanya a una casa per a reposar. És un vell hotel. Li dóna una “habitació impresentable”. L’habitació té “una bombeta penjada al sostre que amb prou feines cremava”. Es desvetlla. Sent miolar un gat tres vegades i s’acaba de desvetllar. Surt al passadís. Ressegueix les ales de la casa amb un misto rere l’altre a la mà i no el troba. Torna al llit i hi fa voltes. “Insomni absolut”. El gat va miolant. Torna a sortir al corredor per baixar fins al pati interior de l’edifici i fer callar el gat. No el troba. Torna al llit exasperat i el gat segueix miolant. Veu arribar les primeres llums de l’alba. “En altres ocasions, el moment hauria estat bo per a endormiscar-me. Fou impossible”: Es vesteix i el miolar del gat es va fent més esporàdic. Surt al carrer. Passeja pel port de Lluarca. Arriba l’amic i emprenen la marxa devers Galícia. El projecte és “d’arribar a Foz, per dinar”.

Josep Pla. Direcció Lisboa. Barcelona: Destino, 2004. P. 328-333

Reflexió a Correus

2009-11-20T12:35:00.003+01:00

L’altre dia vaig anar a l’oficina de Correus de Maó. Entrar en una oficina de Correus no és el que més ve de gust. És una mica com anar a la comissaria a renovar-se la ciutadania espanyola o anar al Corte Inglés quan algú ha tingut el mal gust de fer-te un regal d’allà i l’has d’anar a canviar. Tot i així, justament per això és una oportunitat per observar el món i la gent que hi passa, una ocasió per veure situacions quotidianes si no tens tele a casa i no ho pots fer a través d’un rialitixou.

El mes de juny vaig entrevistar la Iolanda Díaz (ara fa un any en parlava). La Iolanda va néixer a Sarria, Lugo, fa 75 anys, i viu a Barcelona des del 1976. Abans, havia passat 24 anys a Montevideo, i allà va col•laborar en moltes de les activitats de la diàspora gallega. Va treballar al Banco de Galicia, va fer molta feina en la clandestinitat, jugant-s’hi molt, —entre altres coses perquè es publiquessin llibres en gallec que a la Galícia territorial no haguessin vist la llum: va ser ella qui va mecanografiar les pàgines de la Historia de Galicia d’Otero Pedrayo, que es va editar entre l’Argentina i l’Uruguai—, i va ser la primera dona que va parlar en gallec per la ràdio, al programa Sempre en Galicia de Radio Carve de Montevideo, que se segueix emetent cada diumenge, ara a Radio Oriental, des que va sortir en antena el tres de setembre de 1950.

Aquest era el motiu que em va fer entrar a Correus. El dia abans havia imprès el treball que vaig fer a partir de l’entrevista i vaig escriure una carta a la Iolanda Díaz. Vaig anar a Correus per enviar-l’hi. A l’oficina de Correus de Maó hi havia, sobretot, immigrants. Sud-americans que recollien o enviaven paquets, un matrimoni marroquí que enviava diners al seu país, un negre que demanava com fer un tràmit i una mare i una filla andaluses que van decidir tornar-hi més tard quan no hi hagués tanta gent. I jo, que no sóc de Menorca però visc aquí, que vaig viure a Galícia però no sóc d’allà, i que li enviava un sobre a una gallega que viu a Barcelona i que va passar més de vint anys a l’Uruguai.

Avui, per cert, tenim una convidada a casa: una mexicana descendent de bascos que viu a Catalunya.

El sant bevedor

2009-11-05T15:00:00.008+01:00

Els diaris del Brasil duen aquests dies una notícia sorprenent, que vaig conèixer per La voz de Galicia, diari que es fa amb un paper resistent a les gotes de cafè amb llet que cauen de la banya del crusant. El titular fa així: “Un brasiler a qui donaven per mort apareix ebri en el seu enterrament”.

La història és aquesta: El brasiler Ademir Jorge Gonçalves té 59 anys i és paleta. Acostuma a beure amb els amics en un bar de Santo Antônio da Platina, a l’estat del Paranà. La nit de l’u de novembre, dia dels morts, va haver-hi un accident mortal a la carretera del costat i tothom va creure que el mort era ell. Fins i tot la família, que va anar a reconèixer el cadavre, va identificar-lo com el d’Ademir Jorge Gonçalves, Tufão de malnom. Un seu amic va sentir la notícia per la ràdio i va anar al bar a avisar-lo que volien enterrar un home com si fos ell. Tufão no s’ho va pensar gaire, va anar corrents cap al tanatori i s’hi va presentar per avisar els familiars que encara no s’havia acabat tot l’alcohol que li toca en aquest món. Alguns diaris afegeixen que, la nit següent, Tufão va tornar al bar amb els seus amics per celebrar que no era mort. Ara, a més, tothom el convida.

Després de llegir la notícia em van venir dues coses al cap. La primera, inevitable, la cançó del Peret “El muerto vivo” i, la segona, un llibre que fa temps em va regalar la S. (que és la S. de qui parlava al poema “Serán...”, i no la S. de “La Roig i el blanc”, tot i que la S. i la S. es coneixen). El llibre, de Joseph Roth, un escriptor de Galítsia, es titula La llegenda del sant bevedor. El bevedor protagonista, Andreas Kartak, cau mort en un bar de París després de beure durant hores. El llibre acaba així: "Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica". Amén.

Si us plau per força

2009-11-04T17:55:00.005+01:00

Tots devem recordar que, de petits, si demanàvem una cosa sense l’expressió de cortesia corresponent, el pare o la mare, o qui fos que ens duia de la mà, ens deia “—Com es demana?”. Tot seguit es feia un silenci i les cares somrients que vèiem en contrapicat no ens deixaven de mirar fins que no pronunciàvem el “si us plau” corresponent. Aleshores, ens donaven l’objecte demanat i hi solien afegir una rialla de complicitat. Si, a més del “si us plau”, ens descuidàvem de donar les gràcies, o ens feia vergonya, ens deien “—Què es diu?”, i de seguida enteníem que calia dir “gràcies”.

Si hom s’engresca a traduir un text en català cap a la llengua de Gloria Fuertes i es troba algun “com es demana?” o algun que “què és diu?”, tindrà dificultats per trobar-hi els equivalents castellans. Només cal que parem l’orella en un parell de situacions quotidianes per veure que el castellà no disposa d’aquestes expressions. Vegem-ne dues:

Situació 1: Entres en un restaurant disposat a deixar-t’hi els calés per ampliar els teus coneixements gastronòmics i, quan demanes si tenen taula et diuen “—En castellano”. Ras i curt. No hi afegeixen cap altre mot i, per l’entonació que hi posen, amb una pausa total al final, entens que s’ha acabat la frase. Has de deduir que t’estan demanant que els parlis en castellà. El primer que et passa pel cap, evidentment, és dir-li: “—Com es demana?”. Però, com que no t’entendria i no hi ha manera de trobar una traducció adient en la seva llengua, ho deixes estar i te’n vas a un restaurant on t’entenguin o bé, si t’agrada cuinar, te’n vas a casa, et fas un bon arròs de peix, obres un vi blanc i a la segona copa ni te’n recordes de l’endrúvit monolingüe.

Situació 2: Entres en una botiga, t’arriba el torn i comences a demanar els productes per omplir la senalla i la nevera. T’entenen però no t’atenen en català. No li dónes gaire importància mentre siguin educats i tinguin un somriure per a tu. El problema ve quan són més secs que una arengada i, en acabar de despatxar-te, agafen els diners i no et donen ni les gràcies. El nostre costum ens faria dir-li “—Què es diu?”. Com que ni saps com traduir-l’hi ni val la pena perdre-hi temps, t’acomiades amb un “fins aviat” i un bon somriure, on cal entendre el “fins aviat” com un “abraci’m!”, que diria el Capri (min. 3:33).

Podem fer per entendre que, per a un espanyol, ha de ser xocant arribar a una illa (o a parts de la península) que, de iure, és territori espanyol i trobar-se indígenes amb una cultura i una llengua diferents. Més encara quan aquest espanyol es devia pensar que aquí tot l’any era estiu i xerinola i ha hagut de començar a posar-se capes de roba i treballa deu hores al dia amb l’esperança de fotre el camp el proper cap de setmana llarg. Quan no es comparteixen codis de comportament és fàcil tenir xocs culturals, però en aquest país les coses es demanen si us plau (o per favor) i es donen les gràcies quan toca. Ells ens ho van ensenyar: allá donde fueres, haz lo que vieres; qui aquí no ho fa així, doncs, és un malagraït, un malcarat i un mal educat.

Serán...

2009-10-29T23:52:00.003+01:00

Estes días durmo e non durmo no faiado.
Leo no Fole coa lanterna na man
e penso nos que, quizais, están tamén
espertos a esas horas: a S., o P., o E.
(a este imaxínoo co cóbado na barra e a palabra no ar).

Efectivamente, a S. estaba esperta,
e confirmoume ao día seguinte que me pasara pensamentos:
“Pois debincho pasar eu... nesta época conflúen enerxías.
Hai quen di que son as almas que volven, que vén sendo o mesmo”.

Agora, cando vexo cabazas nos muros de pedra
—din que é para que sequen—
paréceme que ninguén as puxo aí, pero por algo están.
Se chove, é porque así o queren os grelos
e hoxe vímoslle a lingua a unha bolboreta.

El serán as cabazas?

Nous posts al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya

2009-10-25T16:36:00.000+01:00

O bé per coses que m'han indignat, o bé per coses de què he xalat, he tornat a pondre al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.

Els posts són aquests: Agermanament de periodistes i Regueifes a Menorca.

Amor a Favàritx

2009-10-21T15:42:00.011+02:00

Fa un any vaig fer una escapada al far de Favàritx. El dia era molt gris i les onades batien amb força contra les roques i els penyals de llicorella.

En un lateral del far hi havia, escrita al mur, una declaració. Algú estimava algú. Potser allà va començar una història.

Un any després —dia amunt, dia avall— he tornat a passejar per Favàritx. El dia era molt més clar, però la pintada també s’havia aclarit.

No podem saber què ha passat durant tots aquests mesos, si només és que els amants no hi han tornat o si van decidir d’anar-se’n lluny per viure el seu amor en un continent desert. Sigui com sigui, potser perquè plou i la llenya ja crema a l’estufa, em vénen al cap aquells versos de les coples de Jorque Manrique i jo també em demano què se n’ha fet, de les flames...

Elogi de l'amistat

2009-10-15T01:40:00.007+02:00

Aquest cap de setmana el X. ha estat a casa. Quan el X. és a casa no hi ha un convidat, sinó que hi ha algú de casa que torna i fa sentir-te a casa. El X., el dels dies feliços a Beluso, va arribar a Menorca amb l’avió que venia de Madrid. Els passatgers que en sortien eren horteres de manual: pantalons blancs, camisa texana i, al damunt, jersei rosa amb el coll en punta. La Benemèrita, quan va veure el X. amb americana de pana, gorra de franel·la i una samarreta on deia “Galicia o país das marabillas”, no en va tenir cap dubte: aquest es droga. Van exigir-li la documentació, van fer-li obrir les maletes i res, tu, van tornar cap a esperar el següent sospitós amb la cua entre les cames. Si el X. hagués dut droga a la maleta, els de la Benemèrita se l’haguessin quedada. Si ells haguessin tingut bon gust, s’haguessin quedat les dues ampolles de Mencia de la Ribeira Sacra que el X. duia entre els jerseis. Encara ens dura el riure i el bon gust de boca.

Amb el X. vam anar a nedar. Sempre que vaig a nedar tinc un pensament per a ell. Sempre que nedo penso en un dia que, nedant junts a Barcelona, va treure el cap de l’aigua i em va dir: “gústame nadar porque é unha acción que se fai coa palabra nada”. Crec que el primer bany de la temporada el vaig fer amb ell, el mes de maig, a les aigües del Morrazo. Si el temps no canvia, també hauré fet l’últim bany de l’any amb ell, a les aigües de Menorca.

La nit abans de marxar vam entaular-nos al port de Ciutadella. Amb la mateixa elegància de qui es treu un as de la màniga, el X. va treure un llibre d’una bossa: l’Elogi de l’amistat de Tahar Ben Jelloun. L’endemà, després de dur-lo a l’aeroport, vaig estirar-me a l’hamaca i no vaig alçar-me fins que me’l vaig haver llegit. L’autor parla dels seus amics com si el lector en fos un més, explica com va començar algunes amistats, com va acabar-ne d’altres i algunes de les coses que fa amb ells. Una d’aquestes em va fer pensar en la meva amistat amb el X. Parlant del seu amic Roland, Ben Jelloun diu: “Nos encanta reírnos de los que nos toman en serio”. Doncs això mateix, i del mort i de qui el vetlla.

Primavera de l’hivern

2009-10-08T17:04:00.004+02:00

Les ponentades del setembre han anat desfilant cap a casa, i de passada la gent que en venia, i l’octubre s’ha endut els llamps i ha dut cels rasos, i fa un temps que convida a sortir a passejar. Diumenge vam anar a caminar pel camí vell de Binidalí, que primer va pel pla i després es fa barranc i encabat cala. Com que no teníem cap pressa, ens aturàvem aquí i allà, i vam veure tot de bestioles que, quan amb prou feines pensaven a hivernar, ja havien tornat a sortir i deixaven que ens hi acostéssim, com si ens volguessin dir que aquest estiuet és de regal i que aviat sí que s’ajocaran fins al proper equinocci.

Fins i tot els arbres que ja plegaven veles s’han trobat que no sabien què fer i, per si de cas, han tret alguna flor. Ja ho va dir la M.: “sembla primavera”.

I és que ho és. Com es deia en un temps no gaire llunyà, som a la primavera de l’hivern. I aquí i ara, quan encara pots sopar sota l’alzina en samarreta, s’entén molt bé que ho diguessin així. Som abans de l’hivern, però és primavera. Una primavera de l’hivern que ha arribat amb la primera lluna que fa que som a l’illa.

La GCC, mesura de totes les coses

2009-09-29T16:25:00.010+02:00

Encara avui tots arrosseguem l’amor trobadoresca i en aquesta part de món estimem així perquè aixà ho escrigué Guillem d’Aquitània. Encara bo que els que hem llegit els trobadors de Vigo podem anar de vins encara que l’altra estigui amb l’aigua al coll.

Encara avui, també, tots arrosseguem l’enyor de quan érem bons salvatges i ens agrada campar nus pels màrgens laberíntics, rebutgem les túniques de pell i dormim millor si és en una hamaca lligada entre dos arbres.

Així doncs, després d’haver-nos proveït de les coses de primera necessitat, com les suites de Bach, la Polaroid o l’ampolla de Martin Miller’s, no vam badar a buscar un lloc on tinguessin hamaques, i vam triar i remenar fins a topar amb la que més ens convenia.

Per no comprar-ne una en va, vam voler mesurar primer la distància que hi ha entre les dues alzines del jardí, però no ho vam fer amb cap mena de cinta mètrica, sinó que vam fer servir el tercer volum, corresponent a la sintaxi, de la Gramàtica del Català Contemporani, coneguda com a gececé o anomenada, per una colla de filòlegs cada dia més extensa, “mesura de totes les coses”.

Quan hom calcula la distància necessària per penjar una hamaca no ha de seguir una línia recta, sinó que ha de pensar a traçar, en el no-res interarbori, la paràbola corresponent a la panxa que ha de fer l’hamaca per poder-s’hi ajeure. Aquesta paràbola, al jardí de casa, fa quinze gececés, ço és, quinze capes al llarg i tretze talls per la part de sota, que és la part del llibre que fa el mateix que el llom però n’és la papada, per dir-ho a la bovina.

El següent pas fou tornar a ca l’esparter, que també ven hamaques, amb el tercer volum de la gececé sota el braç. L’esparter per una punta, i la seva filla per l’altra, ens la van estendre damunt del taulell i vam anar passant-hi tot el pes de la sintaxi fins que vam veure que, oh meravella, feia justament quinze gececés, com el no-res interarbori que ho va deixar de ser quan vam penjar-hi l’hamaca, que fou estrenada per la mateixa Gramàtica del Català Contemporani i on ara passem llargues estones pensant en les còpules, en les disfresses de l’Edith Sitwell o en el pas de l’holisme a l’ecologia profunda de què parla Fritjof Capra.

La Roig i el blanc

2009-09-18T14:56:00.012+02:00

Un matí de diumenge d’un juliol de fa dos anys la S. passejava pel mercat de Sant Antoni quan un llibre li va sortir a l’encontre: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de la Montserrat Roig. Va pensar que l’havia de llegir i me’l va venir a dur a Santiago, on vam fer algun gintònic i alguna passejada. El llibre, que devia començar a Barcelona, l’he acabat a Menorca mentre la pluja feia germinar les llavors dutes de Santiago també en un mes de juliol. Certament, tot torna i tot roman.

El subtítol de Digues que m’estimes encara que sigui mentida diu, encara que sigui mentida, Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. Montserrat Roig desfà els tòpics que planen sobre l’ofici d’escriure, reivindica el paper de la dona en la construcció de la literatura, ens fa veure que alguns també veiem amb els ulls de la memòria i ens fa una ruta per la seva Barcelona a través de les finestres de les dones finestreres.

Quan ens du a passejar pel carrer ample, ens explica que a la Barcelona del Renaixement «Les cases s’estiraven cap amunt, aparegueren els terrats, amb goteres, és clar, i els murs eren coronats per tot de gàrgoles que escopien l’aigua de la pluja. Eren cases erigides per embellir la ciutat i per al plaer privat. Ja ho advertien a l’entrada: “Publica venustatio-Private voluptati”». Avui, però, «aquells balcons que seguiren la moda italiana ja no hi són, i el carrer Ample fa olor de taverna gallega, és a dir, de pops amb pebre vermell i vi del Condado, i els crits que s’hi senten són molt més populars».

La Montserrat Roig, que s’apuntava “amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro” i a l’escalf del vi compartit amb els amics, potser sabia que, si bé en Cunqueiro era més amic dels blancs, un dels negres que més li agradava era precisament el de Rubiós, de la comarca del Condado. I, aquest, en parlar dels seus vins preferits, els albarinyos, sembla que posi paraules al que se sent llegint la Montserrat Roig, morta amb la joventut inacabada: «lo que más sorprende de los albariños de calidad es encontrarlos tan humanos compañeros en su irrefutable mocedad».

Amb la S., que també s’apunta a tot això, ens havíem conegut tot just feia un parell de mesos amb les illes atlàntiques davant, quan encara no sabia que li portàvem la pesta. Ara, malalts del mateix mal, penso en els pops amb pebre vermell i en els vins del Condado compartits. Com que al llibre que em va regalar també diu que «la nostàlgia acostuma de començar a l’estómac», l’espero a Menorca amb un albarinyo a la nevera.

Escriure, llegir i regar el jardí

2009-09-13T17:28:00.023+02:00

Sempre havia volgut viure en alguna de les illes. Sempre havia volgut viure al país atlàntic on vaig viure. Si això ja estava fet, quedava l’illa, qui sap si només per pensar l’Atlàntic des del Mediterrani i tornar-hi qualque dia. Finalment, la C. i jo vam embarcar-nos amb la calaixera plena d’olles i de llibres i vam arribar a port una nit de lluna plena.

La tria de lectures fou senzilla: llibres a mig llegir, llibres per llegir i llibres per rellegir. De petit em deien que, quan sabés llegir, els llibres em parlarien. Quan els vam haver col•locat vam parar l’orella i vam sentir que ens demanaven un jardí per regar-lo i passejar-hi després de les llegides. N’hem fet cabal i, en un tros de terra que ahir vam preparar, avui dematí hi hem plantat una marialluïsa, un cap d’ase, un romaní, un julivert i una menta.

A l’illa ens han advertit que l’hivern és humit i ventós. Per si ve sense avisar una maltempsada, hem posat la butaca a tocar de l’estufa i ja tenim una tona de llenya, meitat pi, meitat ullastre, apilada a redossa perquè no agafi humitat i fumegi més del compte.

I, com que l’estufa té un fogó del diàmetre de l’olla vermella de fer caldo —que ja ha creuat terres i mar—, hem fet un planter amb llavors de grelos i de verças per escalfar el cos els dies que el vent s’endugui aviat el dia i calgui omplir les vetllades de contes i d’amics.

Només acabar de fer el planter ha començat a tronar i unes gotes gruixudes ens han fet córrer cap a dins de casa. Tanta sort que ens han agafat amb la feina feta: el jardí arreglat, la llenya apilada, les llavors plantades i els llibres col•locats. Ara ja podem fer el que hem vingut a fer: escriure, llegir i regar el jardí.