El Matí de Catalunya Ràdio

Ahir a la nit em van venir de gust unes ortigues de mar i una copeta de vi blanc. Com que diu que els fregits, a la nit, no són gaire saludables, vaig fer un gintònic en arribar a casa i em vaig adormir després d’unes quantes escenes de Bonnie and Clyde. A la nit, però, he tingut una mica d’angúnia a l’estómac, com si no hagués acabat de pair bé. M’he llevat quan encara feien programes intimistes a la ràdio, d’aquests que no et resolen res però t’acompanyen, i m’he fet una infusió de camamil•la de Menorca, en nombres senars. El malestar estomacal m’ha passat una mica, però m’ha revingut quan ha començat el Matí de Catalunya Ràdio. El locutor del programa, que ha convertit un dels millors programes de la ràdio del país en un corral d’humoristes de mal gust, ha arribat a afirmar que Convergència i Unió va actuar “amb total responsabilitat” en les votacions al Congrés de Madrid, i no s’ha estat de dir que “des d’aquí el nostre recolzament [sic]”. No li ho deixaré d’agrair: ha estat sentir això i anar-me’n corrents cap al lavabo a vomitar. Cosa dolenta, fora del ventre.

Uxío Novoneyra

Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.

Os traballos e os días de Uxío Novoneyra from Coordinadora Galega ENDL on Vimeo.

I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.

Del seu pa en faran sopes, que el nostre ja sabem quin companatge vol.

Quina ràbia si només somni

Aquesta nit que m'abraçava a un romaní i de cop em roncava el cos i no entenia aquest concert i una estructura de ferro d’uns focus que cau damunt de l’escenari i cau l’escenari que fa caure una escultura i tothom aplaudeix entusiasmat, és meravellós, i els fanals de la plaça també queien, peim, peim, lo que cau cau, ja ho diu, peim, i després els russos tenien fred i nevava i miraven a la càmera i s’arredossaven dins un banc, ecs, quin fred que hi fa, a Rússia, a Arbúcies?, també, també.