'L’agulla daurada' de Montserrat Roig

A la Clea, per aquella cervesa a La Masia

con lágrimas en las hojas.

«El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d’Aeroflot en direcció a Moscou.»

Així comença L’agulla daurada. La Montserrat Roig és dins un avió impacient per poder fumar. Frisós per llegir-la, vaig apuntar això a la plana del costat:

«Començo L’agulla daurada el trenta de novembre del dos mil dotze, al vol Barcelona-Zuric, previ al que em durà cap a Sant Petersburg.»

I vaig decidir de llegir aquest llibre només als avions. Vols cap a Santiago, cap a Menorca, cap a València, cap a Barcelona... I, així, una vintena, fins al tres d’agost del 2013, que el vaig acabar mentre volava cap a Barcelona per anar a enterrar la meva àvia. Fa uns dies, al Galeusca de Pontevedra, vaig conèixer en Josep Francesc Delgado i va sortir Rússia a la conversa. Quan vaig esmentar-li L’agulla daurada es va alegrar i em va dir que feia deu anys que ningú no li’n parlava. Per això m’he decidit a ressenyar-lo aquí.

L’agulla daurada és un reportatge imprescindible. El llibre d’un viatge cap a aquesta «epopeia medieval per a una ciutat moderna» de 951 dies; una crònica narrada amb passió i amb un estil que la fa literatura, però amb el drama de la realitat del Leningrad bloquejat pels nazis.

Xostakòvitx veient columnes de fum mentre compon la setena simfonia, o l’Alexandra Koss —que encara vaig sentir en una conferència a Barcelona fa uns anys— llegint El Quixot que s’havia salvat d’anar a parar dins l’estufa, són només alguns dels ciutadans de Leningrad que caminen per aquesta ciutat on els cadàvers de la tercera part de la població que hi va morir durant el bloqueig desapareixen per uns mesos sota la neu de l’hivern rus. L’hivern que va fer guanyar unes quantes batalles perquè els russos sempre sabien que els altres exèrcits no hi estarien preparats. O això em van explicar mentre era a les escales mecàniques del metro de Petersburg, on no es poden fer fotografies per si de cas cal protegir-lo d’un nou setge.

La Montserrat Roig defineix Pere I, el tsar que fundà la ciutat, com un ésser fascinant i terrible. I a mi és així que em va semblar la ínfima part de Rússia que vaig conèixer durant uns dies de desembre d’ara fa vora un any. Una cultura fascinant dins un estat terrible. Una consciència nacional terrible recolzada en una història fascinant. Fascinant com la carretera de la vida, terrible com l’honor dels petersburguesos que no van tallar ni un arbre de la ciutat per escalfar-se i van estimar-se més morir de fred. A mi m’embadaleix molt més qualsevol casa pagesa que no pas el Palau d’Hivern a la vora del Neva, però la història del director de l’Ermitage quan decideix de protegir tot el fons del museu és tan fascinant i tan terrible alhora que no es pot llegir sense plorar:

«El juny de 1940, Iossif Orbeli, el director de l’Ermitatge, se sentia molt satisfet. Per fi l’expedició científica que havia d’estudiar el mausoleu de Gür-e Amir, el fastuós temple islàmic on era enterrat el llegendari Tamerlà, havia arribat a Samarkanda. I va somriure en llegir, al Leningradskaia Pravda, la crònica del corresponsal de l’agència TASS. Aquest deia que tornava a córrer el rumor d’una llegenda popular molt antiga.

La llegenda ho advertia: si algun dia aixecaven la làpida de Tamerlà, esclataria una terrible guerra que destruiria la humanitat. Obriren el mausoleu de Gür-e Amir i descobriren que, tal com afirmava la tradició, Tamerlà era coix: tenia una cama més curta que l’altra.

Al cap de pocs dies, l’exèrcit nazi envaïa sense cap esforç Ucraïna i Bielorússia. A un quart de quatre de la matinada del dilluns 22 de juny, Sevastopol era bombardejat. Començava el pla Barba-roja ideat per Hitler: tres exèrcits avançaven en tres línies diverses. Al sud, cap a Ucraïna i el Caucas. Al centre, cap a Moscou. I, al nord, tres-cents mil homes anaven cap a Leningrad. No havien servit de res els avisos de l’espia Sorge, l’esverament d’alguns generals soviètics i, sobretot, el pacte germano-soviètic. Just dos dies abans d’aquell 24 de juny de 1812 en què Napoleó envaïa amb sis-cents mil homes les planes de Lituània fins a Vilna, els nazis, al cap de gairebé cent trenta anys, iniciaven una guerra terrible en què moririen vint milions de soviètics. Un milió moriria a Leningrad de fam i de fred durant els nou-cents dies de setge.

Iosif Orbeli no volia creure en les premonicions. Però aquests són els fets. De tota manera, va tenir prou temps per a evacuar gran part dels tresors de l’Ermitatge. I, quan les tropes encerclaren del tot Leningrad, els treballadors del museu enterraren les obres de valor dins dels soterranis. Les parets de les sales i els passadissos del Palau d’Hivern havien quedat nus.

El dia 1 de juliol de 1940 hi havia, al gran Saló de les Vint Columnes, muntanyes de caixes que contenien tots els Rembrandt, els Velázquez, els Rubens, els Murillo, els Van Dyck, els Greco, les Madonnes de Leonardo i de Rafael, la gran Pal•las Atenea, les col•leccions de brillants i les joies de la corona i, també, la Venus de marbre que havia adquirit Pere I i que els boiars anomenaven “el diable blanc”. Mig milió d’obres van poder ser evacuades per tren. Diuen que aquell dia de juliol un home vell de barba profètica, un armeni amb trets de miniatura medieval, plorava com una criatura a l’andana de l’estació d’Octubre. Era Iosif Orbeli.

Damunt del gran palau que havia construït Rastrelli per “glorificar Rússia”, van caure, durant el bloqueig, dues mil quatre-centes bombes incendiàries i projectils d’artilleria. L’edifici estava marcat amb el número 9 al plànol de la ciutat que dissenyaren els alemanys. Orbeli passejava per les sales en penombra i només sentia el ressò de les seves passes. Mirava els passadissos buits, i que aleshores li devien semblar infinits. De tant en tant, s’aturava davant d’un requadre blanc i devia recordar la llum tènue de La Sagrada Família de Rembrandt o la mirada perduda de Doña Antonia de Zárate, la dama que retratà Goya. I pensava en el dia en què hi tornarien a ser. Caterina II i les seves rates ja no hi eren, però els quadres existien i s’esperaven en algun lloc dels Urals.

El museu s’obrí una altra vegada al cap de divuit dies que totes les obres havien estat retornades des de l’exili a l’interior de Rússia. Cap quadre no s’havia perdut, ni cap joia. Ni una sola escultura s’havia esquerdat. [...]

Els qui treballaven a l’Ermitatge deixaren el museu i se n’anaren a defensar la ciutat assetjada. El 24 de gener de 1942, Orbeli va rebre l’ordre de construir-hi un hospital per als treballadors dels cinc museus de Leningrad més debilitats per la fam. Un hospital per a cent persones. Als refugis de l’Ermitatge, s’hi arreceraven els artistes i els treballadors del museu que encara podien caminar. De dia defensaven la ciutat i de nit s’hi aplegaven. Il•luminats per espelmes, parlaven d’art i somniaven.

El 19 d’octubre de 1941 —quan tot just feia un mes i deu dies que Leningrad havia quedat bloquejada— Orbeli va convocar els orientalistes que aleshores lluitaven al front de la ciutat, als turons de Kólpino i Púlkovo. Volia celebrar una ocasió especial: feia vuit-cents anys que havia nascut Nizami, el poeta nacional de la república de l’Azerbaitjan. Llegiren els seus poemes mentre a fora se sentia el brogit de les bombes i els canons. Vuit-cents anys no eren sinó un sospir per a un home com Orbeli, que coneixia el perquè de la llum als quadres de Rembrandt.»

Gràcies a Iossif Orbeli, el cinc de desembre del 2012 vaig poder ser durant uns moments a Galícia de l’Ermitage estant. L’esmolet, quadre atribuït l’ourensà Antonio de Puga, em va fer viatjar fins allà el dia que feia onze anys que hi havia anat per primer cop. I això em fa pensar que, ni que fos per aquesta estranya sincronia, L'agulla daurada s’hauria de poder llegir també en gallec.

[Més sobre la Montserrat Roig: "Montserrat Roig, lectora d'Álvaro Cunqueiro" i "La Roig i el blanc" (sobre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida).]

Polo San Xoán, a sardiña mollou o pan

Herbas de San Xoán con auga de sete fontes

«Álvaro Cunqueiro, poeta sempre, creia que la matinada de Sant Joan era l’albada miraculosa, el matí més clar, amb la transparència brillant del món tot just rentat rere la nit sensual i màgica. M’agrada que entre nosaltres, tan oblidosos, hàgim sabut conservar aquesta festa. No reneix pas el món cada dia de l’any.» Néstor Luján. "Focs de Sant Joan".

Resposta a una acusació i convit a avisar d’altres notícies errònies

Qui no s’arrisca, no pisca, això ho sap tothom i és profecia, i el risc, sovint, és l’equivocació (que no reivindicaré aquí com a categoria estètica: tothom sap que aquest és un blog seriosíssim i avui ja és dimecres de cendra). Dic això perquè he obert el correu després de molts dies en què només he pensat quina perruca m’havia de posar i hi he trobat un parell de missatges que em fan avinent que vaig cometre un error en afirmar, en l’articlet “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” (p. 5 del n. 111 d’A micro pechado –AMP–), que «cap edició electrònica de cap mitjà de comunicació de Galícia (malaguanyat Vieiros!) no ha fet ni una breu referència al tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià».

El lector que s’ha posat en contacte amb mi m’assabenta que la premsa gallega sí que es va fer ressò d’aquests fets i me’n fa a pantalla cinc enllaços (de Xornal de Galicia, Galicia Hoxe, El Progreso de Lugo, Diario de Pontevedra i de la pàgina del Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia —l’únic que funciona—).

He de reconèixer que no vaig pensar a entrar a la pàgina del CPXG ni al Diario de Pontevedra, però des que es van tancar les emissions de TV3 al País Valencià vaig entrar cada dia als altres tres mitjans que m’indica (i a alguns més) i no n’hi vaig trobar cap notícia. Amb això no afirmo que no se’n publiqués cap, sinó simplement i tot just això mateix, que no n’hi vaig trobar cap. Si n’hi va haver, millor, precisament el que vull és que n’hi hagi, i no pas que a Galícia no se sàpiga què passa als Països Catalans. Cal dir, però, que la nota publicada pel CPXG és una traducció de l'apareguda en un mitjà català.

El problema no és que fes una afirmació errònia, sinó la manera com se me’n va advertir. En primer lloc, el lector m’acusa de no documentar-me, cosa que fa que tota la meva argumentació sigui mentida: crec que no és del tot adient fer servir aquest verb quan he fet un buidatge de molts números d’A Nosa Terra que em va permetre indicar que «al n. 400 d’A Nosa Terra, del 21 de setembre de 1989, apareixia un article de Joan Retana titulat “O Ministério declara incompatíbeis a nova televisión valenciana e a TV3” (p. 9)». A més a més, tots hem llegit —ni que sigui pel damunt— alguna cosa de Foucault i sabem que l’oposició entre la veritat i la mentida, com l’oposició entre la raó i la bogeria, juntament amb el tabú, és un procediment d’exclusió destinat no pas a fer que no es pugui parlar de tot, sinó a fer que no tothom pugui parlar-ne o, directament, que no tothom pugui parlar. I aprofito l’oposició entre la raó i la bogeria per rebatre amb el refranyer gallec: non hai tolo sen idea. Avisar d’un error és necessari i s’agraeix; acusar de mentir, és un intent d’excloure que fa riure.

En segon lloc, el lector que s’ha posat en contacte amb mi diu que si tinc el valor d’afirmar això que no és cert, tindré el mateix valor de rectificar en el proper AMP. És evident que estic disposat a rectificar, però no és una qüestió de valor, sinó de lògica: si t’equivoques i t’avisen, rectifiques. El problema, doncs, no és tenir valor per rectificar, el problema és que darrere d’aquest desafiament hi ha una metàfora conceptual que fa entendre el periodisme, i per extensió la vida, com una guerra amb un camp de batalla d’on sortirà un heroi i un perdedor. Com que crec amb en Jesús Lizano que només sóc un mamífer, no em crec ni periodista ni cavaller errant, i com que de batalla tan sols m’interessa la farrapada de Laza, no tinc intenció ni tan sols de reduir l’enemic, perquè intentar-lo reduir voldria dir reconèixer-ne l’existència («qué enemigo de enemigos», que deia Jorge Manrique).

En un segon correu el lector diu que el gran error de l’article, i hi estic força d’acord, és el fet d’asseverar que no hi ha cap mitjà que hagi fet cap referència al tancament de TV3, i que hagués estat més rigorós dir que aquest succés “no hi va tenir gaire repercussió”. Si hi hagués trobat alguna referència, hagués estat més rigorós, sí, però com que no en vaig trobar cap, dir que no n'hi va tenir gaire hagués estat no pas erroni, sinó contradictori amb l’argumentació anterior. Per tant, si de cas l’error és no haver pres precaucions i haver fet una afirmació tan categòrica, quan potser n’hi havia prou a afirmar, certament, que “no he sabut trobar cap referència al tancament de TV3 a la premsa gallega...”. Però d’aquí a dir, com diu el lector, que aquesta mena de coses són les que fan perdre credibilitat a una publicació, és excessiu. Al final de tot de l’AMP diu ben clar que «[a] dirección da publicación non se fai responsable das opinións dos colaboradores», i ho faig servir per avisar que, si algú vol restar credibilitat, que me la tregui a mi i no pas a una publicació feta gràcies al voluntarisme i, doncs, resistent, com l’AMP. Ara bé, torno a la separació entre veritat i mentida que deia suara enllaçant amb el que diu Foucault (i Capra, evidentment) sobre la idea de veritat en la ciència a partir que sorgeixi la concepció mecanicista del món:

«[E]n ciertos momentos de los siglos XVI y XVII (y en inglaterra sobre todo) apareció una voluntat de saber que, anticipándose a sus contenidos actuales, dibujaba planes de objectos posibles, observables, medibles, clasificables; una voluntad de saber que imponía al sujeto conocedor (y de alguna manera antes de toda experiencia) una cierta posición, una cierta forma de mirar y una cierta función (ver más que leer, verificar más que comentar)[.]»

(Michael Foucault. El orden del discurso. Barcelona: Tusquets, 2010, p. 21)

És a dir, dades que es poden verificar i validar a banda, el que m’interessava comentar a “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” és «que la premsa catalana mai no ha correspost l’interès de Galícia incorporant notícies sobre aquest país» i que s’estan perdent els pocs ponts comunicatius que s’havien intentat bastir entre els dos països.

Posats a destapar mentides, aquest mateix lector podria advertir el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia i al diari Galicia Hoxe de la falta de veracitat d’una informació publicada ahir (aquí i aquí). En un article sobre el tancament del quinzenari A Peneira, on tanta gent vam col•laborar (fins i tot econòmicament), sembla que elogiïn Guillermo Rodríguez, el fundador de la publicació, i arriben a afirmar que va ser ell qui «levou a publicación ás principais cidades galegas». Qualsevol persona ficada en el món del periodisme gallec sap que no va ser el fundador d’A Peneira qui la va dur a les principals ciutats gallegues, sinó que això fou possible gràcies a l’Antón Fernández, fundador precisament d’A Micro Pechado, qui va deixar-se milers d’hores perquè el que era una publicació que no sortia de la comarca d'O Condado arribés a tenir una qualitat, una extensió i una distribució impensables si hagués continuat sota la direcció d’aquest que ara es lamenta de la mala situació de la premsa gallega. La notícia, però, no diu res de la mala gestió de Gullermo Rodríguez, ni dels judicis per acomiadament improcedent que ha perdut davant dels seus treballadors, ni dels judicis als quals no es presenta per tots els mesos que els deu (també aquí), ni que encara no ha dit ni una paraula de tot el que ha passat als accionistes de la publicació.

És ben bé que enterrem la sardina, avui.

Homenatge gastronòmic a l'Álvaro Cunqueiro

Enguany, a Galícia, a més de dedicar els dia de les Lletres Gallegues a Lois Pereiro (és nota que hi ha aires nous a la RAG...) és l’any Álvaro Cunqueiro: el 22 de desembre farà 100 anys que va néixer a Mondoñedo i ahir, 28 de febrer, va fer 30 anys que es va morir a Vigo. Com que, de vegades, els homenatges institucionals se’t poden posar pitjor que un sopar d’hamburgueseria, anar als que organitzen algunes entitats és com assistir a un enterrament de tercera i, d’altra banda, en Cunqueiro se l’ha de celebrar al voltant d’una taula, amb la B. i el P. vam pensar a aprofitar l’efemèride per dedicar-li, i dedicar-nos, una jornada gastronòmica.

Una recomanació al blog de Manuel Gago ens va donar la idea justa: vam encarregar una llamprea a la bordelesa al Mesón de Lázaro. Un dinar d’aquests, com diria en Cunqueiro, requereix un examen previ de consciència, i com que el vi sempre ajuda a fer net, vam demanar un godello de Valdeorras, del qual ell afirmaria que és com una mà amiga que se’t posa a l’espalla, i unes zamburinyes per anar fent boca.

Del nostre escriptor de Mondoñedo se’n poden llegir tantes coses en una taula que val més posar força vi a refrescar, però és evident que, per a un d’aquests dinarots, una lectura obligada són alguns fragments de La cocina cristiana de Occidente. I, per al nostre àpat frugal, res més just i necessari, tot i que no és dels millors capítols, que “El gran tema de la lamprea” (el separen massa poques pàgines de l’hilarant i superb “El pollo racional”...).

La llamprea que ens van preparar era finíssima, suau, la carn es desfeia a la boca, tant que, fins i tot la B. va arribar a dir que semblava foie-gras de Felanitx.

Si aquest plat duia al paladar records de gustos mallorquins, era evident que, sense deixar de ser a Galícia, calia posar-hi, per equilibrar, una pinzellada valenciana, i per això vam demanar unes canyes de crema de O Carballiño amb unes copetes de moscatell de Gandia.

Malgrat la finor del peix —diu que la digestió pot ser terrible si no està ben preparat—, la llamprea és un fòssil vivent i el pes dels segles es troba a l’estómac: acabes notant una pesantor estomacal atàvica però que té alhora la lleugeresa i la frescor de la bona companyia, de la prosa d’en Cunqueiro i d’aquests dinars que demanen un cafè de pota i un aiguardent per tancar-los com els seus llibres, amb l’esperit reconciliat amb el món i amb la certesa que la bellesa crida més bellesa. Com diu sempre el P. en acabat d’un dinar d’aquests, amb no-res passem...

L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):

Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:

Si recordem l'estructura argumental del verb estimar —en portuguès, amar—, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però —els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica—, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algú] estima [algú] (perquè és) [així]:

Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

Uxío Novoneyra

Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.

Os traballos e os días de Uxío Novoneyra from Coordinadora Galega ENDL on Vimeo.

I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.

Del seu pa en faran sopes, que el nostre ja sabem quin companatge vol.

La sorra del mapa de Sinbad

Com que un ditet d’aiguardent sempre et du a fer-ne un altre, i en Xuan Bello diu, a La neu i altres complements circumstancials, que «Cunqueiro em reconcilia amb la vida», el llibre que ha vingut després ha estat Si o vello Sinbad volvese ás illas. Tinc por que el privilegi de llegir un Cunqueiro per primer cop s’esgoti un dia d’aquests, i per això me’l prenc amb calma i el rellegeixo força, que no vull, encara, que no me’n quedi cap per obrir de nou.

No fa gaire algú em va dir que volia escriure les seves memòries. Els neuròlegs ja diuen que no en tenim de memòria, i que ho inventem tot, però hi ha qui s’entossudeix a fer veure que pot explicar la seva vida fil per randa. No només això: em va dir que hi volia dir “tota la veritat”. Vaig demanar-li: —tota? —Sí, tota. I ho va dir convençudíssim. Quin interès tenen unes memòries que expliquin tota la veritat? Quina gràcia té, la veritat d’una vida?

Per sort, en Cunqueiro ens hi reconcilia, i fa que el seu Sinbad es lamenti de la proliferació dels descreguts:

«O pior, Sari, amigo meu, foi que me vin das naos de Melinde cando a xente comezou a descrer dos países que traguiamos en conversa os que andabamos polo mar. Agora tódalas novidás son por mapa i agulla, i os pilotos non saen da coarta levantada, que é como andar con bastón polas rúas de Basora, e non atoparás entre os pilotos do Califa de Bagdad un que seipa navegar por soños e memorias, i así non logran ver nada do que hai, do que é miragre e fermosura dos mares.» 

Fa un parell de dies vaig endur-me el Sinbad a una platja del sud, per llegir-hi millor les seves aventures i, de vegades, quan algú el visita a casa, el troben amb un mapa obert a la mà, i l’espolsa, i diu que:

«denantes de embarcar de volta fíxenlles con mapa, na praia, unha composición de mares arábigos ós pilotos latinos, e pousei o mapa na area, e sempre me parez que se lle meteu algunha ao enrolalo, i é area roxa i aristada, i un gran dela rachoume xa un cabo de Siria.»

Aleshores, abans de capbussar-me en el mar de les seves navegacions, vaig agafar sorra de la platja i vaig llençar-ne un grapat entre les pàgines del llibre. Així, quan l’he llegit al llit, o a l’hamaca, de tant en tant me n’han caigut uns quants granets als llençols, o damunt del pit, i he pensat si no deu ser que el llibre deixa sorra del mapa de Sinbad.

Dues impressions de Xuan Bello

Aquests dies llegeixo La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, traduït de l’asturià i publicat en una de les acurades edicions d’Adesiara. Molt diferent de la magnífica Història universal de Paniceiros, són tot de textos on es barregen poemes, impressions, anotacions de quadern i reflexions en veu baixa.

Ara que el món és multilingüe, alguns partits polítics han descobert el bilingüisme en espanyol i anglès com la salvació a tots els mals de la humanitat. L’anglès ens farà lliures, alts i guapos, ens diuen, i Xuan Bello diu això:

«L’idioma anglès, segons alguns, té tantes virtuts que sembla que no hi hagi aturats a Anglaterra ni negres marginats a Harlem.»

Una mica més endavant, a tomb del multilingüisme de la ciutat de Nova York, afegeix:

«És el revers de la medalla del tòpic castellà: aquell “hablar en cristiano” que ens proposaven a l’escola per a una comunicació universal esdevé en la realitat ciutadana de Nova York una torre de Babel on tot déu parla com li dóna la gana, convençut que tothom, al capdavall, l’entendrà.»

Aquest matí hem anat a correus perquè teníem un avís d’un paquet enviat des d’Itàlia. De seguida vam pensar en un amic que és a Nàpols i, mentre fèiem cua a l’oficina, pensàvem si era la Camorra que ens enviava el crani de l’amic per fer-nos avinent el seu estat o si, com diu que acostumen, ens enviava unes truites de riu per indicar la localització del seu cos. Res de tot això (i és una llàstima... les truites haguessin quedat ben bones fregides amb unto de Morquintiáns): el paquet duia un diccionari napolità-italià. Després de fullejar-lo a la terrassa d’un bar, he tornat a obrir La neu i altres complements circumstancials i hi he llegit això:

«Jon Kortazar m’envia tres llibres [...] A mi m’agraden molt aquests enviaments, que provenen de l’amistat, i que contenen en un sobre preocupacions i desigs, inquietuds i aquesta convicció meva segons la qual, el món, al capdavall, el canvien només uns quants»

Al sobre, com que tothom passa pena que algú es confongui i enviï a l’illa de Pasqua un paquet que hagi d’anar a Menorca, el meu amic s’ha curat en salut i ha seguit el costum d’escriure en majúscules el nom de l’estat que ocupa l’illa per tercera vegada. Concretament, hi ha posat això: “ppcc are not SPAIN”.

25 anys de la mort de Salvador Espriu

Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu. Tot de blogs publiquen textos en homenatge al poeta.

No tinc res de nou, però si algú hi vol fer un cop d'ull, vaig publicar dos textos sobre Salvador Espriu al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya, titulats "L'interès per Galícia de Salvador Espriu" (1r text i 2n text).

Sonche cousas do entroido

He tornat a Menorca després de passar l’entroido a Galícia. Tinc per tradició, durant aquests dies mòbils, recórrer les terres del sud del país i retrobar-me amb amics que, gairebé, només veig durant els dies del carnaval. Encara no fa gaire, una noia que conec de fa anys, va sorprendre’s en veure’m la forma dels cabells: mai no m’havia vist sense perruques o sense el cap tapat.

Dins la llauna de benzina que ens fa de bústia, i que fa que els sobres agafin color de rovell, vaig trobar-hi dos avisos de correus. Com que ahir ja era tard, he esperat al matí per anar-hi, després d’una nit de xàfecs i de tramuntana durant la qual no ha parat d’obrir-se i de tancar-se la finestra de l’altell i de ressonar l’aire que baixava per la xemeneia de l’estufa.

El primer paquet que he rebut, enviat des de Bembibre, Lleó, ha estat el número sis, i últim, de Médium, “Revista de creación ética, estética e poética”. D’aquesta revista, editada en edició de luxe i amb una tirada de trenta exemplars cada número, en tenia els cinc primers, que van sortir durant l’any 2008. Tot feia pensar que no podria completar-la i quedaria sense el sisè, però una casualitat ha fet que els autors, Miguel Anxo León i Laetitia Gavilanes, me l’enviessin a Maó. D’aquest darrer lliurament van fer una tirada de deu exemplars numerats, i en tinc el que fa set. Com que l’enviament ha estat especial, els autors han volgut completar la revista amb escrits i dibuixos a mà, que s’afegeixen a la resta d’escrits i d’il•lustracions, entre les quals hi ha una tinta xinesa original i un linòleum únic que reprodueix la carta sense nombre del tarot, la que em va aparèixer una tarda de juliol a Bonaval.

A l’altre paquet hi havia la fotobiografia sonora de l’Álvaro Cunqueiro que ha editat Ouvirmos. Aquesta fotobiografia repassa la vida de l’escriptor de Mondoñedo a través d’un centenar llarg d’imatges procedents dels àlbums familiars de l’autor, i de dos discos on podem sentir una tria de les versions musicades dels seus poemes (podeu sentir-ne un parell aquí i aquí) i dues intervencions d’ell mateix, una de les quals és el discurs d’agraïment del doctorat honoris causa que li va concedir la Universitat de Vigo, mesos abans de morir, d’on surten les dues frases que fan d’epitafi a la seva tomba.

 

L’únic consol que queda quan s’acaba un entroido és que ja queda menys perquè arribi el següent. Els dies de després sempre pateixes ressaca, però no només de vi, sinó sobre tot de gent, de camins i d’alegria. Aquests dos llibres han estat una bona rebuda i un consol, però també m’ajudarà a aguantar tot el cicle que queda fins al les properes disfresses el peliqueiro de Laza que vaig comprar a una vella del poble que en pinta durant l’any per vendre’ls durant l’Entroido. És aquest que us presento i que ara hi ha en una de les parets de casa.

El riure d'en Joan Perucho

La gramàtica històrica és la disciplina que estudia, per dir-ho de manera breu, els canvis que ha experimentat la llengua i les consonants i les vocals que li han anat caient pel camí de la història.

Per posar-ne un exemple, si en gallec diem voar i en català diem volar és perquè aquesta ela, de camí cap a l’Atlàntic, devia caure en algun punt del que avui és el camí de Sant Jaume. Ara busca-la.

Cadascú riu d’una manera. Una cosina de mon pare que és molt de la gresca riu amb unes as allargadíssimes. Fa molts anys va anar a visitar uns parents d’Andalusia i una nena de la casa li va demanar “tú te ríes en catalán?”.

Us vull fer una pregunta, però abans deixeu-me que us faci a pantalla una petita obra de teatre que vaig escriure fa un parell d’anys, i que té com a protagonistes dos bons professors universitaris, el primer de gramàtica històrica i el segon de sintaxi. Cadascun d’ells riu amb una vocal determinada, coneguda de tothom. Vet aquí l’obreta:

Diàleg matinal i historicogramatical entre en Josep Moran (i Ocerinjauregui) i en Sebastià Bonet (i Espriu), en forma de drama en una quadra i un sol acte:

ACTE ÚNIC

(Un matí mediterrani, un despatx d'orografia complicada. Dos professors universitaris suquen pastetes al cafè i enraonen animadament i xarrupívola; de cop i volta, se sent un terrabastall de fons, com si caigués a terra, després d'anys de vacil•lació, la gran A brossiana del velòdrom de la Vall d'Hebron)

Josep Moran
 
(Fregant-se les mans): Hi hi hi hi hi hi hi hi hi hi...

Sebastià Bonet

(Amb el bigoti que degota): Huhuhuhuhuhuhuhuhu!

TELÓ

Ara ve la qüestió que m’ha dut a fer-vos aquesta introducció. A casa fa fred, aquests dies, la salamandra fumejava i, fins avui que no ens l’arreglen, hem buscat tot de recursos per estar calentets. Dimarts vam decidir passar el matí a la biblioteca, que té calefacció pública. Vaig passejar-me per les prestatgeries i vaig veure un llibre d’en Joan Perucho, Incredulitats i devocions.

El llibre és un recull d’articles, l’estil deliciós dels quals em va entretenir durant una bona estona. D'un d’aquests, "El misteri dels aeroports", en vaig copiar una frase: «Somric nerviós, pensant en tot de coses horriblement divertides».

M’imagino en Joan Perucho davant la porta d’embarcament de l’aeroport, mirant la gent amb cares asèptiques i llargues i evitant de fer una rialla quan la cosa que imagina és prou divertida com perquè no n’hi hagi prou amb un somriure.

I estic molt amoïnat. Intento imaginar amb quina vocal reia en Perucho i no l’acabo de trobar. Pel sentit de la frase s’hi escauria una i, però però no ho tinc clar, em sembla que devia fer-ho amb alguna altra vocal.

Què en penseu, vosaltres? Amb quina vocal reia? Hi combinava cap consonant? Ajudeu-me que estic molt amoïnat.

Els cavalls i els cotxes

Carmen Blanco, en un dels retalls d'Atracción total, diu que ella va triar el model del seu Mercedes amb canvi automàtic pel mateix motiu que, cinquanta anys abans, el seu avi havia triat un determinat cavall de pura raça: per atracció total.

Per què Carmen Blanco arriba a identificar el cotxe i el cavall? Tot i que al segle XX, gràcies a la publicitat, el cotxe ha sigut la polla, l’automòbil ha substituït, en l’imaginari col•lectiu, l’erotisme del cavall. Vicente Verdú, al capítol “La muerte del automóvil” d’El capitalismo funeral, diu això:

«El automóvil ha sido el gran emblema norteamericano no sólo porque heredó la mitología del caballo en la conquista de nuevos horizontes, sino porque el modelo de ciudad suburbana benefició tanto a los terratenientes como a los fabricantes de acero, caucho, cemento y productos petrolíferos.»

En l’imaginari col•lectiu, doncs, el cotxe d’ara és el cavall d’abans. Aquesta deu ser l’explicació del cas que em va passar l’altre dia quan era a punt d’embarcar el cotxe dins el vaixell que m’havia de dur d’Alcúdia a Ciutadella.

Els fets són aquests: un guàrdia civil del port d’Alcúdia em veu l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe. M’atura i em demana que m’identifiqui. Com que no tinc cap document que digui quin és el meu país, li allargo el carnet de conduir, l’únic que no diu gaire res més enllà del meu nom. Tot i que el CAT de la matrícula quadra amb la llengua en què li parlo, la segona llengua del carnet de conduir és el gallec, la llengua del Far West. Al cap hi duia una gorra de llana i no un barret de cauboi, però el guàrdia civil em mira i, amb cara de tenir més ganes d’anar a fer una partida de cartes que de demanar explicacions, em pregunta: "—de dónde es usted, caballero?"

                 

L’insomni de Pla, els gats i les rates.

[Avís: aquest post és per a lletraferits planians. Si no ho sou i el llegiu, us hi podeu tornar. Si no hi teniu cap intenció, a la columna de la dreta hi ha blogs molt interessants. Als lletraferits planians no se’ls farà llarg, als que no el llegeixin, tampoc.]

Tot sovint anem cap a Alaior per la carretera vella. Va entre parets seques i és agradable posar una mica de música i veure com, després de cada revolt, l’església de Santa Eulàlia, amb el Toro de fons, es fa més propera. Ahir vam aprofitar per anar a la biblioteca i fer-nos-en el carnet. Vam sortir amb un llibre cadascun. Jo vaig triar Les illes, de Josep Pla. Com que encara fa bo, després de dinar m’he ajagut a l’hamaca a llegir el capítol que Pla dedica a Menorca, on recull alguns viatges a l’illa. Si realment els va fer, no té gaire interès. És un debat de despatx d’universitat que, en una hamaca entre dues alzines menorquines, esdevé ridícul i llunyà. Com diu l’Espinàs al capítol de Relacions particulars que li dedica, «[e]l que passa és que Pla tenia una biblioteca, una memòria i, sobretot, una gran capacitat de construir uns textos que bategaven com si fossin viscuts.»

De l’insomni de Pla, de les nits en vetlla, també se’n parla molt. Un crític literari que vulgui tenir credibilitat es pensa que en té prou d'afirmar, si ja té una edat, que, una matinada de fa molts anys, va passar un dia amb el cotxe per davant del mas Pla i va veure la llum de la seva cambra encesa. Una nit en vetlla sempre és un bon material per a la literatura, i Pla en va aprofitar unes quantes. Ara bé, quantes variants literàries pot tenir una nit d’insomni? Com a mínim, dues.

Per les dades que dóna, els viatges a Menorca els fa cap als anys vint. En una d’aquestes visites a l’illa, pla passa una nit d’insomni a Fornells. Una cinquantena d’anys després, el 1972, pla fa un viatge per la cornisa atlàntica de la Península ibèrica en direcció a Lisboa, amb unes pàgines imprescindibles del seu pas per Galícia. En aquest viatge passa una altra nit d’insomni a Lluarca, a Astúries. Els viatges són diferents, com ho són els paisatges i els mars per on passa; la llengua del lloc és diferent, com el mitjà de transport amb què arriba, però les nits d’insomni són, rata amunt, gat avall, la mateixa nit d’insomni.

He fet un esquema de cadascuna d’aquestes nits i apunto les pàgines i les edicions corresponents per a qui s’hi vulgui desvetllar del tot. Aquest text no és una crítica a l’obra d’en Pla. Un cop el pengi tornaré corrents a llegir-lo, potser ara a la butaca. L’Espinàs acaba el capítol dedicat a Pla: «Intentaré dir-ho amb tres adjectius, com tan sovint ha fet vostè: sóc un convençut, infatigable, colossal admirador seu.» I aqui li estranya?

Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Fornells (anys 20)

Pla agafa a Maó un autocar “notòriament desballestat i de precària presència” que el durà a Fornells, on arriba amb dues hores i mitja de retard quan ja cau la tarda. Passeja pel port. Se’n va cap a la fonda. “L’hora pitjor per arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar”. Com que no hi ha possibilitat de tornada a Maó fins l’endemà, demana també una habitació. Queda una hora i mitja fins a les vuit, que se servirà el sopar. Decideix fer temps llegint al llit. “La llum era molt petita i molt llunyana: era una bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes”. Encén una espelma que troba sobre la calaixera. Comença a llegir i encén un cigarret quan sent “un sorollet d’ungles gratant sobre una superfície”. Entén que és una rata. S’incomoda. Torna a llegir i el sorollet no s’interromp ni un moment. Es lleva i el soroll s’atura. Torna al llit i el soroll es reprèn. Com que no sap matar rates, creu que la solució és dur-hi un gat. Quan baixa a sopar aprofita per demanar-li un gat al propietari de la fonda, que es presenta, al cap de poca estona “amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat”. A les onze tocades puja cap a l’habitació amb el cabàs i el gat. Arriba i veu un ratolí que s’amaga. Deixa el cabàs amb el gat a prop i es colga. Fa una cigarreta i reprèn la lectura. La rata no es fa present ni el gat es belluga. Creu que podrà dormir perquè el gat farà que la rata no surti. Cap a mitjanit, el gat fa un miol. Al cap de cinc minuts hi torna, i ara “d’una manera seguida i continuada”. S’hi acosta, el vol acaronar i el gat li esgarrapa un pòmul. El torna al cabàs i es fica al llit. Al cap d’un moment el gat torna a miolar, tot i que de tant en tant, “d’una manera irreparable”.  A tres quarts de tres resol treure el cabàs i el gat al passadís i torna al llit. Al cap de poca estona sent la rata que grata. A quarts de cinc encara fa voltes al llit i la rata segueix gratant. A quarts de sis es condorm “d’una manera molt superficial”. El sorollet de la rata no fa cap pausa. A quarts de set el criden, es vesteix ràpidament i baixa. Agafa l’autobús, el mateix del dia abans, i arriba a Maó “feliçment i només amb una hora de retard”.

Josep Pla. Les illes. Barcelona: Destino, 1970. P. 51-59

Esquema de la nit d’insomni de Josep Pla a Lluarca (any 1972)

Pla arriba a Lluarca a la una de la matinada, acompanyat d’un amic, en un cotxe matrícula de Girona. No troben hotel. Un guàrdia municipal els acompanya a una casa per a reposar. És un vell hotel. Li dóna una “habitació impresentable”. L’habitació té “una bombeta penjada al sostre que amb prou feines cremava”. Es desvetlla. Sent miolar un gat tres vegades i s’acaba de desvetllar. Surt al passadís. Ressegueix les ales de la casa amb un misto rere l’altre a la mà i no el troba. Torna al llit i hi fa voltes. “Insomni absolut”. El gat va miolant. Torna a sortir al corredor per baixar fins al pati interior de l’edifici i fer callar el gat. No el troba. Torna al llit exasperat i el gat segueix miolant. Veu arribar les primeres llums de l’alba. “En altres ocasions, el moment hauria estat bo per a endormiscar-me. Fou impossible”: Es vesteix i el miolar del gat es va fent més esporàdic. Surt al carrer. Passeja pel port de Lluarca. Arriba l’amic i emprenen la marxa devers Galícia. El projecte és “d’arribar a Foz, per dinar”.

Josep Pla. Direcció Lisboa. Barcelona: Destino, 2004. P. 328-333

El sant bevedor

Els diaris del Brasil duen aquests dies una notícia sorprenent, que vaig conèixer per La voz de Galicia, diari que es fa amb un paper resistent a les gotes de cafè amb llet que cauen de la banya del crusant. El titular fa així: “Un brasiler a qui donaven per mort apareix ebri en el seu enterrament”.

La història és aquesta: El brasiler Ademir Jorge Gonçalves té 59 anys i és paleta. Acostuma a beure amb els amics en un bar de Santo Antônio da Platina, a l’estat del Paranà. La nit de l’u de novembre, dia dels morts, va haver-hi un accident mortal a la carretera del costat i tothom va creure que el mort era ell. Fins i tot la família, que va anar a reconèixer el cadavre, va identificar-lo com el d’Ademir Jorge Gonçalves, Tufão de malnom. Un seu amic va sentir la notícia per la ràdio i va anar al bar a avisar-lo que volien enterrar un home com si fos ell. Tufão no s’ho va pensar gaire, va anar corrents cap al tanatori i s’hi va presentar per avisar els familiars que encara no s’havia acabat tot l’alcohol que li toca en aquest món. Alguns diaris afegeixen que, la nit següent, Tufão va tornar al bar amb els seus amics per celebrar que no era mort. Ara, a més, tothom el convida.

Després de llegir la notícia em van venir dues coses al cap. La primera, inevitable, la cançó del Peret “El muerto vivo” i, la segona, un llibre que fa temps em va regalar la S. (que és la S. de qui parlava al poema “Serán...”, i no la S. de “La Roig i el blanc”, tot i que la S. i la S. es coneixen). El llibre, de Joseph Roth, un escriptor de Galítsia, es titula La llegenda del sant bevedor. El bevedor protagonista, Andreas Kartak, cau mort en un bar de París després de beure durant hores. El llibre acaba així: "Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica". Amén.

                                                 

Elogi de l'amistat

Aquest cap de setmana el X. ha estat a casa. Quan el X. és a casa no hi ha un convidat, sinó que hi ha algú de casa que torna i fa sentir-te a casa. El X., el dels dies feliços a Beluso, va arribar a Menorca amb l’avió que venia de Madrid. Els passatgers que en sortien eren horteres de manual: pantalons blancs, camisa texana i, al damunt, jersei rosa amb el coll en punta. La Benemèrita, quan va veure el X. amb americana de pana, gorra de franel·la i una samarreta on deia “Galicia o país das marabillas”, no en va tenir cap dubte: aquest es droga. Van exigir-li la documentació, van fer-li obrir les maletes i res, tu, van tornar cap a esperar el següent sospitós amb la cua entre les cames. Si el X. hagués dut droga a la maleta, els de la Benemèrita se l’haguessin quedada. Si ells haguessin tingut bon gust, s’haguessin quedat les dues ampolles de Mencia de la Ribeira Sacra que el X. duia entre els jerseis. Encara ens dura el riure i el bon gust de boca.

Amb el X. vam anar a nedar. Sempre que vaig a nedar tinc un pensament per a ell. Sempre que nedo penso en un dia que, nedant junts a Barcelona, va treure el cap de l’aigua i em va dir: “gústame nadar porque é unha acción que se fai coa palabra nada”. Crec que el primer bany de la temporada el vaig fer amb ell, el mes de maig, a les aigües del Morrazo. Si el temps no canvia, també hauré fet l’últim bany de l’any amb ell, a les aigües de Menorca.

La nit abans de marxar vam entaular-nos al port de Ciutadella. Amb la mateixa elegància de qui es treu un as de la màniga, el X. va treure un llibre d’una bossa: l’Elogi de l’amistat de Tahar Ben Jelloun. L’endemà, després de dur-lo a l’aeroport, vaig estirar-me a l’hamaca i no vaig alçar-me fins que me’l vaig haver llegit. L’autor parla dels seus amics com si el lector en fos un més, explica com va començar algunes amistats, com va acabar-ne d’altres i algunes de les coses que fa amb ells. Una d’aquestes em va fer pensar en la meva amistat amb el X. Parlant del seu amic Roland, Ben Jelloun diu: “Nos encanta reírnos de los que nos toman en serio”. Doncs això mateix, i del mort i de qui el vetlla.

La Roig i el blanc

Un matí de diumenge d’un juliol de fa dos anys la S. passejava pel mercat de Sant Antoni quan un llibre li va sortir a l’encontre: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de la Montserrat Roig. Va pensar que l’havia de llegir i me’l va venir a dur a Santiago, on vam fer algun gintònic i alguna passejada. El llibre, que devia començar a Barcelona, l’he acabat a Menorca mentre la pluja feia germinar les llavors dutes de Santiago també en un mes de juliol. Certament, tot torna i tot roman.

El subtítol de Digues que m’estimes encara que sigui mentida diu, encara que sigui mentida, Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. Montserrat Roig desfà els tòpics que planen sobre l’ofici d’escriure, reivindica el paper de la dona en la construcció de la literatura, ens fa veure que alguns també veiem amb els ulls de la memòria i ens fa una ruta per la seva Barcelona a través de les finestres de les dones finestreres.

Quan ens du a passejar pel carrer ample, ens explica que a la Barcelona del Renaixement «Les cases s’estiraven cap amunt, aparegueren els terrats, amb goteres, és clar, i els murs eren coronats per tot de gàrgoles que escopien l’aigua de la pluja. Eren cases erigides per embellir la ciutat i per al plaer privat. Ja ho advertien a l’entrada: “Publica venustatio-Private voluptati”». Avui, però, «aquells balcons que seguiren la moda italiana ja no hi són, i el carrer Ample fa olor de taverna gallega, és a dir, de pops amb pebre vermell i vi del Condado, i els crits que s’hi senten són molt més populars».

La Montserrat Roig, que s’apuntava “amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro” i a l’escalf del vi compartit amb els amics, potser sabia que, si bé en Cunqueiro era més amic dels blancs, un dels negres que més li agradava era precisament el de Rubiós, de la comarca del Condado. I, aquest, en parlar dels seus vins preferits, els albarinyos, sembla que posi paraules al que se sent llegint la Montserrat Roig, morta amb la joventut inacabada: «lo que más sorprende de los albariños de calidad es encontrarlos tan humanos compañeros en su irrefutable mocedad».

Amb la S., que també s’apunta a tot això, ens havíem conegut tot just feia un parell de mesos amb les illes atlàntiques davant, quan encara no sabia que li portàvem la pesta. Ara, malalts del mateix mal, penso en els pops amb pebre vermell i en els vins del Condado compartits. Com que al llibre que em va regalar també diu que «la nostàlgia acostuma de començar a l’estómac», l’espero a Menorca amb un albarinyo a la nevera.