divendres, 18 de setembre de 2009

La Roig i el blanc

Un matí de diumenge d’un juliol de fa dos anys la S. passejava pel mercat de Sant Antoni quan un llibre li va sortir a l’encontre: Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de la Montserrat Roig. Va pensar que l’havia de llegir i me’l va venir a dur a Santiago, on vam fer algun gintònic i alguna passejada. El llibre, que devia començar a Barcelona, l’he acabat a Menorca mentre la pluja feia germinar les llavors dutes de Santiago també en un mes de juliol. Certament, tot torna i tot roman.

El subtítol de Digues que m’estimes encara que sigui mentida diu, encara que sigui mentida, Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir. Montserrat Roig desfà els tòpics que planen sobre l’ofici d’escriure, reivindica el paper de la dona en la construcció de la literatura, ens fa veure que alguns també veiem amb els ulls de la memòria i ens fa una ruta per la seva Barcelona a través de les finestres de les dones finestreres.

Quan ens du a passejar pel carrer ample, ens explica que a la Barcelona del Renaixement «Les cases s’estiraven cap amunt, aparegueren els terrats, amb goteres, és clar, i els murs eren coronats per tot de gàrgoles que escopien l’aigua de la pluja. Eren cases erigides per embellir la ciutat i per al plaer privat. Ja ho advertien a l’entrada: “Publica venustatio-Private voluptati”». Avui, però, «aquells balcons que seguiren la moda italiana ja no hi són, i el carrer Ample fa olor de taverna gallega, és a dir, de pops amb pebre vermell i vi del Condado, i els crits que s’hi senten són molt més populars».


La Montserrat Roig, que s’apuntava “amb els somniadors d’ofici, com l’Álvaro Cunqueiro” i a l’escalf del vi compartit amb els amics, potser sabia que, si bé en Cunqueiro era més amic dels blancs, un dels negres que més li agradava era precisament el de Rubiós, de la comarca del Condado. I, aquest, en parlar dels seus vins preferits, els albarinyos, sembla que posi paraules al que se sent llegint la Montserrat Roig, morta amb la joventut inacabada: «lo que más sorprende de los albariños de calidad es encontrarlos tan humanos compañeros en su irrefutable mocedad».

Amb la S., que també s’apunta a tot això, ens havíem conegut tot just feia un parell de mesos amb les illes atlàntiques davant, quan encara no sabia que li portàvem la pesta. Ara, malalts del mateix mal, penso en els pops amb pebre vermell i en els vins del Condado compartits. Com que al llibre que em va regalar també diu que «la nostàlgia acostuma de començar a l’estómac», l’espero a Menorca amb un albarinyo a la nevera.

2 comentaris:

Elvireta ha dit...

Quina casualitat, tu parles de la Roig i és una escriptora que havia llegit molt.Parles del vi i nosaltres hem acabat avui la verema.Aquí, a Rubielos, un poble de Terol que m'encanta, he pogut llegir les teves paraules, una alegria en un dia molt fresquet.Petons

Eduard a 39º 51' 14.57" N - 4º 12' 09.35" E ha dit...

Elvireta!

Com surt, aquest vi? Tinc ganes que compartim taula i poder-lo tastar. Quan arribeu a la G. ja em direu com van els planters, també...

Un petó!

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons