dijous, 14 de gener de 2016

El Jonàs a la presentació de 'Rúído de trens'


[Text en català i en gallec]

Hi ha polèmica per una dona que duu el seu fill al Congrés. Si només fos un símbol, un acte de reivindicació, resulta que els símbols són necessaris, i l’afirmació i l’exposició són necessàries per trencar amb uns usos que ens limiten.

En aquest cas, allò de “cadascú fa el que vol” es tradueix en “cadascú fa el que pot” —perquè, efectivament, pots, perquè no pots o perquè qui fa el que pot, no està obligat a més—.

Des que va néixer, que em vaig acostumar a dur jo el Jonàs (i ell va avesar-se a anar amb mi, és clar…); d'una banda, perquè m’agrada portar-lo al damunt; de l’altra, perquè una cesària dificulta que sigui la mare la que el pugui portar des del començament.

A la presentació de ‘Ruído de trens’ a Santiago, l’Alicia va estar amb ell a la falda fins que va haver d’acabar sortint, i va perdre’s gairebé tota la presentació, cosa que em va saber molt de greu. A la de Barcelona, a la Facultat de Filologia de la UB, vam resoldre que el millor era que el tingués jo, perquè sabia que dormiria tota l’estona (i va ser així) i que l’Alicia podria estar tranquil·la sense haver de sortir (a banda que m’horroritza la idea de l’home amb vida intel·lectual i pública mentre la dona li cuida el nen).

És cert que en aquella presentació jo era a casa, amb la família, entre amics, amb les meves professores (me’n recordo d’una, fa anys, que anava a la Universitat amb el seu fill), i que ningú no m’ho censuraria, però tothom va dir que era el primer cop que veien algú presentant un llibre amb el seu fill (cadascú fa la performance com vol i, si tenim en compte que el poema final està escrit per a ell, fins i tot sembla lògic).

En aquest cas, fou un problema puntual el que va generar una solució que tant pot esdevenir una anècdota com un acte simbòlic.

I comparteixo la foto (que va fer l’Helena González) perquè m’ha vingut de gust, perquè va ser una presentació molt bonica i perquè no tindrem més fotos amb la Sabela, a qui tan bé li va semblar i tanta importància va donar que el Jonàs estigués amb nosaltres.



Hai polémica por unha muller que leva o seu fillo ao Congreso. Se só fose un símbolo, un acto de reivindicación, resulta que os símbolos son necesarios e a afirmación e a exposición son necesarias para rachar cuns usos que nos limitan.

Neste caso, o de “cada un fai o que quere” tradúcese en “cada un fai o que pode” —porque, efectivamente, podes, porque non podes ou porque “qui fa el que pot, no està obligat a més”—.

Desde que naceu, acostumeime a levar eu o Xonás (e el afíxose a ir canda min, claro…); por unha banda, porque me gusta levalo enriba; pola outra, porque unha cesárea dificulta que sexa a nai a que o poida levar desde o principio.

Na presentación de ‘Ruído de trens’ en Santiago, a Alicia estivo con el no colo ata que tivo que acabar saíndo, perdendo case toda a presentación, e a min deume moita pena. Na de Barcelona, na Facultade de Filoloxía da UB [onde me eu criei…], resolvemos que o mellor era que o tivese comigo, porque sabía que ía durmir todo o tempo (como así foi) e que a Alicia podería estar tranquila sen ter que saír (alén de que me horroriza a idea de “home con vida intelectual e pública mentres a muller lle coida o neno”).

É certo que nesa presentación eu estaba na casa, coa familia, entre amigos, coas miñas profesoras (lembro unha delas, hai anos, indo á Universidade co seu pequeno), e que ninguén mo ía censurar, mais todo o mundo dixo que era a primeira vez que vían alguén presentando un libro co seu fillo (cada un fai a performance como quere e, tendo en conta que o poema final está escrito para el, ata parece lóxico).

Neste caso, foi un problema puntual o que xerou unha solución que tanto pode devir nunha anécdota coma nun acto simbólico.

E comparto a foto (que fixo Helena González) porque me apeteceu, porque foi unha presentación moi bonita e porque non imos ter máis fotos coa Sabela, á que tan ben lle pareceu e tanta importancia lle deu a que o Xonás estivese canda nós.

dimecres, 11 de març de 2015

Un perfil corregut de Josep Maria Subirachs

Un vespre del segon hivern del dos mil sis, el Xose em va ensenyar un llibre que li havien regalat. Era una traducció al castellà de la Hestoria universal de Paniceiros de Xuan Bello. No sé si vaig arribar a fullejar-ne les primeres pàgines, però va quedar-me el cuquet de llegir-lo i me’l vaig treure el dia de Sant Jordi del dos mil sis, quan em vaig regalar la traducció de l’asturià al català de la Història universal de Paniceiros, publicada per Adesiara. I a mi, que –hi torno– m’interessa més la pols dels records que no pas les escriptures, em va encisar la prosa de Xuan Bello, els seus paisatges velats per la boirina de la memòria volguda, com un mirall esmicolat que el narrador refà –reflectint-s’hi en mirar-se’l– amb les paraules abans no l’escombrin («Ben deitamos de que sempre haberá un escritor para recoller da varredura as cousas que tiramos» –sort en tenim, que sempre hi haurà un escriptor per recollir de la brossa les coses que llencem–, diu la Luisa Castro).


Sempre guixo els llibres, hi subratllo frases, anoto impressions als màrgens i, així, si mai em vaga de tornar-hi, ja en tinc la relectura feta. Un dia em van dir que això condicionava massa. Sí, és clar, però és que la vida és curta. I resulta que, mentre llegia la Història universal de Paniceiros, vaig marcar un paràgraf del capítol dedicat a la “Memòria inexacta del carnestoltes”. És aquest fragment:

«Uns quants mesos més tard, arribà la notícia de la mort d’en Guillermo. Miro de recordar la seva veu, però em fuig del cap: no hi ha colors ni matisos. El veig que es mou pels volts de la casa de la Fonte, agullonant una vaca, però no el sento parlar. Devia fer molta estona que en Zoilo empipava per casa, en secret, tranquil•lament. La roba de mudar es troba en un bagul de l’única alcova de la casa; es posa els pantalons, la camisa. Va a la cuina i s’emmascara la cara amb un fumall encara calent. Es cofa amb la boina i surt corrent bo i cridant: “Correu, el carnaval; correu, el carnaval!” En Guillermo, que el veu amb aquella fila, surt de llampada darrere d’ell. Suposo que la meva àvia devia ser a la porta de casa i es devia fer un tip de riure contemplant aquella escena còmica. Quan jo els veig des d’El Campu ja és massa tard. Van a càmera lenta, les paraules blaves; jo crido que s’esperin, que els aniré a veure a Llugones sens falta, demà mateix, vint-i-vuit anys després; però, quan en Zoilo arriba a El Campu, l’escena es torna negra i arriba la nit. Mai no em passa la pena.» [p. 132]

Al costat vaig escriure-hi “perfil corregut”, i és que vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada que em vaig posar davant d’una d’aquestes escultures de Josep Maria Subirachs.

Eva (1967) - Fotografia: www.subirachs.cat

Ara no m’ho sembla tant, però no només em diu què em va passar pel cap llavors –tot i que no per què–, sinó que em fa gràcia perquè aquell Sant Jordi no sabia que el segon hivern del dos mil vuit m’endinsaria en l’obra de Josep Maria Subirachs: treballaria en la redacció dels textos de l’Espai Subirachs, en la traducció dels títols de les obres d’una part del seu catàleg –de més de tres mil obres, sovint eclipsat per la més alta...– i somiaria a les nits amb noms d’escultures, de pintures i de gravats que es repetien obsessivament en rodes interminables de sis llengües mentre, alhora, em feia família de la seva família.

Avui (11 de març del 2015) Subirachs faria vuitanta-vuit anys i a l’abril en farà un que ja no hi és. «Un dia de la terra, ja perdut», vaig dinar amb ell, amb la J., amb el D. i amb la C. a la seva casa taller de l’Arrabassada. De totes les fotografies que hi vaig fer –del taller aturat, de l’estudi del pintor que encara podia fer anar les mans, d’ell amb faccions d’escultura assegut a la butaca...–, n’hi ha una que forma part de la meva antologia personal. La vaig titular L’escala de l’escultor, i el títol és tan obvi que no cal tenir gaire enteniment per entendre’n els significats. I m’agrada perquè sembla que tot coincideixi d’una manera perfecta: el peu alçant-se, la mà a punt de deixar la barana, un cos lent que vol girar el replà, la cintura tallada seguint el formigó, una creu reflectida en una porta...

"L'escala de l'escultor" - Eduard Velasco

Aquest text no ha volgut ser un homenatge. Potser és només el record de la llum de noranta finestrells que travessen un perfil corregut en el buc de l’escala.

dijous, 29 de gener de 2015

2015, ano Lois Pereiro

Eu, evidentemente, alégrome de que a Casa da Cultura de Monforte se chame Lois Pereiro e que non se lle dedique ao conde de Lemos [tal como informa Praza Pública]. Do mesmo xeito que celebro que sexa real o que di a concelleira do pepé: «[ligar a figura de Lois Pereiro a Monforte] non é unha cuestión pacífica aquí nin na rúa».

Lois Pereiro (fotografía de Vari Caramés)

Se é así, quere dicir que Lois Pereiro segue vivo, zombie para elxs, e dálles noxo que unha persoa ligada á poesía, á droga e á enfermidade, con máis cultura ca todxs elxs xuntxs, poida recibir homexanes ou ser merecente de que o ano 2015 sexa o Ano Lois Pereiro. Dito isto, lembro algunha das reflexións de Isaac Lourido en Livros que nom lê ninguém (Através Editora, 2014), e penso que iso tamén significará ver, por exemplo, o concelleiro de cultura da Xunta —ou o mesmo presidente, ese que se atreve a falar de todo e nin sabe falar— loando a Lois Pereiro e soltando frases rituais e estudadas coa intención de lixar as espiñas e obviar todos os fantasmas que a súa obra segue a espertar.

«Dáme unha dose máis que a noite é triste» Lois Pereiro

dimarts, 27 de gener de 2015

Papiroflèxia, que vol dir origami


O la típica afició d'any nou que se te'n va de les mans...


«Els elefants són grans mamífers terrestres de l'ordre dels proboscidis. N'hi ha tres espècies vivents: l'elefant africà de sabana, l'elefant africà de bosc i l'elefant asiàtic (també conegut com a elefant de l'Índia). Altres espècies de proboscidis s'han extingit des de l'última edat glacial. Els mamuts, les formes nanes dels quals podrien haver sobreviscut fins al 2000 aC, són els més coneguts. Antigament se'ls classificava, juntament amb altres animals de pell gruixuda, dins l'ordre actualment descartat dels paquiderms.»



I els vaig aprendre a fer gràcies a la Coral, que ens en va fer un a casa, i al seu blog Origami a la carta, en el qual enllaça aquest vídeo per aprendre'n.

Grues amb agulles d'estendre petitones

Mòbil de grues

Pluja de grues


«f. [ZOO] [LC] Ocell de la família dels gruids, d’1,2 metres de llargada, de plomatge gris cendrós amb el coll negre, amb una falsa cua formada per les plomes de les ales (Grus grus).» De l'entrada grua del DIEC.

Mòbil de grues a l'escala de casa

Pardals sobre el cap

Ocells i sardina lisboeta (obra de Sofia Rodrigues)

Rast de grues

No sé si arribaré a fer-ne 1000, de grues (la Sadako no hi va arribar...), però és ben entretingut!

dijous, 6 de febrer de 2014

Cadira, runes, peixera, ous.


         [Casa do Esquerdo, Cereixa, Pobra do Brollón, Galiza]
 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons