dimecres, 19 d’octubre de 2011

Una altra defensa d'en Gerard Quintana

No sóc fan de Sopa de Cabra. Me n’agrada alguna cançó, és clar, però no els he anat a veure mai a cap concert. Tampoc no segueixo gens la vida d’en Gerard Quintana, però m’agrada mirar “El convidat” de TV3. Arran del capítol dedicat a la seva vida, emès fa un parell de dies, la polèmica sobre la llengua amb què parla a la família ha estat grossa i fins i tot el mateix cantant ha dit que no vol “respondre opinions adverses perquè no hi ha voluntat de diàleg”. Potser sí que convé reflexionar-hi una mica i no només atacar-lo per l’aparició en un programa que, per molt de reflex de la vida privada que hi vulguem veure, no deixa de ser una visió subjectiva, esbiaixada, parcial i anecdòtica de la intimitat d’una persona.

Per començar, en cap moment del programa no es veu en quina llengua parla en Gerard Quintana amb la seva parella, així que no s’hi val a treure’n conclusions i a afirmar que ho fa en castellà. Pot ser que només hi parli en castellà? Evidentment. Pot ser que ell parli a ella en català i ella a ell en castellà? També. Pot ser que alternin les dues llengües? És clar. També hi ha la possibilitat que ella no s’atreveixi a parlar en català davant de les càmeres i sí que ho faci quan està a soles amb ell. Al meu voltant tinc parelles que parlen en dues llengües, i en combinacions diverses: en català i en castellà indistintament, l’un en català i l’altre en castellà, en gallec i en castellà indistintament, l’un en gallec i l’altre en castellà, en català i en gallec indistintament, l’un en català i l’altre en gallec. Poso aquests exemples perquè aquestes són les meves llengües i les del meu entorn. I sí, per si algú ho dubtava, es pot parlar amb més d’una llengua amb la parella.

Pel que fa als fills, tampoc no queda clar si en Gerard Quintana els parla en castellà o en català. El primer moment que es veu la llengua dels fills és quan l’Albert Om demana l’edat al nen (minut 9:00), que respon siete. Cap al minut 14:00, el cantant de Sopa surt fent un joc de mans amb la nena en castellà. No té res d’estrany. Tots els que ens hem criat en famílies bilingües hem jugat i ens han cantat cançons (tant el pare com la mare) en totes dues llengües. Tampoc no queda clar (a partir del minut 19:30) que els parli en català o en castellà quan els dóna el sopar —que digui vénga no és significatiu: és la forma pròpia del català d’Eivissa, i bé està que se li hagi aferrat—. 


Sí que és trist que un nen de set anys no respongui en català una pregunta tan bàsica com “quants anys tens?”, però no és un fet aïllat. En contextos en què la llengua dels pares està minoritzada, hi ha molts casos en què els nens se’ls dirigeixen sempre en la llengua dominant. A Galícia, per exemple, conec pares militants en la defensa del gallec que tenen dificultats serioses perquè els seus fills els parlin en aquesta llengua i no en espanyol.

Que no ens passi per alt, a més, que (cap al minut 14:40) en Gerard Quintana es defineix —ni que sigui de manera indirecta— com un pare absent; diu: “Quan jo arribo no puc pretendre que tot es pari i s’acobli al meu ritme”. Això ens ha d’ajudar a entendre més la situació: la mare es castellanoparlant, el pare no corre gaire per casa i, per tant, la llengua que senten els nens durant la major part de la setmana és el castellà i, al damunt, a Eivissa la situació no és la més propícia perquè els nens tinguin un entorn catalanoparlant (menys encara si la majoria dels amics dels pares són gent vinguda de tot arreu del món). El meu nebot va créixer en una situació semblant i va trigar força a respondre’ns en català a tots els familiars que l’hi parlàvem.

Potser més endavant els nens s’arrencaran a parlar en català i ara no ho fan perquè, simplement, ni els cal ni hi veuen la necessitat. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la situació de la llengua catalana a Eivissa, on la població catalanoparlant és minoritària i no hi ha un entorn sociopolític favorable a la llengua pròpia de l’illa. El que és trist, doncs, és la situació del català en certs llocs on és llengua pròpia, però no la vida d’en Gerard Quintana. I no crec que aquest pare absent se senti amb ganes de forçar una situació, quan arriba a casa, que no deu tenir més remei que acceptar. Si vol que s’acoblin a ell, que visqui amb els fills els set dies de la setmana.

Aquesta no és la primera defensa que s’ha fet del cantant aquests últimes dies (en podeu trobar aquí i aquí), però m’hi he volgut afegir per contribuir al diàleg i per fer comprendre que el comportament lingüístic d’una persona pot ser més complex del que sembla malgrat la seva identitat i el posicionament polític. I que quedi clar que aquesta és una defensa d’en Gerard Quintana, però també és un avís, una queixa i una crida d’atenció sobre la situació complicadíssima de la llengua catalana. Si hem de ser independents, ho serem també amb persones com les que vam veure al convidat d’aquesta setmana. I espero que ho siguem.

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons