'L’agulla daurada' de Montserrat Roig

A la Clea, per aquella cervesa a La Masia

con lágrimas en las hojas.

«El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d’Aeroflot en direcció a Moscou.»

Així comença L’agulla daurada. La Montserrat Roig és dins un avió impacient per poder fumar. Frisós per llegir-la, vaig apuntar això a la plana del costat:

«Començo L’agulla daurada el trenta de novembre del dos mil dotze, al vol Barcelona-Zuric, previ al que em durà cap a Sant Petersburg.»

I vaig decidir de llegir aquest llibre només als avions. Vols cap a Santiago, cap a Menorca, cap a València, cap a Barcelona... I, així, una vintena, fins al tres d’agost del 2013, que el vaig acabar mentre volava cap a Barcelona per anar a enterrar la meva àvia. Fa uns dies, al Galeusca de Pontevedra, vaig conèixer en Josep Francesc Delgado i va sortir Rússia a la conversa. Quan vaig esmentar-li L’agulla daurada es va alegrar i em va dir que feia deu anys que ningú no li’n parlava. Per això m’he decidit a ressenyar-lo aquí.

L’agulla daurada és un reportatge imprescindible. El llibre d’un viatge cap a aquesta «epopeia medieval per a una ciutat moderna» de 951 dies; una crònica narrada amb passió i amb un estil que la fa literatura, però amb el drama de la realitat del Leningrad bloquejat pels nazis.

Xostakòvitx veient columnes de fum mentre compon la setena simfonia, o l’Alexandra Koss —que encara vaig sentir en una conferència a Barcelona fa uns anys— llegint El Quixot que s’havia salvat d’anar a parar dins l’estufa, són només alguns dels ciutadans de Leningrad que caminen per aquesta ciutat on els cadàvers de la tercera part de la població que hi va morir durant el bloqueig desapareixen per uns mesos sota la neu de l’hivern rus. L’hivern que va fer guanyar unes quantes batalles perquè els russos sempre sabien que els altres exèrcits no hi estarien preparats. O això em van explicar mentre era a les escales mecàniques del metro de Petersburg, on no es poden fer fotografies per si de cas cal protegir-lo d’un nou setge.

La Montserrat Roig defineix Pere I, el tsar que fundà la ciutat, com un ésser fascinant i terrible. I a mi és així que em va semblar la ínfima part de Rússia que vaig conèixer durant uns dies de desembre d’ara fa vora un any. Una cultura fascinant dins un estat terrible. Una consciència nacional terrible recolzada en una història fascinant. Fascinant com la carretera de la vida, terrible com l’honor dels petersburguesos que no van tallar ni un arbre de la ciutat per escalfar-se i van estimar-se més morir de fred. A mi m’embadaleix molt més qualsevol casa pagesa que no pas el Palau d’Hivern a la vora del Neva, però la història del director de l’Ermitage quan decideix de protegir tot el fons del museu és tan fascinant i tan terrible alhora que no es pot llegir sense plorar:

«El juny de 1940, Iossif Orbeli, el director de l’Ermitatge, se sentia molt satisfet. Per fi l’expedició científica que havia d’estudiar el mausoleu de Gür-e Amir, el fastuós temple islàmic on era enterrat el llegendari Tamerlà, havia arribat a Samarkanda. I va somriure en llegir, al Leningradskaia Pravda, la crònica del corresponsal de l’agència TASS. Aquest deia que tornava a córrer el rumor d’una llegenda popular molt antiga.

La llegenda ho advertia: si algun dia aixecaven la làpida de Tamerlà, esclataria una terrible guerra que destruiria la humanitat. Obriren el mausoleu de Gür-e Amir i descobriren que, tal com afirmava la tradició, Tamerlà era coix: tenia una cama més curta que l’altra.

Al cap de pocs dies, l’exèrcit nazi envaïa sense cap esforç Ucraïna i Bielorússia. A un quart de quatre de la matinada del dilluns 22 de juny, Sevastopol era bombardejat. Començava el pla Barba-roja ideat per Hitler: tres exèrcits avançaven en tres línies diverses. Al sud, cap a Ucraïna i el Caucas. Al centre, cap a Moscou. I, al nord, tres-cents mil homes anaven cap a Leningrad. No havien servit de res els avisos de l’espia Sorge, l’esverament d’alguns generals soviètics i, sobretot, el pacte germano-soviètic. Just dos dies abans d’aquell 24 de juny de 1812 en què Napoleó envaïa amb sis-cents mil homes les planes de Lituània fins a Vilna, els nazis, al cap de gairebé cent trenta anys, iniciaven una guerra terrible en què moririen vint milions de soviètics. Un milió moriria a Leningrad de fam i de fred durant els nou-cents dies de setge.

Iosif Orbeli no volia creure en les premonicions. Però aquests són els fets. De tota manera, va tenir prou temps per a evacuar gran part dels tresors de l’Ermitatge. I, quan les tropes encerclaren del tot Leningrad, els treballadors del museu enterraren les obres de valor dins dels soterranis. Les parets de les sales i els passadissos del Palau d’Hivern havien quedat nus.

El dia 1 de juliol de 1940 hi havia, al gran Saló de les Vint Columnes, muntanyes de caixes que contenien tots els Rembrandt, els Velázquez, els Rubens, els Murillo, els Van Dyck, els Greco, les Madonnes de Leonardo i de Rafael, la gran Pal•las Atenea, les col•leccions de brillants i les joies de la corona i, també, la Venus de marbre que havia adquirit Pere I i que els boiars anomenaven “el diable blanc”. Mig milió d’obres van poder ser evacuades per tren. Diuen que aquell dia de juliol un home vell de barba profètica, un armeni amb trets de miniatura medieval, plorava com una criatura a l’andana de l’estació d’Octubre. Era Iosif Orbeli.

Damunt del gran palau que havia construït Rastrelli per “glorificar Rússia”, van caure, durant el bloqueig, dues mil quatre-centes bombes incendiàries i projectils d’artilleria. L’edifici estava marcat amb el número 9 al plànol de la ciutat que dissenyaren els alemanys. Orbeli passejava per les sales en penombra i només sentia el ressò de les seves passes. Mirava els passadissos buits, i que aleshores li devien semblar infinits. De tant en tant, s’aturava davant d’un requadre blanc i devia recordar la llum tènue de La Sagrada Família de Rembrandt o la mirada perduda de Doña Antonia de Zárate, la dama que retratà Goya. I pensava en el dia en què hi tornarien a ser. Caterina II i les seves rates ja no hi eren, però els quadres existien i s’esperaven en algun lloc dels Urals.

El museu s’obrí una altra vegada al cap de divuit dies que totes les obres havien estat retornades des de l’exili a l’interior de Rússia. Cap quadre no s’havia perdut, ni cap joia. Ni una sola escultura s’havia esquerdat. [...]

Els qui treballaven a l’Ermitatge deixaren el museu i se n’anaren a defensar la ciutat assetjada. El 24 de gener de 1942, Orbeli va rebre l’ordre de construir-hi un hospital per als treballadors dels cinc museus de Leningrad més debilitats per la fam. Un hospital per a cent persones. Als refugis de l’Ermitatge, s’hi arreceraven els artistes i els treballadors del museu que encara podien caminar. De dia defensaven la ciutat i de nit s’hi aplegaven. Il•luminats per espelmes, parlaven d’art i somniaven.

El 19 d’octubre de 1941 —quan tot just feia un mes i deu dies que Leningrad havia quedat bloquejada— Orbeli va convocar els orientalistes que aleshores lluitaven al front de la ciutat, als turons de Kólpino i Púlkovo. Volia celebrar una ocasió especial: feia vuit-cents anys que havia nascut Nizami, el poeta nacional de la república de l’Azerbaitjan. Llegiren els seus poemes mentre a fora se sentia el brogit de les bombes i els canons. Vuit-cents anys no eren sinó un sospir per a un home com Orbeli, que coneixia el perquè de la llum als quadres de Rembrandt.»

Gràcies a Iossif Orbeli, el cinc de desembre del 2012 vaig poder ser durant uns moments a Galícia de l’Ermitage estant. L’esmolet, quadre atribuït l’ourensà Antonio de Puga, em va fer viatjar fins allà el dia que feia onze anys que hi havia anat per primer cop. I això em fa pensar que, ni que fos per aquesta estranya sincronia, L'agulla daurada s’hauria de poder llegir també en gallec.

[Més sobre la Montserrat Roig: "Montserrat Roig, lectora d'Álvaro Cunqueiro" i "La Roig i el blanc" (sobre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida).]

Pluja de maig, collita segura

Abril

El desembre amunt i avall

I, com a casa, enlloc...

Polo San Xoán, a sardiña mollou o pan

Herbas de San Xoán con auga de sete fontes

«Álvaro Cunqueiro, poeta sempre, creia que la matinada de Sant Joan era l’albada miraculosa, el matí més clar, amb la transparència brillant del món tot just rentat rere la nit sensual i màgica. M’agrada que entre nosaltres, tan oblidosos, hàgim sabut conservar aquesta festa. No reneix pas el món cada dia de l’any.» Néstor Luján. "Focs de Sant Joan".

Bifocal

Verín, domingo corredoiro do 2012.

Dez anos polos camiños da Galiza

«Sap que els mapes són armes perilloses

i que coneix molts llocs escrits del món

que mai no acceptarà dir que existeixen.

Hi ha llocs que sempre han de ser amagats

als reis i als homes. Llocs per a cartògrafs.

Llocs que no posarà mai a cap mapa.»

“Abraham Cresques després de rebre l’encàrrec de l’atles català. Any 1374”. Monstres. Josep Lluís Aguiló.

Torbeo, As Cortes, Rairos, San Clodio, Quiroga, Montefurado, Os Anguieiros, Córgomo, O Barco de Valdeorras, Casaio, Viana do Bolo, Vilariño de Conso, A Gudiña, Verín, Cabreiroá, Castrelo do Val, Laza, O Castro de Laza, Xinzo de Limia, Allariz, Santa Mariña de Augas Santas, Laioso, Celanova, Vilanova dos Infantes, Pereira de Montes, Ourense, A Peroxa, Beiro, Trasalba, Ribadavia, Avión, Nieva, Abelenda, Fofe, Maceira, As Estacas, O Covelo, Prado da Canda, Paraños, Mondariz, Gargamala, Fozara, Mondariz-Balneario, Vilasobroso, Xinzo, Ponteareas, Angoares, Salvaterra, Salceda, O Porriño, Tui, Santa Tegra, Loureza, o curro da Valga, Mañufe, Morgadáns, Gondomar, Vincios, Santa Cristina da Ramallosa, Baiona, Sabarís, a praia de Area Loura, Panxón, Monteferro, a praia de Patos, Samil, Coia, Vigo, O Berbés, Arcade, Moaña, Cangas, Hío, a praia de Barra, Cabo Home, as illas Cíes, a praia de Rodas, Beluso, a illa de Ons, O Curro, O Caño, O Cucorno, A Chan da Pólvora, o Burato do Inferno, Bueu, Pontevedra, Portonovo, San Vicente do Grove, O Grove, A Toxa, Cambados, A Arousa, Vilanova de Arousa, Vilaxoán, Iria Flavia, Arretén, Padrón, A Matanza, Asados, Rianxo, A Pobra do Caramiñal, Axeitos, Corrubedo, o castro de Baroña, Porto do Son, Noia, Lira, Santa Comba de Carnota, Fisterra, Os Muíños, San Xián de Moraime, Muxía, a Punta da Barca, Cereixo, a Punta do Boi, o Cemiterio dos Ingleses, Camelle, Vimianzo, Laxe, Dombate, Borneiro, Ponteceso, A Coruña, Elviña, O Temple, Cambre, Carral, Oleiros, Sada, Ouces, o areal de Gandarío, Betanzos, Pontedeume, Ferrol, Cedeira, Santo André de Teixido, Herbeira, Ortegal, Cariño, Ortigueira, as Pontes de García Rodríguez, Mondoñedo, Santiago de Mondoñedo, San Martiño de Mondoñedo, a praia de Augas Santas, Ribadeo, Castropol, As Figueiras, A Veiga do Eo, A Garganta, Taramundi, San Cosme de Piñeiro, Meira, A Fonmiñá, Lugo, A Fonsagrada, Vilagocende, San Martín de Suarna, Piornedo, Santa María do Castro, Liber, As Pontes de Gatín, Becerreá, o castelo de Doiras, Pedrafita do Cebreiro, O Cebreiro, As Castañeiras, Fonte de Oliva, Vilanova, Valboa, Vilafranca do Bierzo, A Seara, a lagoa de Lucenza, Outeiro, Parada, Seoane, Folgoso do Courel, Parada dos Montes, A Cruz do Incio, Oural, O Hospital, Trascastro, San Pedro do Incio, Pobra do Brollón, Salcedo, As Laceiras, Cereixa, Cima de Vila, A Ponte, O Falcón, Liñares, Rozavales, Vilachá, Piñol, Monforte de Lemos, Escairón, Currelos, o encoro de Belesar, Friamonde, Ribó, A Hermida, Chantada, Santiago de Arriba, Cea, Oseira, Rodeiro, Riobó, Lalín, Bendoiro, Vilar do Río, Prado, Donramiro, Carboeiro, Vedra, Lestedo, o Pico Sacro, Ledesma, Gamás, O Milladoiro, Viaño Pequeno, Cabaleiros, Chaián, Vilar de Donas, Melide, Arzúa, Arca, A Lavacolla, o Pedroso, Lermo, Vista Alegre, As Casas Novas, Vite, San Caetano, San Lázaro, Sar, Conxo, San Pedro, Compostela.

Sant Fèlix 2011, Vilafranca del Penedès

Lisboa parla per si sola

 

 

[Lisboa, de l'1 al 4 de maig de 2011]

L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):

Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:

Si recordem l'estructura argumental del verb estimar —en portuguès, amar—, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però —els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica—, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algú] estima [algú] (perquè és) [així]:

Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

El caixer senyor de les festes de Sant Joan

Els ciutadellencs esperen, durant tot l’any, que arribi Sant Joan per fer la seva festa gran. L’esperen, la preparen, se la festegen, i només quan has passat un hivern a Menorca pots entendre l’esclat d’alegria que representa la primera festa de l’estiu.

A més dels ciutadellencs hi ha, evidentment, moltíssima gent que ve a passar les festes de Sant Joan, sobretot catalans i mallorquins. De tots aquests que són de fora, n’hi ha que vénen a veure la festa i n’hi ha que arriben per engatar-se, sense distingir si hi ha toros o cavalls.

Els ciutadellencs coneixen els cavalls, coneixen els caixers, coneixen els rituals de la festa. Una persona que no sigui de Ciutadella s’hauria de mantenir en un segon pla per deixar que siguin ells qui comandin, qui la gaudeixin a la primera fila. Tampoc no pots arribar sense conèixer els codis de la celebració i no deixar pas als cavalls quan sona el fabiol (després denuncien la festa per perillosa...), ni cometre el sacrilegi d’arrencar la carota de les mans d’un caixer quan el cavall encara no ha agafat embranzida. És normal, doncs, que un dels crits que se senten durant les festes sigui el de “No en volem cap que no sigui d’aquí”. Tenen raó: si no estàs d’acord en com es fa la festa, no cal que hi vagis.

El caixer senyor d'enguany és Manuel Soto Martorell, marquès d’Albranca. El caixer senyor sempre és algú d’una família noble de Ciutadella, és un càrrec rotatori i s’exerceix durant un bienni. És qui dóna el permís al fabioler per fer el toc que obri les festes i qui inicia el caragol del Born entrant a la plaça, l’únic que cavalca amb pantalons blancs i no pas negres. Podeu veure l’entrada al Born d’enguany en aquest enllaç.

Com que no hi ha cap condició per heretar un títol nobiliari, res no garanteix que un hereu d’un títol nobiliari menorquí (el marquesat d’Albranca fou concedit l’any 1789) visqui a Menorca, parli la llengua de l’illa o tingui una mínima sensibilitat pel que hi passa. Aquest senyor d’enguany, a qui tothom aplaudeix només perquè es treu el barret en qualsevol cantonada, que amb prou feines va poder pronunciar dues línies en català (Ciutadella va esdevenir “Ciutà-Tetxa”) és el mateix que va insultar els de la Coordinadora Camí de Cavalls quan feien una excursió reivindicativa perquè el Camí de Cavalls, que els Soto Martorell tenien tancat, fos de pas per a tothom. Manuel Soto Martorell, l’actual caixer senyor de Ciutadella (el de l'esquerra dels dos que estan enfilats dalt la paret seca), considera que són uns nazis els menorquins que volen que els seus camins seculars siguin de tots.

Els Soto Martorell Són “del pueblo” però no saben ni pronunciar-ne el nom. Al Caixer Senyor, de moment, només he sentit que l’aplaudeixin, ningú no li ha dit que no en volen cap que no sigui d’aquí.

Sonche cousas do entroido

He tornat a Menorca després de passar l’entroido a Galícia. Tinc per tradició, durant aquests dies mòbils, recórrer les terres del sud del país i retrobar-me amb amics que, gairebé, només veig durant els dies del carnaval. Encara no fa gaire, una noia que conec de fa anys, va sorprendre’s en veure’m la forma dels cabells: mai no m’havia vist sense perruques o sense el cap tapat.

Dins la llauna de benzina que ens fa de bústia, i que fa que els sobres agafin color de rovell, vaig trobar-hi dos avisos de correus. Com que ahir ja era tard, he esperat al matí per anar-hi, després d’una nit de xàfecs i de tramuntana durant la qual no ha parat d’obrir-se i de tancar-se la finestra de l’altell i de ressonar l’aire que baixava per la xemeneia de l’estufa.

El primer paquet que he rebut, enviat des de Bembibre, Lleó, ha estat el número sis, i últim, de Médium, “Revista de creación ética, estética e poética”. D’aquesta revista, editada en edició de luxe i amb una tirada de trenta exemplars cada número, en tenia els cinc primers, que van sortir durant l’any 2008. Tot feia pensar que no podria completar-la i quedaria sense el sisè, però una casualitat ha fet que els autors, Miguel Anxo León i Laetitia Gavilanes, me l’enviessin a Maó. D’aquest darrer lliurament van fer una tirada de deu exemplars numerats, i en tinc el que fa set. Com que l’enviament ha estat especial, els autors han volgut completar la revista amb escrits i dibuixos a mà, que s’afegeixen a la resta d’escrits i d’il•lustracions, entre les quals hi ha una tinta xinesa original i un linòleum únic que reprodueix la carta sense nombre del tarot, la que em va aparèixer una tarda de juliol a Bonaval.

A l’altre paquet hi havia la fotobiografia sonora de l’Álvaro Cunqueiro que ha editat Ouvirmos. Aquesta fotobiografia repassa la vida de l’escriptor de Mondoñedo a través d’un centenar llarg d’imatges procedents dels àlbums familiars de l’autor, i de dos discos on podem sentir una tria de les versions musicades dels seus poemes (podeu sentir-ne un parell aquí i aquí) i dues intervencions d’ell mateix, una de les quals és el discurs d’agraïment del doctorat honoris causa que li va concedir la Universitat de Vigo, mesos abans de morir, d’on surten les dues frases que fan d’epitafi a la seva tomba.

 

L’únic consol que queda quan s’acaba un entroido és que ja queda menys perquè arribi el següent. Els dies de després sempre pateixes ressaca, però no només de vi, sinó sobre tot de gent, de camins i d’alegria. Aquests dos llibres han estat una bona rebuda i un consol, però també m’ajudarà a aguantar tot el cicle que queda fins al les properes disfresses el peliqueiro de Laza que vaig comprar a una vella del poble que en pinta durant l’any per vendre’ls durant l’Entroido. És aquest que us presento i que ara hi ha en una de les parets de casa.

El Vaticà des de Menorca

Ara fa cinc llunes que vam arribar a Menorca. Tot i que no ha estat aquesta l’atracció, avui, gairebé quan despuntava el dia, hem anat cap a Ciutadella i hi hem passat tot el matí.

Durant un parell de setmanes no ha parat de ploure. Només la tramuntana ha pogut aturar els ruixats i s’ha endut els núvols cap a altres terres. Tota l’illa ha quedat de colors netíssims, aquells colors vius i irreals que apareixen quan torna a fer sol després de molta pluja.

Els colors de la terra i del cel han fet que, en tornant de Ciutadella, pugéssim al Toro per poder veure el blau del mar i la silueta de l’illa de Mallorca, tan propera que sembla una broma que no hi puguis anar tot passejant.

Que Mallorca es veu des de bona part de Menorca, fins i tot en dies rúfols, ho sap tothom. El que no sap tanta gent, i és una pena que el bisbe Sever no ho fes constar a la seva epístola, és que des del Toro, gràcies a l’obertura de l’estret de Bonifacio, en dies com el d’avui —comptats i excepcionals— es pot arribar a entrellucar la cúpula de Sant Pere del Vaticà.

No hem pogut badar boca durant el tros d’illa que ens quedava fins a casa.

Els cavalls i els cotxes

Carmen Blanco, en un dels retalls d'Atracción total, diu que ella va triar el model del seu Mercedes amb canvi automàtic pel mateix motiu que, cinquanta anys abans, el seu avi havia triat un determinat cavall de pura raça: per atracció total.

Per què Carmen Blanco arriba a identificar el cotxe i el cavall? Tot i que al segle XX, gràcies a la publicitat, el cotxe ha sigut la polla, l’automòbil ha substituït, en l’imaginari col•lectiu, l’erotisme del cavall. Vicente Verdú, al capítol “La muerte del automóvil” d’El capitalismo funeral, diu això:

«El automóvil ha sido el gran emblema norteamericano no sólo porque heredó la mitología del caballo en la conquista de nuevos horizontes, sino porque el modelo de ciudad suburbana benefició tanto a los terratenientes como a los fabricantes de acero, caucho, cemento y productos petrolíferos.»

En l’imaginari col•lectiu, doncs, el cotxe d’ara és el cavall d’abans. Aquesta deu ser l’explicació del cas que em va passar l’altre dia quan era a punt d’embarcar el cotxe dins el vaixell que m’havia de dur d’Alcúdia a Ciutadella.

Els fets són aquests: un guàrdia civil del port d’Alcúdia em veu l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe. M’atura i em demana que m’identifiqui. Com que no tinc cap document que digui quin és el meu país, li allargo el carnet de conduir, l’únic que no diu gaire res més enllà del meu nom. Tot i que el CAT de la matrícula quadra amb la llengua en què li parlo, la segona llengua del carnet de conduir és el gallec, la llengua del Far West. Al cap hi duia una gorra de llana i no un barret de cauboi, però el guàrdia civil em mira i, amb cara de tenir més ganes d’anar a fer una partida de cartes que de demanar explicacions, em pregunta: "—de dónde es usted, caballero?"

                 

Primavera de l’hivern

Les ponentades del setembre han anat desfilant cap a casa, i de passada la gent que en venia, i l’octubre s’ha endut els llamps i ha dut cels rasos, i fa un temps que convida a sortir a passejar. Diumenge vam anar a caminar pel camí vell de Binidalí, que primer va pel pla i després es fa barranc i encabat cala. Com que no teníem cap pressa, ens aturàvem aquí i allà, i vam veure tot de bestioles que, quan amb prou feines pensaven a hivernar, ja havien tornat a sortir i deixaven que ens hi acostéssim, com si ens volguessin dir que aquest estiuet és de regal i que aviat sí que s’ajocaran fins al proper equinocci.

Fins i tot els arbres que ja plegaven veles s’han trobat que no sabien què fer i, per si de cas, han tret alguna flor. Ja ho va dir la M.: “sembla primavera”.

I és que ho és. Com es deia en un temps no gaire llunyà, som a la primavera de l’hivern. I aquí i ara, quan encara pots sopar sota l’alzina en samarreta, s’entén molt bé que ho diguessin així. Som abans de l’hivern, però és primavera. Una primavera de l’hivern que ha arribat amb la primera lluna que fa que som a l’illa.