El riure d'en Joan Perucho

La gramàtica històrica és la disciplina que estudia, per dir-ho de manera breu, els canvis que ha experimentat la llengua i les consonants i les vocals que li han anat caient pel camí de la història.

Per posar-ne un exemple, si en gallec diem voar i en català diem volar és perquè aquesta ela, de camí cap a l’Atlàntic, devia caure en algun punt del que avui és el camí de Sant Jaume. Ara busca-la.

Cadascú riu d’una manera. Una cosina de mon pare que és molt de la gresca riu amb unes as allargadíssimes. Fa molts anys va anar a visitar uns parents d’Andalusia i una nena de la casa li va demanar “tú te ríes en catalán?”.

Us vull fer una pregunta, però abans deixeu-me que us faci a pantalla una petita obra de teatre que vaig escriure fa un parell d’anys, i que té com a protagonistes dos bons professors universitaris, el primer de gramàtica històrica i el segon de sintaxi. Cadascun d’ells riu amb una vocal determinada, coneguda de tothom. Vet aquí l’obreta:

Diàleg matinal i historicogramatical entre en Josep Moran (i Ocerinjauregui) i en Sebastià Bonet (i Espriu), en forma de drama en una quadra i un sol acte:

ACTE ÚNIC

(Un matí mediterrani, un despatx d'orografia complicada. Dos professors universitaris suquen pastetes al cafè i enraonen animadament i xarrupívola; de cop i volta, se sent un terrabastall de fons, com si caigués a terra, després d'anys de vacil•lació, la gran A brossiana del velòdrom de la Vall d'Hebron)

Josep Moran
 
(Fregant-se les mans): Hi hi hi hi hi hi hi hi hi hi...

Sebastià Bonet

(Amb el bigoti que degota): Huhuhuhuhuhuhuhuhu!

TELÓ

Ara ve la qüestió que m’ha dut a fer-vos aquesta introducció. A casa fa fred, aquests dies, la salamandra fumejava i, fins avui que no ens l’arreglen, hem buscat tot de recursos per estar calentets. Dimarts vam decidir passar el matí a la biblioteca, que té calefacció pública. Vaig passejar-me per les prestatgeries i vaig veure un llibre d’en Joan Perucho, Incredulitats i devocions.

El llibre és un recull d’articles, l’estil deliciós dels quals em va entretenir durant una bona estona. D'un d’aquests, "El misteri dels aeroports", en vaig copiar una frase: «Somric nerviós, pensant en tot de coses horriblement divertides».

M’imagino en Joan Perucho davant la porta d’embarcament de l’aeroport, mirant la gent amb cares asèptiques i llargues i evitant de fer una rialla quan la cosa que imagina és prou divertida com perquè no n’hi hagi prou amb un somriure.

I estic molt amoïnat. Intento imaginar amb quina vocal reia en Perucho i no l’acabo de trobar. Pel sentit de la frase s’hi escauria una i, però però no ho tinc clar, em sembla que devia fer-ho amb alguna altra vocal.

Què en penseu, vosaltres? Amb quina vocal reia? Hi combinava cap consonant? Ajudeu-me que estic molt amoïnat.

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya

Virxilio Viéitez, un fotògraf gallec a Catalunya, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya.

Vaques gallegues a Menorca

Vaques gallegues a Menorca, al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Catalunya.

Els cavalls i els cotxes

Carmen Blanco, en un dels retalls d'Atracción total, diu que ella va triar el model del seu Mercedes amb canvi automàtic pel mateix motiu que, cinquanta anys abans, el seu avi havia triat un determinat cavall de pura raça: per atracció total.

Per què Carmen Blanco arriba a identificar el cotxe i el cavall? Tot i que al segle XX, gràcies a la publicitat, el cotxe ha sigut la polla, l’automòbil ha substituït, en l’imaginari col•lectiu, l’erotisme del cavall. Vicente Verdú, al capítol “La muerte del automóvil” d’El capitalismo funeral, diu això:

«El automóvil ha sido el gran emblema norteamericano no sólo porque heredó la mitología del caballo en la conquista de nuevos horizontes, sino porque el modelo de ciudad suburbana benefició tanto a los terratenientes como a los fabricantes de acero, caucho, cemento y productos petrolíferos.»

En l’imaginari col•lectiu, doncs, el cotxe d’ara és el cavall d’abans. Aquesta deu ser l’explicació del cas que em va passar l’altre dia quan era a punt d’embarcar el cotxe dins el vaixell que m’havia de dur d’Alcúdia a Ciutadella.

Els fets són aquests: un guàrdia civil del port d’Alcúdia em veu l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe. M’atura i em demana que m’identifiqui. Com que no tinc cap document que digui quin és el meu país, li allargo el carnet de conduir, l’únic que no diu gaire res més enllà del meu nom. Tot i que el CAT de la matrícula quadra amb la llengua en què li parlo, la segona llengua del carnet de conduir és el gallec, la llengua del Far West. Al cap hi duia una gorra de llana i no un barret de cauboi, però el guàrdia civil em mira i, amb cara de tenir més ganes d’anar a fer una partida de cartes que de demanar explicacions, em pregunta: "—de dónde es usted, caballero?"

                 

Chocolate con certeza

Lin o correo e desveleime aínda máis. Remexíame no leito e pensaba na M., no X., no E., na humidade da casa e ata me sentín un chisco máis alí, e tiven saudades eu tamén da carriza das lastras desas rúas, do viño barato e todo en vida, e chegueina a maldicir por facerme recordar.

Poida que se agradeza escribir de noite, pero escollín esta mañá de leña na salamandra e de choiva miudiña, que ata parece que aprendese a chover neste país de treboadas, tramuntanas e ballóns, que diría o Binino de Cereixa, e quizabes ata dou durmido se canto a canción que agora soa e os dous versos que talvez me salven dun raio mal caído nesta illa.

No correo tamén me manda un cacho de “chocolate con guindilla y cereza”, e eu que o releo e leo “chocolate con certeza”, e agora non sei se odio ou amo o seu correo, pero non me quero decidir: prefiro a choiva, a música e o chocolate coa certeza de vérmonos pronto cun viño mediador.

Que correa!