El Matí de Catalunya Ràdio

Ahir a la nit em van venir de gust unes ortigues de mar i una copeta de vi blanc. Com que diu que els fregits, a la nit, no són gaire saludables, vaig fer un gintònic en arribar a casa i em vaig adormir després d’unes quantes escenes de Bonnie and Clyde. A la nit, però, he tingut una mica d’angúnia a l’estómac, com si no hagués acabat de pair bé. M’he llevat quan encara feien programes intimistes a la ràdio, d’aquests que no et resolen res però t’acompanyen, i m’he fet una infusió de camamil•la de Menorca, en nombres senars. El malestar estomacal m’ha passat una mica, però m’ha revingut quan ha començat el Matí de Catalunya Ràdio. El locutor del programa, que ha convertit un dels millors programes de la ràdio del país en un corral d’humoristes de mal gust, ha arribat a afirmar que Convergència i Unió va actuar “amb total responsabilitat” en les votacions al Congrés de Madrid, i no s’ha estat de dir que “des d’aquí el nostre recolzament [sic]”. No li ho deixaré d’agrair: ha estat sentir això i anar-me’n corrents cap al lavabo a vomitar. Cosa dolenta, fora del ventre.

Uxío Novoneyra

Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.

Os traballos e os días de Uxío Novoneyra from Coordinadora Galega ENDL on Vimeo.

I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.

Del seu pa en faran sopes, que el nostre ja sabem quin companatge vol.

Quina ràbia si només somni

Aquesta nit que m'abraçava a un romaní i de cop em roncava el cos i no entenia aquest concert i una estructura de ferro d’uns focus que cau damunt de l’escenari i cau l’escenari que fa caure una escultura i tothom aplaudeix entusiasmat, és meravellós, i els fanals de la plaça també queien, peim, peim, lo que cau cau, ja ho diu, peim, i després els russos tenien fred i nevava i miraven a la càmera i s’arredossaven dins un banc, ecs, quin fred que hi fa, a Rússia, a Arbúcies?, també, també.

La sorra del mapa de Sinbad

Com que un ditet d’aiguardent sempre et du a fer-ne un altre, i en Xuan Bello diu, a La neu i altres complements circumstancials, que «Cunqueiro em reconcilia amb la vida», el llibre que ha vingut després ha estat Si o vello Sinbad volvese ás illas. Tinc por que el privilegi de llegir un Cunqueiro per primer cop s’esgoti un dia d’aquests, i per això me’l prenc amb calma i el rellegeixo força, que no vull, encara, que no me’n quedi cap per obrir de nou.

No fa gaire algú em va dir que volia escriure les seves memòries. Els neuròlegs ja diuen que no en tenim de memòria, i que ho inventem tot, però hi ha qui s’entossudeix a fer veure que pot explicar la seva vida fil per randa. No només això: em va dir que hi volia dir “tota la veritat”. Vaig demanar-li: —tota? —Sí, tota. I ho va dir convençudíssim. Quin interès tenen unes memòries que expliquin tota la veritat? Quina gràcia té, la veritat d’una vida?

Per sort, en Cunqueiro ens hi reconcilia, i fa que el seu Sinbad es lamenti de la proliferació dels descreguts:

«O pior, Sari, amigo meu, foi que me vin das naos de Melinde cando a xente comezou a descrer dos países que traguiamos en conversa os que andabamos polo mar. Agora tódalas novidás son por mapa i agulla, i os pilotos non saen da coarta levantada, que é como andar con bastón polas rúas de Basora, e non atoparás entre os pilotos do Califa de Bagdad un que seipa navegar por soños e memorias, i así non logran ver nada do que hai, do que é miragre e fermosura dos mares.» 

Fa un parell de dies vaig endur-me el Sinbad a una platja del sud, per llegir-hi millor les seves aventures i, de vegades, quan algú el visita a casa, el troben amb un mapa obert a la mà, i l’espolsa, i diu que:

«denantes de embarcar de volta fíxenlles con mapa, na praia, unha composición de mares arábigos ós pilotos latinos, e pousei o mapa na area, e sempre me parez que se lle meteu algunha ao enrolalo, i é area roxa i aristada, i un gran dela rachoume xa un cabo de Siria.»

Aleshores, abans de capbussar-me en el mar de les seves navegacions, vaig agafar sorra de la platja i vaig llençar-ne un grapat entre les pàgines del llibre. Així, quan l’he llegit al llit, o a l’hamaca, de tant en tant me n’han caigut uns quants granets als llençols, o damunt del pit, i he pensat si no deu ser que el llibre deixa sorra del mapa de Sinbad.

Dues impressions de Xuan Bello

Aquests dies llegeixo La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, traduït de l’asturià i publicat en una de les acurades edicions d’Adesiara. Molt diferent de la magnífica Història universal de Paniceiros, són tot de textos on es barregen poemes, impressions, anotacions de quadern i reflexions en veu baixa.

Ara que el món és multilingüe, alguns partits polítics han descobert el bilingüisme en espanyol i anglès com la salvació a tots els mals de la humanitat. L’anglès ens farà lliures, alts i guapos, ens diuen, i Xuan Bello diu això:

«L’idioma anglès, segons alguns, té tantes virtuts que sembla que no hi hagi aturats a Anglaterra ni negres marginats a Harlem.»

Una mica més endavant, a tomb del multilingüisme de la ciutat de Nova York, afegeix:

«És el revers de la medalla del tòpic castellà: aquell “hablar en cristiano” que ens proposaven a l’escola per a una comunicació universal esdevé en la realitat ciutadana de Nova York una torre de Babel on tot déu parla com li dóna la gana, convençut que tothom, al capdavall, l’entendrà.»

Aquest matí hem anat a correus perquè teníem un avís d’un paquet enviat des d’Itàlia. De seguida vam pensar en un amic que és a Nàpols i, mentre fèiem cua a l’oficina, pensàvem si era la Camorra que ens enviava el crani de l’amic per fer-nos avinent el seu estat o si, com diu que acostumen, ens enviava unes truites de riu per indicar la localització del seu cos. Res de tot això (i és una llàstima... les truites haguessin quedat ben bones fregides amb unto de Morquintiáns): el paquet duia un diccionari napolità-italià. Després de fullejar-lo a la terrassa d’un bar, he tornat a obrir La neu i altres complements circumstancials i hi he llegit això:

«Jon Kortazar m’envia tres llibres [...] A mi m’agraden molt aquests enviaments, que provenen de l’amistat, i que contenen en un sobre preocupacions i desigs, inquietuds i aquesta convicció meva segons la qual, el món, al capdavall, el canvien només uns quants»

Al sobre, com que tothom passa pena que algú es confongui i enviï a l’illa de Pasqua un paquet que hagi d’anar a Menorca, el meu amic s’ha curat en salut i ha seguit el costum d’escriure en majúscules el nom de l’estat que ocupa l’illa per tercera vegada. Concretament, hi ha posat això: “ppcc are not SPAIN”.