L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):

Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:

Si recordem l'estructura argumental del verb estimar —en portuguès, amar—, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però —els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica—, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algú] estima [algú] (perquè és) [així]:

Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

L’indruvidisme i el sufragi universal

M’he llevat amb ganes de fer un post titulat “Elogi de la llibreria de províncies”, però crec que és més urgent, a una setmana de les eleccions al parlament de Catalunya, fer una reflexió sobre la posició de l’indruvidisme davant les urnes i, doncs, sobre què hi introduiria un indrúvid. Evidentment, si alguna cosa caracteritza un indrúvid és la impossibilitat de caracteritzar-lo, per tant el que digui aquí només serà una hipòtesi d’indruvidòleg.

Tothom sap, com fan palès els darrers treballs sobre aquest corrent filosòfic, que l’indruvidisme no reconeix cap mena de poder. Com ja feien els patafísics, els indrúvids fugen de qualsevol proposta seriosa i de tot plantejament que procuri transcendència. Dit verbigraciosament, per entendre’ns, un indrúvid s’ho passa d’allò més bé veient com els polítics gesticulen i baden els ulls davant les multituds, però no pot entendre què fa tanta gent en un mateix lloc si no hi ha cap festa amb serpentines.

I, si no es reconeix cap mena de poder, quin sentit té votar si votar és atorgar poder a una persona? Alhora, però, quin sentit té no votar i declinar el dret de fer-ho, si tanta gent va lluitar abans de nosaltres perquè poguéssim exercir el sufragi universal? Malgrat que sembli un problema irresoluble, la solució és ben senzilla: la manera més indrúvida de votar és fer un vol nul.

Així, hom exerceix dos drets en una sola acció: el dret fonamental de vot i el dret d’anul•lar-se el propi sufragi, en un acte sublim de llibertat que contribueixi a l’alegria universal, a fer de la vida una festa, i que corrobori que tot és una broma. Davant els discursos greus i les propostes tanàtiques, davant la pesantor estomacal i cefàlica que provoquen els programes polítics, davant l’agressió estètica dels cartells electorals, el vot nul és un acte en favor de la lleugeresa vital, de les propostes eròtiques, dels licors digestius que fan fluir l’existència i de la bellesa d’un món sense guàrdies urbans de l’esperit.

Els mitjans catalans, transmissors de tòpics sobre Galícia

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña!

Boira a Santiago

Demà arriben amics.

Avui ha arribat la boira.

L'hivern avisa.

Els nous corrents historiogràfics i el president Montilla

Aquests dies he assistit a les sessions del cicle de xerrades “Mètodes historiogràfics per al s. XXI”, que s’ha celebrat a Sant Jaume de Galícia amb una afluència de públic discreta però amb uns participants molt actius. Els debats posteriors a cada jornada han estat una olla bullent d’idees i s’han fet molts intercanvis entre persones disposades a col•laborar en la realització de projectes de tota mena.

Una de les intervencions més polèmiques ha estat la del Dr. Indruvitov, catedràtic de Tutologia Comparada de la Universitat Continental de l’illa d’Eufèmia (UCE). El doctor Indruvitov, sempre tan lúcid, fa anys que proposa un nou sistema de recollida i selecció de dades de cara a les explicacions i interpretacions futures de la història actual.

La seva teoria, que molts compartim, és que de la quantitat d’informació que es genera actualment només un 0’5% podrà passar, mai més ben dit, a la història, atès que la selecció “natural” (possibilitats reals de recollida, viabilitat dels canals de transmissió, sobrecàrrega de la xarxa, nous hàbits lectors, diversificació dels interessos...) farà que la majoria de fets que volem llegar a les generacions venidores no els arribin o bé que, en cas que els els puguem transmetre, els rebin tan distorsionats que no tinguin res a veure amb el que realment va esdevenir-se.

I la proposta conseqüent és renunciar a l’acumulació de dades i passar d’una tria quantitativa a una de qualitativa. És a dir: aplegar per al futur només el que creiem que és fonamental o transcendental per a la humanitat —amb el benentès que podem equivocar-nos, però ningú és perfecte.

El professor Indruvitov va concretar la seva proposta en un cas concret: la poca importància que té per al futur el record de qui fou i què féu José Montilla. Si la tendència actual dels historiadors és prioritzar les informacions rellevants i fer que només aquelles persones interessants o destacades passin a la història, és clar que el món pot prescindir i pot evolucionar sense saber ni recordar qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta opció comporta, lògicament, la destrucció de tota documentació relacionada per tal de no sobrecarregar els arxius mundials ni cap de les xarxes de la informació que hi hagi o que puguin aparèixer. Un cop passades les eleccions, doncs, els historiadors conscients començaran a eliminar qualsevol referència a aquest polític socialista. Les persones que en el futur s’interessin pel govern de Catalunya hi trobaran un buit documental, però entendran que els seus avantpassats ho van fer perquè no perdessin el temps amb foteses i amb personatges dignes de ser oblidats definitivament.