Homenatge gastronòmic a l'Álvaro Cunqueiro

Enguany, a Galícia, a més de dedicar els dia de les Lletres Gallegues a Lois Pereiro (és nota que hi ha aires nous a la RAG...) és l’any Álvaro Cunqueiro: el 22 de desembre farà 100 anys que va néixer a Mondoñedo i ahir, 28 de febrer, va fer 30 anys que es va morir a Vigo. Com que, de vegades, els homenatges institucionals se’t poden posar pitjor que un sopar d’hamburgueseria, anar als que organitzen algunes entitats és com assistir a un enterrament de tercera i, d’altra banda, en Cunqueiro se l’ha de celebrar al voltant d’una taula, amb la B. i el P. vam pensar a aprofitar l’efemèride per dedicar-li, i dedicar-nos, una jornada gastronòmica.

Una recomanació al blog de Manuel Gago ens va donar la idea justa: vam encarregar una llamprea a la bordelesa al Mesón de Lázaro. Un dinar d’aquests, com diria en Cunqueiro, requereix un examen previ de consciència, i com que el vi sempre ajuda a fer net, vam demanar un godello de Valdeorras, del qual ell afirmaria que és com una mà amiga que se’t posa a l’espalla, i unes zamburinyes per anar fent boca.

Del nostre escriptor de Mondoñedo se’n poden llegir tantes coses en una taula que val més posar força vi a refrescar, però és evident que, per a un d’aquests dinarots, una lectura obligada són alguns fragments de La cocina cristiana de Occidente. I, per al nostre àpat frugal, res més just i necessari, tot i que no és dels millors capítols, que “El gran tema de la lamprea” (el separen massa poques pàgines de l’hilarant i superb “El pollo racional”...).

La llamprea que ens van preparar era finíssima, suau, la carn es desfeia a la boca, tant que, fins i tot la B. va arribar a dir que semblava foie-gras de Felanitx.

Si aquest plat duia al paladar records de gustos mallorquins, era evident que, sense deixar de ser a Galícia, calia posar-hi, per equilibrar, una pinzellada valenciana, i per això vam demanar unes canyes de crema de O Carballiño amb unes copetes de moscatell de Gandia.

Malgrat la finor del peix —diu que la digestió pot ser terrible si no està ben preparat—, la llamprea és un fòssil vivent i el pes dels segles es troba a l’estómac: acabes notant una pesantor estomacal atàvica però que té alhora la lleugeresa i la frescor de la bona companyia, de la prosa d’en Cunqueiro i d’aquests dinars que demanen un cafè de pota i un aiguardent per tancar-los com els seus llibres, amb l’esperit reconciliat amb el món i amb la certesa que la bellesa crida més bellesa. Com diu sempre el P. en acabat d’un dinar d’aquests, amb no-res passem...

Falar galego non é de galegos

Un certo discurso non implica unha actitude consecuente. Todos coñecemos persoas que nos dixeron nun galego impecable que “en España tiñamos que falar unha soa lingua”, e son persoas que raramente falan noutra lingua española que non sexa a galega. O caso contrario é o de cidadáns que teñen unha opinión clarísima a favor do galego mais que axiña abandonan este idioma cando alguén —galego ou non galego— se lles dirixe en español. Nesta altura, tamén, grazas á superación de prexuízos e a desaprendermos moitas ensinanzas inútiles, moitos de nós concordamos con que unha práctica sexual concreta non implica exclusión doutras nin é representativa dunha determinada identidade de xénero. Hoxe xa sabemos que nos orientamos sexualmente segundo o obxecto de desexo e que non estamos invariablemente orientados.

Aceptándomos estas premisas, énos ben doado entender que unha práctica lingüística concreta non define por si mesma a propia identidade nacional, deixando á parte o debate sobre a relevancia de estarmos definidos por nación. Un galegofalante, pois, non é necesariamente ou exclusivamente galego. Isto debería estar máis que asumido nun país como a Galiza ao que chegan fillos e netos de emigrantes que, tendo o galego entre as súas linguas, quizais se senten identificados cunha nación que está lonxe da terra dos seus devanceiros. E non hai que esquecer, tampouco, os estranxeiros que falamos en galego sen termos ningún tipo de vínculo familiar co país do que é lingua propia. Xa que logo, alguén que decida falar exclusivamente en español, ou que defenda o bilingüismo sendo incapaz de construír unha frase enteira en galego, non é por iso máis español có resto, e nada indica que sexa español. Cantos de nós temos o castelán como unha das nosas linguas familiares e non temos ningún tipo de relación con Castela? Un individuo non ten porque ser o que fala nin ten porque falar coma o que é.

Expostos os conflitos identitarios, o que cómpre é deixar ben claro que a imprescindible promoción, o enriquecemento e mais a protección da lingua galega son responsabilidade non dos galegos ou dos nados na Galiza, senón de calquera persoa que teña a capacidade de falar en galego, sexa de onde for. Un bilingüista que poida falar en galego é responsable do futuro deste idioma e culpable da súa morte nas vindeiras xeracións se, ademais de non falalo, dedica esforzos, tempo e enerxías a atacar por todos os medios unha das linguas do planeta ameazadas de extinción. Estes mesmos que, se cadra, son moi conscientes da importancia de mantermos a diversidade biolóxica no planeta, porque entenden que é o único xeito de coñecer as múltiples formas nas que se manifesta a vida, deberían saber que o pensamento aflora a través da palabra, e que a única maneira de constatarmos as súas múltiples manifestacións é coñecendo —e, polo tanto, conservándomos— as miles de formas específicas que adopta a linguaxe humana, o elemento máis representativo da especie animal á que pertencemos.

Dado que a maioría da poboación mundial ten máis dun idioma na cabeza, e non é difícil discernir cal deles corre perigo, calquera galegofalante potencial decatarase de que pode pasar a ser protagonista do apaixonante movemento a prol da revitalización da lingua galega. E, se decide manterse á marxe, polo menos debe ter a dignidade de non empecer os esforzos que moitos dos que somos depositarios desta herdanza cultural facemos para sermos tamén os seus efectivos transmisores.

També el podeu llegir a Cadernos de comunicación e análise.

L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):

Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:

Si recordem l'estructura argumental del verb estimar —en portuguès, amar—, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però —els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica—, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algú] estima [algú] (perquè és) [així]:

Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

L’indruvidisme i el sufragi universal

M’he llevat amb ganes de fer un post titulat “Elogi de la llibreria de províncies”, però crec que és més urgent, a una setmana de les eleccions al parlament de Catalunya, fer una reflexió sobre la posició de l’indruvidisme davant les urnes i, doncs, sobre què hi introduiria un indrúvid. Evidentment, si alguna cosa caracteritza un indrúvid és la impossibilitat de caracteritzar-lo, per tant el que digui aquí només serà una hipòtesi d’indruvidòleg.

Tothom sap, com fan palès els darrers treballs sobre aquest corrent filosòfic, que l’indruvidisme no reconeix cap mena de poder. Com ja feien els patafísics, els indrúvids fugen de qualsevol proposta seriosa i de tot plantejament que procuri transcendència. Dit verbigraciosament, per entendre’ns, un indrúvid s’ho passa d’allò més bé veient com els polítics gesticulen i baden els ulls davant les multituds, però no pot entendre què fa tanta gent en un mateix lloc si no hi ha cap festa amb serpentines.

I, si no es reconeix cap mena de poder, quin sentit té votar si votar és atorgar poder a una persona? Alhora, però, quin sentit té no votar i declinar el dret de fer-ho, si tanta gent va lluitar abans de nosaltres perquè poguéssim exercir el sufragi universal? Malgrat que sembli un problema irresoluble, la solució és ben senzilla: la manera més indrúvida de votar és fer un vol nul.

Així, hom exerceix dos drets en una sola acció: el dret fonamental de vot i el dret d’anul•lar-se el propi sufragi, en un acte sublim de llibertat que contribueixi a l’alegria universal, a fer de la vida una festa, i que corrobori que tot és una broma. Davant els discursos greus i les propostes tanàtiques, davant la pesantor estomacal i cefàlica que provoquen els programes polítics, davant l’agressió estètica dels cartells electorals, el vot nul és un acte en favor de la lleugeresa vital, de les propostes eròtiques, dels licors digestius que fan fluir l’existència i de la bellesa d’un món sense guàrdies urbans de l’esperit.

Els mitjans catalans, transmissors de tòpics sobre Galícia

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña!