Els nous corrents historiogràfics i el president Montilla

Aquests dies he assistit a les sessions del cicle de xerrades “Mètodes historiogràfics per al s. XXI”, que s’ha celebrat a Sant Jaume de Galícia amb una afluència de públic discreta però amb uns participants molt actius. Els debats posteriors a cada jornada han estat una olla bullent d’idees i s’han fet molts intercanvis entre persones disposades a col•laborar en la realització de projectes de tota mena.

Una de les intervencions més polèmiques ha estat la del Dr. Indruvitov, catedràtic de Tutologia Comparada de la Universitat Continental de l’illa d’Eufèmia (UCE). El doctor Indruvitov, sempre tan lúcid, fa anys que proposa un nou sistema de recollida i selecció de dades de cara a les explicacions i interpretacions futures de la història actual.

La seva teoria, que molts compartim, és que de la quantitat d’informació que es genera actualment només un 0’5% podrà passar, mai més ben dit, a la història, atès que la selecció “natural” (possibilitats reals de recollida, viabilitat dels canals de transmissió, sobrecàrrega de la xarxa, nous hàbits lectors, diversificació dels interessos...) farà que la majoria de fets que volem llegar a les generacions venidores no els arribin o bé que, en cas que els els puguem transmetre, els rebin tan distorsionats que no tinguin res a veure amb el que realment va esdevenir-se.

I la proposta conseqüent és renunciar a l’acumulació de dades i passar d’una tria quantitativa a una de qualitativa. És a dir: aplegar per al futur només el que creiem que és fonamental o transcendental per a la humanitat —amb el benentès que podem equivocar-nos, però ningú és perfecte.

El professor Indruvitov va concretar la seva proposta en un cas concret: la poca importància que té per al futur el record de qui fou i què féu José Montilla. Si la tendència actual dels historiadors és prioritzar les informacions rellevants i fer que només aquelles persones interessants o destacades passin a la història, és clar que el món pot prescindir i pot evolucionar sense saber ni recordar qui va ser el 128è president de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta opció comporta, lògicament, la destrucció de tota documentació relacionada per tal de no sobrecarregar els arxius mundials ni cap de les xarxes de la informació que hi hagi o que puguin aparèixer. Un cop passades les eleccions, doncs, els historiadors conscients començaran a eliminar qualsevol referència a aquest polític socialista. Les persones que en el futur s’interessin pel govern de Catalunya hi trobaran un buit documental, però entendran que els seus avantpassats ho van fer perquè no perdessin el temps amb foteses i amb personatges dignes de ser oblidats definitivament.

En taxi per Barcelona

Gran Via de Barcelona. Un concert acaba quan comença l’altre i decidim agafar un taxi per arribar-hi a temps. Som tres. Pugem pel passeig de Gràcia parlant de les nostres coses, als seients de darrere, i la conversa avança cap als que, aquests dies, es passen els vespres cridant el nom del país veí pels carrers, que diu que té possibilitats de guanyar no sé quin campionat, deu ser per això que ara a tothom li interessa el que passa a l’Àfrica. El taxista, un treballador d’un servei públic, es fica en la nostra conversa sense que en cap moment l'haguem interpel·lat: “Tan raro es que en Barcelona se grite ‘España’ por las calles?”. La nostra resposta és evident: “Deixi’ns aquí que agafarem un altre taxi”.

Es veu que el xofer, representant d’aquest col•lectiu d’homínids que fa quaranta anys que corren per aquí i no han entès res, es pensa que som de Mallorca —no és la primera vegada que ens passa: és habitual que t’identifiquin com a parlant d’un lloc remot quan no parles el català xava i penós de TV3— i s’acomiada de nosaltres dient-nos: “Ala, a cascarla a Mallorca!”. Com de costum, els seus malsons són els nostres somnis. Ell deu pensar que Mallorca és una illa salvatge poblada per infidels que parlen una llengua indòmita que no és la seva, i el pitjor que li pot passar és haver d’anar-hi. Per a nosaltres, Mallorca és un lloc de plaers inacabables, com cascar, o cascar-nos-la, en qualsevol indret, abans o després d’un vi de Binissalem, d’un gintònic a Selva o d’un arrosset a Felanitx.

El caixer senyor de les festes de Sant Joan

Els ciutadellencs esperen, durant tot l’any, que arribi Sant Joan per fer la seva festa gran. L’esperen, la preparen, se la festegen, i només quan has passat un hivern a Menorca pots entendre l’esclat d’alegria que representa la primera festa de l’estiu.

A més dels ciutadellencs hi ha, evidentment, moltíssima gent que ve a passar les festes de Sant Joan, sobretot catalans i mallorquins. De tots aquests que són de fora, n’hi ha que vénen a veure la festa i n’hi ha que arriben per engatar-se, sense distingir si hi ha toros o cavalls.

Els ciutadellencs coneixen els cavalls, coneixen els caixers, coneixen els rituals de la festa. Una persona que no sigui de Ciutadella s’hauria de mantenir en un segon pla per deixar que siguin ells qui comandin, qui la gaudeixin a la primera fila. Tampoc no pots arribar sense conèixer els codis de la celebració i no deixar pas als cavalls quan sona el fabiol (després denuncien la festa per perillosa...), ni cometre el sacrilegi d’arrencar la carota de les mans d’un caixer quan el cavall encara no ha agafat embranzida. És normal, doncs, que un dels crits que se senten durant les festes sigui el de “No en volem cap que no sigui d’aquí”. Tenen raó: si no estàs d’acord en com es fa la festa, no cal que hi vagis.

El caixer senyor d'enguany és Manuel Soto Martorell, marquès d’Albranca. El caixer senyor sempre és algú d’una família noble de Ciutadella, és un càrrec rotatori i s’exerceix durant un bienni. És qui dóna el permís al fabioler per fer el toc que obri les festes i qui inicia el caragol del Born entrant a la plaça, l’únic que cavalca amb pantalons blancs i no pas negres. Podeu veure l’entrada al Born d’enguany en aquest enllaç.

Com que no hi ha cap condició per heretar un títol nobiliari, res no garanteix que un hereu d’un títol nobiliari menorquí (el marquesat d’Albranca fou concedit l’any 1789) visqui a Menorca, parli la llengua de l’illa o tingui una mínima sensibilitat pel que hi passa. Aquest senyor d’enguany, a qui tothom aplaudeix només perquè es treu el barret en qualsevol cantonada, que amb prou feines va poder pronunciar dues línies en català (Ciutadella va esdevenir “Ciutà-Tetxa”) és el mateix que va insultar els de la Coordinadora Camí de Cavalls quan feien una excursió reivindicativa perquè el Camí de Cavalls, que els Soto Martorell tenien tancat, fos de pas per a tothom. Manuel Soto Martorell, l’actual caixer senyor de Ciutadella (el de l'esquerra dels dos que estan enfilats dalt la paret seca), considera que són uns nazis els menorquins que volen que els seus camins seculars siguin de tots.

Els Soto Martorell Són “del pueblo” però no saben ni pronunciar-ne el nom. Al Caixer Senyor, de moment, només he sentit que l’aplaudeixin, ningú no li ha dit que no en volen cap que no sigui d’aquí.

El nom català de Santiago de Compostela

Al blog Catalunya a Galícia, a Galiza en Cataluña.

El Matí de Catalunya Ràdio

Ahir a la nit em van venir de gust unes ortigues de mar i una copeta de vi blanc. Com que diu que els fregits, a la nit, no són gaire saludables, vaig fer un gintònic en arribar a casa i em vaig adormir després d’unes quantes escenes de Bonnie and Clyde. A la nit, però, he tingut una mica d’angúnia a l’estómac, com si no hagués acabat de pair bé. M’he llevat quan encara feien programes intimistes a la ràdio, d’aquests que no et resolen res però t’acompanyen, i m’he fet una infusió de camamil•la de Menorca, en nombres senars. El malestar estomacal m’ha passat una mica, però m’ha revingut quan ha començat el Matí de Catalunya Ràdio. El locutor del programa, que ha convertit un dels millors programes de la ràdio del país en un corral d’humoristes de mal gust, ha arribat a afirmar que Convergència i Unió va actuar “amb total responsabilitat” en les votacions al Congrés de Madrid, i no s’ha estat de dir que “des d’aquí el nostre recolzament [sic]”. No li ho deixaré d’agrair: ha estat sentir això i anar-me’n corrents cap al lavabo a vomitar. Cosa dolenta, fora del ventre.