[Text en català i en gallec]
Hi ha polèmica per una dona que duu el seu fill al Congrés. Si només fos un símbol, un acte de reivindicació, resulta que els símbols són necessaris, i l’afirmació i l’exposició són necessàries per trencar amb uns usos que ens limiten.
En aquest cas, allò de “cadascú fa el que vol” es tradueix en “cadascú fa el que pot” —perquè, efectivament, pots, perquè no pots o perquè qui fa el que pot, no està obligat a més—.
Des que va néixer, que em vaig acostumar a dur jo el Jonàs (i ell va avesar-se a anar amb mi, és clar…); d'una banda, perquè m’agrada portar-lo al damunt; de l’altra, perquè una cesària dificulta que sigui la mare la que el pugui portar des del començament.
A la presentació de ‘Ruído de trens’ a Santiago, l’Alicia va estar amb ell a la falda fins que va haver d’acabar sortint, i va perdre’s gairebé tota la presentació, cosa que em va saber molt de greu. A la de Barcelona, a la Facultat de Filologia de la UB, vam resoldre que el millor era que el tingués jo, perquè sabia que dormiria tota l’estona (i va ser així) i que l’Alicia podria estar tranquil·la sense haver de sortir (a banda que m’horroritza la idea de l’home amb vida intel·lectual i pública mentre la dona li cuida el nen).
És cert que en aquella presentació jo era a casa, amb la família, entre amics, amb les meves professores (me’n recordo d’una, fa anys, que anava a la Universitat amb el seu fill), i que ningú no m’ho censuraria, però tothom va dir que era el primer cop que veien algú presentant un llibre amb el seu fill (cadascú fa la performance com vol i, si tenim en compte que el poema final està escrit per a ell, fins i tot sembla lògic).
En aquest cas, fou un problema puntual el que va generar una solució que tant pot esdevenir una anècdota com un acte simbòlic.
I comparteixo la foto (que va fer l’Helena González) perquè m’ha vingut de gust, perquè va ser una presentació molt bonica i perquè no tindrem més fotos amb la Sabela, a qui tan bé li va semblar i tanta importància va donar que el Jonàs estigués amb nosaltres.
Hai polémica por unha
muller que leva o seu fillo ao Congreso. Se só fose un símbolo, un acto de
reivindicación, resulta que os símbolos son necesarios e a afirmación e a
exposición son necesarias para rachar cuns usos que nos limitan.
Neste caso, o de “cada
un fai o que quere” tradúcese en “cada un fai o que pode” —porque,
efectivamente, podes, porque non podes ou porque “qui fa el que pot, no està
obligat a més”—.
Desde que naceu, acostumeime a levar eu o Xonás (e el afíxose a ir canda min, claro…); por unha banda, porque me gusta levalo enriba; pola outra, porque unha cesárea dificulta que sexa a nai a que o poida levar desde o principio.
Na presentación de
‘Ruído de trens’ en Santiago, a Alicia estivo con el no colo ata que tivo que
acabar saíndo, perdendo case toda a presentación, e a min deume moita pena. Na
de Barcelona, na Facultade de Filoloxía da UB [onde me eu criei…], resolvemos
que o mellor era que o tivese comigo, porque sabía que ía durmir todo o tempo
(como así foi) e que a Alicia podería estar tranquila sen ter que saír (alén de
que me horroriza a idea de “home con vida intelectual e pública mentres a
muller lle coida o neno”).
É certo que nesa
presentación eu estaba na casa, coa familia, entre amigos, coas miñas
profesoras (lembro unha delas, hai anos, indo á Universidade co seu pequeno), e
que ninguén mo ía censurar, mais todo o mundo dixo que era a primeira vez que
vían alguén presentando un libro co seu fillo (cada un fai a performance como
quere e, tendo en conta que o poema final está escrito para el, ata parece
lóxico).
Neste caso, foi un
problema puntual o que xerou unha solución que tanto pode devir nunha anécdota
coma nun acto simbólico.
E comparto a foto (que
fixo Helena González) porque me apeteceu, porque foi unha presentación moi
bonita e porque non imos ter máis fotos coa Sabela, á que tan ben lle pareceu e
tanta importancia lle deu a que o Xonás estivese canda nós.
Entrades
