El Jonàs a la presentació de 'Rúído de trens'

[Text en català i en gallec]

Hi ha polèmica per una dona que duu el seu fill al Congrés. Si només fos un símbol, un acte de reivindicació, resulta que els símbols són necessaris, i l’afirmació i l’exposició són necessàries per trencar amb uns usos que ens limiten.

En aquest cas, allò de “cadascú fa el que vol” es tradueix en “cadascú fa el que pot” —perquè, efectivament, pots, perquè no pots o perquè qui fa el que pot, no està obligat a més—.

Des que va néixer, que em vaig acostumar a dur jo el Jonàs (i ell va avesar-se a anar amb mi, és clar…); d'una banda, perquè m’agrada portar-lo al damunt; de l’altra, perquè una cesària dificulta que sigui la mare la que el pugui portar des del començament.

A la presentació de ‘Ruído de trens’ a Santiago, l’Alicia va estar amb ell a la falda fins que va haver d’acabar sortint, i va perdre’s gairebé tota la presentació, cosa que em va saber molt de greu. A la de Barcelona, a la Facultat de Filologia de la UB, vam resoldre que el millor era que el tingués jo, perquè sabia que dormiria tota l’estona (i va ser així) i que l’Alicia podria estar tranquil·la sense haver de sortir (a banda que m’horroritza la idea de l’home amb vida intel·lectual i pública mentre la dona li cuida el nen).

És cert que en aquella presentació jo era a casa, amb la família, entre amics, amb les meves professores (me’n recordo d’una, fa anys, que anava a la Universitat amb el seu fill), i que ningú no m’ho censuraria, però tothom va dir que era el primer cop que veien algú presentant un llibre amb el seu fill (cadascú fa la performance com vol i, si tenim en compte que el poema final està escrit per a ell, fins i tot sembla lògic).

En aquest cas, fou un problema puntual el que va generar una solució que tant pot esdevenir una anècdota com un acte simbòlic.

I comparteixo la foto (que va fer l’Helena González) perquè m’ha vingut de gust, perquè va ser una presentació molt bonica i perquè no tindrem més fotos amb la Sabela, a qui tan bé li va semblar i tanta importància va donar que el Jonàs estigués amb nosaltres.

Hai polémica por unha muller que leva o seu fillo ao Congreso. Se só fose un símbolo, un acto de reivindicación, resulta que os símbolos son necesarios e a afirmación e a exposición son necesarias para rachar cuns usos que nos limitan.

Neste caso, o de “cada un fai o que quere” tradúcese en “cada un fai o que pode” —porque, efectivamente, podes, porque non podes ou porque “qui fa el que pot, no està obligat a més”—.

Desde que naceu, acostumeime a levar eu o Xonás (e el afíxose a ir canda min, claro…); por unha banda, porque me gusta levalo enriba; pola outra, porque unha cesárea dificulta que sexa a nai a que o poida levar desde o principio.

Na presentación de ‘Ruído de trens’ en Santiago, a Alicia estivo con el no colo ata que tivo que acabar saíndo, perdendo case toda a presentación, e a min deume moita pena. Na de Barcelona, na Facultade de Filoloxía da UB [onde me eu criei…], resolvemos que o mellor era que o tivese comigo, porque sabía que ía durmir todo o tempo (como así foi) e que a Alicia podería estar tranquila sen ter que saír (alén de que me horroriza a idea de “home con vida intelectual e pública mentres a muller lle coida o neno”).

É certo que nesa presentación eu estaba na casa, coa familia, entre amigos, coas miñas profesoras (lembro unha delas, hai anos, indo á Universidade co seu pequeno), e que ninguén mo ía censurar, mais todo o mundo dixo que era a primeira vez que vían alguén presentando un libro co seu fillo (cada un fai a performance como quere e, tendo en conta que o poema final está escrito para el, ata parece lóxico).

Neste caso, foi un problema puntual o que xerou unha solución que tanto pode devir nunha anécdota coma nun acto simbólico.

E comparto a foto (que fixo Helena González) porque me apeteceu, porque foi unha presentación moi bonita e porque non imos ter máis fotos coa Sabela, á que tan ben lle pareceu e tanta importancia lle deu a que o Xonás estivese canda nós.

Un perfil corregut de Josep Maria Subirachs

Un vespre del segon hivern del dos mil sis, el Xose em va ensenyar un llibre que li havien regalat. Era una traducció al castellà de la Hestoria universal de Paniceiros de Xuan Bello. No sé si vaig arribar a fullejar-ne les primeres pàgines, però va quedar-me el cuquet de llegir-lo i me’l vaig treure el dia de Sant Jordi del dos mil sis, quan em vaig regalar la traducció de l’asturià al català de la Història universal de Paniceiros, publicada per Adesiara. I a mi, que –hi torno– m’interessa més la pols dels records que no pas les escriptures, em va encisar la prosa de Xuan Bello, els seus paisatges velats per la boirina de la memòria volguda, com un mirall esmicolat que el narrador refà –reflectint-s’hi en mirar-se’l– amb les paraules abans no l’escombrin («Ben deitamos de que sempre haberá un escritor para recoller da varredura as cousas que tiramos» –sort en tenim, que sempre hi haurà un escriptor per recollir de la brossa les coses que llencem–, diu la Luisa Castro).

Sempre guixo els llibres, hi subratllo frases, anoto impressions als màrgens i, així, si mai em vaga de tornar-hi, ja en tinc la relectura feta. Un dia em van dir que això condicionava massa. Sí, és clar, però és que la vida és curta. I resulta que, mentre llegia la Història universal de Paniceiros, vaig marcar un paràgraf del capítol dedicat a la “Memòria inexacta del carnestoltes”. És aquest fragment:

«Uns quants mesos més tard, arribà la notícia de la mort d’en Guillermo. Miro de recordar la seva veu, però em fuig del cap: no hi ha colors ni matisos. El veig que es mou pels volts de la casa de la Fonte, agullonant una vaca, però no el sento parlar. Devia fer molta estona que en Zoilo empipava per casa, en secret, tranquil•lament. La roba de mudar es troba en un bagul de l’única alcova de la casa; es posa els pantalons, la camisa. Va a la cuina i s’emmascara la cara amb un fumall encara calent. Es cofa amb la boina i surt corrent bo i cridant: “Correu, el carnaval; correu, el carnaval!” En Guillermo, que el veu amb aquella fila, surt de llampada darrere d’ell. Suposo que la meva àvia devia ser a la porta de casa i es devia fer un tip de riure contemplant aquella escena còmica. Quan jo els veig des d’El Campu ja és massa tard. Van a càmera lenta, les paraules blaves; jo crido que s’esperin, que els aniré a veure a Llugones sens falta, demà mateix, vint-i-vuit anys després; però, quan en Zoilo arriba a El Campu, l’escena es torna negra i arriba la nit. Mai no em passa la pena.» [p. 132]

Al costat vaig escriure-hi “perfil corregut”, i és que vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada que em vaig posar davant d’una d’aquestes escultures de Josep Maria Subirachs.

Eva (1967) - Fotografia: www.subirachs.cat

Ara no m’ho sembla tant, però no només em diu què em va passar pel cap llavors –tot i que no per què–, sinó que em fa gràcia perquè aquell Sant Jordi no sabia que el segon hivern del dos mil vuit m’endinsaria en l’obra de Josep Maria Subirachs: treballaria en la redacció dels textos de l’Espai Subirachs, en la traducció dels títols de les obres d’una part del seu catàleg –de més de tres mil obres, sovint eclipsat per la més alta...– i somiaria a les nits amb noms d’escultures, de pintures i de gravats que es repetien obsessivament en rodes interminables de sis llengües mentre, alhora, em feia família de la seva família.

Avui (11 de març del 2015) Subirachs faria vuitanta-vuit anys i a l’abril en farà un que ja no hi és. «Un dia de la terra, ja perdut», vaig dinar amb ell, amb la J., amb el D. i amb la C. a la seva casa taller de l’Arrabassada. De totes les fotografies que hi vaig fer –del taller aturat, de l’estudi del pintor que encara podia fer anar les mans, d’ell amb faccions d’escultura assegut a la butaca...–, n’hi ha una que forma part de la meva antologia personal. La vaig titular L’escala de l’escultor, i el títol és tan obvi que no cal tenir gaire enteniment per entendre’n els significats. I m’agrada perquè sembla que tot coincideixi d’una manera perfecta: el peu alçant-se, la mà a punt de deixar la barana, un cos lent que vol girar el replà, la cintura tallada seguint el formigó, una creu reflectida en una porta...

"L'escala de l'escultor" - Eduard Velasco

Aquest text no ha volgut ser un homenatge. Potser és només el record de la llum de noranta finestrells que travessen un perfil corregut en el buc de l’escala.

2015, ano Lois Pereiro

Eu, evidentemente, alégrome de que a Casa da Cultura de Monforte se chame Lois Pereiro e que non se lle dedique ao conde de Lemos [tal como informa Praza Pública]. Do mesmo xeito que celebro que sexa real o que di a concelleira do pepé: «[ligar a figura de Lois Pereiro a Monforte] non é unha cuestión pacífica aquí nin na rúa».

Lois Pereiro (fotografía de Vari Caramés)

Se é así, quere dicir que Lois Pereiro segue vivo, zombie para elxs, e dálles noxo que unha persoa ligada á poesía, á droga e á enfermidade, con máis cultura ca todxs elxs xuntxs, poida recibir homexanes ou ser merecente de que o ano 2015 sexa o Ano Lois Pereiro. Dito isto, lembro algunha das reflexións de Isaac Lourido en Livros que nom lê ninguém (Através Editora, 2014), e penso que iso tamén significará ver, por exemplo, o concelleiro de cultura da Xunta —ou o mesmo presidente, ese que se atreve a falar de todo e nin sabe falar— loando a Lois Pereiro e soltando frases rituais e estudadas coa intención de lixar as espiñas e obviar todos os fantasmas que a súa obra segue a espertar.

«Dáme unha dose máis que a noite é triste» Lois Pereiro

Papiroflèxia, que vol dir origami

O la típica afició d'any nou que se te'n va de les mans...

«Els elefants són grans mamífers terrestres de l'ordre dels proboscidis. N'hi ha tres espècies vivents: l'elefant africà de sabana, l'elefant africà de bosc i l'elefant asiàtic (també conegut com a elefant de l'Índia). Altres espècies de proboscidis s'han extingit des de l'última edat glacial. Els mamuts, les formes nanes dels quals podrien haver sobreviscut fins al 2000 aC, són els més coneguts. Antigament se'ls classificava, juntament amb altres animals de pell gruixuda, dins l'ordre actualment descartat dels paquiderms.»

I els vaig aprendre a fer gràcies a la Coral, que ens en va fer un a casa, i al seu blog Origami a la carta, en el qual enllaça aquest vídeo per aprendre'n.

Grues amb agulles d'estendre petitones

Mòbil de grues

Pluja de grues

«1 1 f. [ZOO] [LC] Ocell de la família dels gruids, d’1,2 metres de llargada, de plomatge gris cendrós amb el coll negre, amb una falsa cua formada per les plomes de les ales (Grus grus).» De l'entrada grua del DIEC.

Mòbil de grues a l'escala de casa

Pardals sobre el cap

Ocells i sardina lisboeta (obra de Sofia Rodrigues)

Rast de grues

No sé si arribaré a fer-ne 1000, de grues (la Sadako no hi va arribar...), però és ben entretingut!

Cadira, runes, peixera, ous.

         [Casa do Esquerdo, Cereixa, Pobra do Brollón, Galiza]

"Vietnam", de Wisława Szymborska, en català

Els jocs en cadena que corren per les xarxes socials acostumen a ser una pèrdua de temps considerable, però aquests dies en corria un que tenia força interès. Es tractava de celebrar la poesia compartint algun poema i, en acabat, adjudicar un poeta a tothom a qui agradés la publicació.

L'Agustín Delicias, poeta i mariner, va suggerir a l'amiga Teresa Casas que mirés de traduir el poema "Vietnam", de la poeta polonesa Wisława Szymborska. Ho va fer perquè el Gonzalo Hermo, poeta gallec, havia penjart una entrada al seu blog amb una traducció, feta per una polonesa gallegoparlant, del mateix poema.

L'edició de les seves poesies al català, en traducció de Josep M. de Sagarra, sembla que està esgotada i no hi ha qui la trobi. Comparteixo, doncs, amb permís de la traductora, la versió al català perquè la pugueu gaudir.

Vietnam

«Dona, com et dius? —No ho sé

Quan vas néixer, d'on véns? —No ho sé

Per què has excavat un cau a terra? —No ho sé

Quant fa que t'amagues? —No ho sé

Per què m'has mossegat el dit del cor? —No ho sé

Saps que no et farem res de dolent? —No ho sé

De quina banda estàs? —No ho sé

Hi ha una guerra, has de triar. —No ho sé

Encara existeix el teu poble? —No ho sé

Són els teus fills, aquests? —Sí.»

Del llibre Sto Pociech ("Cent consols"), 1967.

'L’agulla daurada' de Montserrat Roig

A la Clea, per aquella cervesa a La Masia

con lágrimas en las hojas.

«El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d’Aeroflot en direcció a Moscou.»

Així comença L’agulla daurada. La Montserrat Roig és dins un avió impacient per poder fumar. Frisós per llegir-la, vaig apuntar això a la plana del costat:

«Començo L’agulla daurada el trenta de novembre del dos mil dotze, al vol Barcelona-Zuric, previ al que em durà cap a Sant Petersburg.»

I vaig decidir de llegir aquest llibre només als avions. Vols cap a Santiago, cap a Menorca, cap a València, cap a Barcelona... I, així, una vintena, fins al tres d’agost del 2013, que el vaig acabar mentre volava cap a Barcelona per anar a enterrar la meva àvia. Fa uns dies, al Galeusca de Pontevedra, vaig conèixer en Josep Francesc Delgado i va sortir Rússia a la conversa. Quan vaig esmentar-li L’agulla daurada es va alegrar i em va dir que feia deu anys que ningú no li’n parlava. Per això m’he decidit a ressenyar-lo aquí.

L’agulla daurada és un reportatge imprescindible. El llibre d’un viatge cap a aquesta «epopeia medieval per a una ciutat moderna» de 951 dies; una crònica narrada amb passió i amb un estil que la fa literatura, però amb el drama de la realitat del Leningrad bloquejat pels nazis.

Xostakòvitx veient columnes de fum mentre compon la setena simfonia, o l’Alexandra Koss —que encara vaig sentir en una conferència a Barcelona fa uns anys— llegint El Quixot que s’havia salvat d’anar a parar dins l’estufa, són només alguns dels ciutadans de Leningrad que caminen per aquesta ciutat on els cadàvers de la tercera part de la població que hi va morir durant el bloqueig desapareixen per uns mesos sota la neu de l’hivern rus. L’hivern que va fer guanyar unes quantes batalles perquè els russos sempre sabien que els altres exèrcits no hi estarien preparats. O això em van explicar mentre era a les escales mecàniques del metro de Petersburg, on no es poden fer fotografies per si de cas cal protegir-lo d’un nou setge.

La Montserrat Roig defineix Pere I, el tsar que fundà la ciutat, com un ésser fascinant i terrible. I a mi és així que em va semblar la ínfima part de Rússia que vaig conèixer durant uns dies de desembre d’ara fa vora un any. Una cultura fascinant dins un estat terrible. Una consciència nacional terrible recolzada en una història fascinant. Fascinant com la carretera de la vida, terrible com l’honor dels petersburguesos que no van tallar ni un arbre de la ciutat per escalfar-se i van estimar-se més morir de fred. A mi m’embadaleix molt més qualsevol casa pagesa que no pas el Palau d’Hivern a la vora del Neva, però la història del director de l’Ermitage quan decideix de protegir tot el fons del museu és tan fascinant i tan terrible alhora que no es pot llegir sense plorar:

«El juny de 1940, Iossif Orbeli, el director de l’Ermitatge, se sentia molt satisfet. Per fi l’expedició científica que havia d’estudiar el mausoleu de Gür-e Amir, el fastuós temple islàmic on era enterrat el llegendari Tamerlà, havia arribat a Samarkanda. I va somriure en llegir, al Leningradskaia Pravda, la crònica del corresponsal de l’agència TASS. Aquest deia que tornava a córrer el rumor d’una llegenda popular molt antiga.

La llegenda ho advertia: si algun dia aixecaven la làpida de Tamerlà, esclataria una terrible guerra que destruiria la humanitat. Obriren el mausoleu de Gür-e Amir i descobriren que, tal com afirmava la tradició, Tamerlà era coix: tenia una cama més curta que l’altra.

Al cap de pocs dies, l’exèrcit nazi envaïa sense cap esforç Ucraïna i Bielorússia. A un quart de quatre de la matinada del dilluns 22 de juny, Sevastopol era bombardejat. Començava el pla Barba-roja ideat per Hitler: tres exèrcits avançaven en tres línies diverses. Al sud, cap a Ucraïna i el Caucas. Al centre, cap a Moscou. I, al nord, tres-cents mil homes anaven cap a Leningrad. No havien servit de res els avisos de l’espia Sorge, l’esverament d’alguns generals soviètics i, sobretot, el pacte germano-soviètic. Just dos dies abans d’aquell 24 de juny de 1812 en què Napoleó envaïa amb sis-cents mil homes les planes de Lituània fins a Vilna, els nazis, al cap de gairebé cent trenta anys, iniciaven una guerra terrible en què moririen vint milions de soviètics. Un milió moriria a Leningrad de fam i de fred durant els nou-cents dies de setge.

Iosif Orbeli no volia creure en les premonicions. Però aquests són els fets. De tota manera, va tenir prou temps per a evacuar gran part dels tresors de l’Ermitatge. I, quan les tropes encerclaren del tot Leningrad, els treballadors del museu enterraren les obres de valor dins dels soterranis. Les parets de les sales i els passadissos del Palau d’Hivern havien quedat nus.

El dia 1 de juliol de 1940 hi havia, al gran Saló de les Vint Columnes, muntanyes de caixes que contenien tots els Rembrandt, els Velázquez, els Rubens, els Murillo, els Van Dyck, els Greco, les Madonnes de Leonardo i de Rafael, la gran Pal•las Atenea, les col•leccions de brillants i les joies de la corona i, també, la Venus de marbre que havia adquirit Pere I i que els boiars anomenaven “el diable blanc”. Mig milió d’obres van poder ser evacuades per tren. Diuen que aquell dia de juliol un home vell de barba profètica, un armeni amb trets de miniatura medieval, plorava com una criatura a l’andana de l’estació d’Octubre. Era Iosif Orbeli.

Damunt del gran palau que havia construït Rastrelli per “glorificar Rússia”, van caure, durant el bloqueig, dues mil quatre-centes bombes incendiàries i projectils d’artilleria. L’edifici estava marcat amb el número 9 al plànol de la ciutat que dissenyaren els alemanys. Orbeli passejava per les sales en penombra i només sentia el ressò de les seves passes. Mirava els passadissos buits, i que aleshores li devien semblar infinits. De tant en tant, s’aturava davant d’un requadre blanc i devia recordar la llum tènue de La Sagrada Família de Rembrandt o la mirada perduda de Doña Antonia de Zárate, la dama que retratà Goya. I pensava en el dia en què hi tornarien a ser. Caterina II i les seves rates ja no hi eren, però els quadres existien i s’esperaven en algun lloc dels Urals.

El museu s’obrí una altra vegada al cap de divuit dies que totes les obres havien estat retornades des de l’exili a l’interior de Rússia. Cap quadre no s’havia perdut, ni cap joia. Ni una sola escultura s’havia esquerdat. [...]

Els qui treballaven a l’Ermitatge deixaren el museu i se n’anaren a defensar la ciutat assetjada. El 24 de gener de 1942, Orbeli va rebre l’ordre de construir-hi un hospital per als treballadors dels cinc museus de Leningrad més debilitats per la fam. Un hospital per a cent persones. Als refugis de l’Ermitatge, s’hi arreceraven els artistes i els treballadors del museu que encara podien caminar. De dia defensaven la ciutat i de nit s’hi aplegaven. Il•luminats per espelmes, parlaven d’art i somniaven.

El 19 d’octubre de 1941 —quan tot just feia un mes i deu dies que Leningrad havia quedat bloquejada— Orbeli va convocar els orientalistes que aleshores lluitaven al front de la ciutat, als turons de Kólpino i Púlkovo. Volia celebrar una ocasió especial: feia vuit-cents anys que havia nascut Nizami, el poeta nacional de la república de l’Azerbaitjan. Llegiren els seus poemes mentre a fora se sentia el brogit de les bombes i els canons. Vuit-cents anys no eren sinó un sospir per a un home com Orbeli, que coneixia el perquè de la llum als quadres de Rembrandt.»

Gràcies a Iossif Orbeli, el cinc de desembre del 2012 vaig poder ser durant uns moments a Galícia de l’Ermitage estant. L’esmolet, quadre atribuït l’ourensà Antonio de Puga, em va fer viatjar fins allà el dia que feia onze anys que hi havia anat per primer cop. I això em fa pensar que, ni que fos per aquesta estranya sincronia, L'agulla daurada s’hauria de poder llegir també en gallec.

[Més sobre la Montserrat Roig: "Montserrat Roig, lectora d'Álvaro Cunqueiro" i "La Roig i el blanc" (sobre, Digues que m'estimes encara que sigui mentida).]

A casa de Cereixa

Hoxe inauguro proxecto fotográfico. É un agasallo para o meu grandísimo amigo Xose, que hoxe fai anos. 

Un Flickr con fotos da súa casa de Cereixa, da familia, dos praceres, das noites, d@s amig@s, dos traballos e dos días.

E estes son os avós do Xose. O Binino e a Ramonita. A foto, polas cores, a posición do sol, a roupa e a idade que lles aproximo, é dalgunha tarde de verán de finais dos anos oitenta. Abrín con ela o Flickr porque teño unha relación case máxica. Gárdoa sempre dentro do Gran Dicionario Xerais da Lingua e nunca sei onde está. Ás veces aparece en "tarabelo", outras en "helicoidal"; chegou a presentarse en "felación". Logo paso as páxinas ao chou e queda aí. Poida que tarde tres días en reaparecer, mesmo semanas. Mais aí están entre as palabras estes mortos que as crearon e as usaron e que me acompañan na escrita, na tradución, na lectura e tamén nas noites da casa de Cereixa.

Pluja de maig, collita segura

Pensament ovalat

El pensament ovalat sura feliçment sobre tota sort de postmodernitat.

Abril

25 d'abril

25 d'abril. 306 anys de la batalla d'Almansa. El País Valencià segueix viu. I brindarem per maleir la memòria de Felip quint.

Em cada esquina um amigo, em cada rostro igualdade... 25 de abril sempre!

Pesquisa

Ofrecemento

El desembre amunt i avall

I, com a casa, enlloc...