Sonche cousas do entroido

He tornat a Menorca després de passar l’entroido a Galícia. Tinc per tradició, durant aquests dies mòbils, recórrer les terres del sud del país i retrobar-me amb amics que, gairebé, només veig durant els dies del carnaval. Encara no fa gaire, una noia que conec de fa anys, va sorprendre’s en veure’m la forma dels cabells: mai no m’havia vist sense perruques o sense el cap tapat.

Dins la llauna de benzina que ens fa de bústia, i que fa que els sobres agafin color de rovell, vaig trobar-hi dos avisos de correus. Com que ahir ja era tard, he esperat al matí per anar-hi, després d’una nit de xàfecs i de tramuntana durant la qual no ha parat d’obrir-se i de tancar-se la finestra de l’altell i de ressonar l’aire que baixava per la xemeneia de l’estufa.

El primer paquet que he rebut, enviat des de Bembibre, Lleó, ha estat el número sis, i últim, de Médium, “Revista de creación ética, estética e poética”. D’aquesta revista, editada en edició de luxe i amb una tirada de trenta exemplars cada número, en tenia els cinc primers, que van sortir durant l’any 2008. Tot feia pensar que no podria completar-la i quedaria sense el sisè, però una casualitat ha fet que els autors, Miguel Anxo León i Laetitia Gavilanes, me l’enviessin a Maó. D’aquest darrer lliurament van fer una tirada de deu exemplars numerats, i en tinc el que fa set. Com que l’enviament ha estat especial, els autors han volgut completar la revista amb escrits i dibuixos a mà, que s’afegeixen a la resta d’escrits i d’il•lustracions, entre les quals hi ha una tinta xinesa original i un linòleum únic que reprodueix la carta sense nombre del tarot, la que em va aparèixer una tarda de juliol a Bonaval.

A l’altre paquet hi havia la fotobiografia sonora de l’Álvaro Cunqueiro que ha editat Ouvirmos. Aquesta fotobiografia repassa la vida de l’escriptor de Mondoñedo a través d’un centenar llarg d’imatges procedents dels àlbums familiars de l’autor, i de dos discos on podem sentir una tria de les versions musicades dels seus poemes (podeu sentir-ne un parell aquí i aquí) i dues intervencions d’ell mateix, una de les quals és el discurs d’agraïment del doctorat honoris causa que li va concedir la Universitat de Vigo, mesos abans de morir, d’on surten les dues frases que fan d’epitafi a la seva tomba.

 

L’únic consol que queda quan s’acaba un entroido és que ja queda menys perquè arribi el següent. Els dies de després sempre pateixes ressaca, però no només de vi, sinó sobre tot de gent, de camins i d’alegria. Aquests dos llibres han estat una bona rebuda i un consol, però també m’ajudarà a aguantar tot el cicle que queda fins al les properes disfresses el peliqueiro de Laza que vaig comprar a una vella del poble que en pinta durant l’any per vendre’ls durant l’Entroido. És aquest que us presento i que ara hi ha en una de les parets de casa.