La sorra del mapa de Sinbad

Com que un ditet d’aiguardent sempre et du a fer-ne un altre, i en Xuan Bello diu, a La neu i altres complements circumstancials, que «Cunqueiro em reconcilia amb la vida», el llibre que ha vingut després ha estat Si o vello Sinbad volvese ás illas. Tinc por que el privilegi de llegir un Cunqueiro per primer cop s’esgoti un dia d’aquests, i per això me’l prenc amb calma i el rellegeixo força, que no vull, encara, que no me’n quedi cap per obrir de nou.

No fa gaire algú em va dir que volia escriure les seves memòries. Els neuròlegs ja diuen que no en tenim de memòria, i que ho inventem tot, però hi ha qui s’entossudeix a fer veure que pot explicar la seva vida fil per randa. No només això: em va dir que hi volia dir “tota la veritat”. Vaig demanar-li: —tota? —Sí, tota. I ho va dir convençudíssim. Quin interès tenen unes memòries que expliquin tota la veritat? Quina gràcia té, la veritat d’una vida?

Per sort, en Cunqueiro ens hi reconcilia, i fa que el seu Sinbad es lamenti de la proliferació dels descreguts:

«O pior, Sari, amigo meu, foi que me vin das naos de Melinde cando a xente comezou a descrer dos países que traguiamos en conversa os que andabamos polo mar. Agora tódalas novidás son por mapa i agulla, i os pilotos non saen da coarta levantada, que é como andar con bastón polas rúas de Basora, e non atoparás entre os pilotos do Califa de Bagdad un que seipa navegar por soños e memorias, i así non logran ver nada do que hai, do que é miragre e fermosura dos mares.» 

Fa un parell de dies vaig endur-me el Sinbad a una platja del sud, per llegir-hi millor les seves aventures i, de vegades, quan algú el visita a casa, el troben amb un mapa obert a la mà, i l’espolsa, i diu que:

«denantes de embarcar de volta fíxenlles con mapa, na praia, unha composición de mares arábigos ós pilotos latinos, e pousei o mapa na area, e sempre me parez que se lle meteu algunha ao enrolalo, i é area roxa i aristada, i un gran dela rachoume xa un cabo de Siria.»

Aleshores, abans de capbussar-me en el mar de les seves navegacions, vaig agafar sorra de la platja i vaig llençar-ne un grapat entre les pàgines del llibre. Així, quan l’he llegit al llit, o a l’hamaca, de tant en tant me n’han caigut uns quants granets als llençols, o damunt del pit, i he pensat si no deu ser que el llibre deixa sorra del mapa de Sinbad.