Enguany les lletres gallegues són alguna cosa més que la dissecció d’una mòmia amable i capellanesca. En aquesta maltempsada les ganes no són de recitalet i refrigeri sinó de tirar-nos a la serra i dir que os que así nos tein só tein noso os nosos nomes no censo, i demanar per les cases qui més vol baixar a les ciutats, que avui molts caminaran per Santiago per dir que volem anar do Courel a Compostela por terras libradas. Ara resulta que la mòmia camina al costat nostre i s’han quedat amb les làpides pagades, que sempre podran aprofitar quan els arribi (...i dels sevs). Per fi les lletres gallegues són per llegir i per sentir i mai no s’havia produït tant de tots i per a tots. Qui no en conegui res pot començar per Vietnam Canto, per Letanía de Galicia, o repassar els treballs i els dies d'Uxío Novoneyra.
I com que cal baixar dels cims a les ciutats —non quero engañarme ollando a serra—, per si de cas i perquè tot el que facin sigui en va, podem que fem nostres les paraules de Darío Xohán Cabana a “Venceredes vós”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada