No sóc fan de Sopa de Cabra. Me n’agrada alguna cançó, és clar, però no els he anat a veure mai a cap concert. Tampoc no segueixo gens la vida d’en Gerard Quintana, però m’agrada mirar “El convidat” de TV3. Arran del capítol dedicat a la seva vida, emès fa un parell de dies, la polèmica sobre la llengua amb què parla a la família ha estat grossa i fins i tot el mateix cantant ha dit que no vol “respondre opinions adverses perquè no hi ha voluntat de diàleg”. Potser sí que convé reflexionar-hi una mica i no només atacar-lo per l’aparició en un programa que, per molt de reflex de la vida privada que hi vulguem veure, no deixa de ser una visió subjectiva, esbiaixada, parcial i anecdòtica de la intimitat d’una persona.
Per començar, en cap moment del programa no es veu en quina llengua parla en Gerard Quintana amb la seva parella, així que no s’hi val a treure’n conclusions i a afirmar que ho fa en castellà. Pot ser que només hi parli en castellà? Evidentment. Pot ser que ell parli a ella en català i ella a ell en castellà? També. Pot ser que alternin les dues llengües? És clar. També hi ha la possibilitat que ella no s’atreveixi a parlar en català davant de les càmeres i sí que ho faci quan està a soles amb ell. Al meu voltant tinc parelles que parlen en dues llengües, i en combinacions diverses: en català i en castellà indistintament, l’un en català i l’altre en castellà, en gallec i en castellà indistintament, l’un en gallec i l’altre en castellà, en català i en gallec indistintament, l’un en català i l’altre en gallec. Poso aquests exemples perquè aquestes són les meves llengües i les del meu entorn. I sí, per si algú ho dubtava, es pot parlar amb més d’una llengua amb la parella.
Pel que fa als fills, tampoc no queda clar si en Gerard Quintana els parla en castellà o en català. El primer moment que es veu la llengua dels fills és quan l’Albert Om demana l’edat al nen (minut 9:00), que respon siete. Cap al minut 14:00, el cantant de Sopa surt fent un joc de mans amb la nena en castellà. No té res d’estrany. Tots els que ens hem criat en famílies bilingües hem jugat i ens han cantat cançons (tant el pare com la mare) en totes dues llengües. Tampoc no queda clar (a partir del minut 19:30) que els parli en català o en castellà quan els dóna el sopar —que digui vénga no és significatiu: és la forma pròpia del català d’Eivissa, i bé està que se li hagi aferrat—.
Sí que és trist que un nen de set anys no respongui en català una pregunta tan bàsica com “quants anys tens?”, però no és un fet aïllat. En contextos en què la llengua dels pares està minoritzada, hi ha molts casos en què els nens se’ls dirigeixen sempre en la llengua dominant. A Galícia, per exemple, conec pares militants en la defensa del gallec que tenen dificultats serioses perquè els seus fills els parlin en aquesta llengua i no en espanyol.
Que no ens passi per alt, a més, que (cap al minut 14:40) en Gerard Quintana es defineix —ni que sigui de manera indirecta— com un pare absent; diu: “Quan jo arribo no puc pretendre que tot es pari i s’acobli al meu ritme”. Això ens ha d’ajudar a entendre més la situació: la mare es castellanoparlant, el pare no corre gaire per casa i, per tant, la llengua que senten els nens durant la major part de la setmana és el castellà i, al damunt, a Eivissa la situació no és la més propícia perquè els nens tinguin un entorn catalanoparlant (menys encara si la majoria dels amics dels pares són gent vinguda de tot arreu del món). El meu nebot va créixer en una situació semblant i va trigar força a respondre’ns en català a tots els familiars que l’hi parlàvem.
Potser més endavant els nens s’arrencaran a parlar en català i ara no ho fan perquè, simplement, ni els cal ni hi veuen la necessitat. Això ens hauria de fer reflexionar sobre la situació de la llengua catalana a Eivissa, on la població catalanoparlant és minoritària i no hi ha un entorn sociopolític favorable a la llengua pròpia de l’illa. El que és trist, doncs, és la situació del català en certs llocs on és llengua pròpia, però no la vida d’en Gerard Quintana. I no crec que aquest pare absent se senti amb ganes de forçar una situació, quan arriba a casa, que no deu tenir més remei que acceptar. Si vol que s’acoblin a ell, que visqui amb els fills els set dies de la setmana.
Aquesta no és la primera defensa que s’ha fet del cantant aquests últimes dies (en podeu trobar aquí i aquí), però m’hi he volgut afegir per contribuir al diàleg i per fer comprendre que el comportament lingüístic d’una persona pot ser més complex del que sembla malgrat la seva identitat i el posicionament polític. I que quedi clar que aquesta és una defensa d’en Gerard Quintana, però també és un avís, una queixa i una crida d’atenció sobre la situació complicadíssima de la llengua catalana. Si hem de ser independents, ho serem també amb persones com les que vam veure al convidat d’aquesta setmana. I espero que ho siguem.
Entrades
4 comentaris:
Quintana parla castellà als fills i a la dona. Sona estrany parlar castellà a la família per a algú que pensa en català i que sap la situació de la seua llengua i ha viscut de la seua indústria cultural. La mare és lliure de decidir què fa amb el Yerar i els fills. I el Gerard Quintana també és lliure de transmetre'ls aquella llengua en què pensa i que té una situació dèbil. Sobretot a Eivissa. És lliure de fer-ho, i exposant la seua vida privada en públic, nosaltres de dir el que pensem. No hi ha molta cosa més
Hola, Xarxes!
Gràcies pel teu comentari.
Jo també crec que s'ha de ser coherent i és molt estrany viure d'una indústria cultural i després no ser coherent en la defensa i la transmissió de la llengua que la sosté. I que, si realment parla en castellà als fills, és un gran error per part seva (pel que fa a la parella, sí que es pot canviar de llengua, però no tinc clar que sigui el més important...).
És evident que qualsevol sociolingüista sap interpretar una situació com aquesta de què parlem molt més bé que no pas jo, però continuo pensant que només amb el que es veu al programa no queda clar en quina llengua parla amb la família i crec que és difícil treure'n conclusions, cosa que no vol dir que negui que ho fa en castellà. Però, és clar, és la meva opinió i n'hi ha de molt més autoritzades.
D'altra banda, el que també també he volgut és crear una mica de debat, que serveixi per reflexionar sobre la situació del català i que això no quedi només a dir-li al Gerard Quintana que bona nit i que és un malparit.
Eduard,
Jo estic molt d'acord amb tot el que dius. I, sobretot, estic d'acord a desdramatitzar i a parlar no sense totes aquestes consideracions que fas. I que, al capdavall, la vida privada és privada per més que quan hi deixes entrar una càmera de televisió ja no ho és tant i, com diu en Xarxes, llavors bé s'hi ha de poder ficar cullerada.
Que parli castellà als fills, si és el cas, potser fa dubtar més aviat de la coherència no política o ciutadana sinó intel·lectual d'ell. No ho dic amb voluntat d'ofensa, sinó de descripció: en el sentit que tu apuntes en la resposta anterior que si la llengua que sosté el sistema diguem-ne cultural en què ha treballat, etc., alguna reflexió ha degut fer sobre la cosa, etc. Però no, sembla que no n'ha fet cap i es fan grossos els dubtes sobre la mínima coherència intel·lectual esperable quan a la polseguerada de pati d'escola que hi ha degut haver al twitter ell respon dient més o menys literalment que és català, però no talibà (volies banalitat, doncs aquí en tens en les mateixes paraules), i que per tant no pensa imposar la seva llengua als que estima. Em penso que no hi calen comentaris; i si en cal cap remeto a l'article que va dedicar a aquesta resposta lluminosa l'Empar Moliner ahir a l'Ara.
Dit això també es pot pensar: hi ha cap coherència exigible a una persona física? No. Que és artista: se n'hi pot, doncs, exigir cap més enllà del seu art? Segurament que tampoc.
Una abraçada!
J.P.
No vaig veure el programa, però pel que he sentit crec que és més preocupant la situació del català a Eivissa que el cas concret del Quintana. Primera perquè els casos concrets no tenen més que una importància relativa; segona perquè si no fa de pare no pot tenir cura de l'idioma que parlen els seus fills. Ara, tota l'Eivissa no militant surt així? I ben mirat, el Quintana és un Catarra, oh, Jèniffer, anirem a Pachá els dos junts!
Publica un comentari a l'entrada