dijous, 15 d’octubre de 2009

Elogi de l'amistat

Aquest cap de setmana el X. ha estat a casa. Quan el X. és a casa no hi ha un convidat, sinó que hi ha algú de casa que torna i fa sentir-te a casa. El X., el dels dies feliços a Beluso, va arribar a Menorca amb l’avió que venia de Madrid. Els passatgers que en sortien eren horteres de manual: pantalons blancs, camisa texana i, al damunt, jersei rosa amb el coll en punta. La Benemèrita, quan va veure el X. amb americana de pana, gorra de franel·la i una samarreta on deia “Galicia o país das marabillas”, no en va tenir cap dubte: aquest es droga. Van exigir-li la documentació, van fer-li obrir les maletes i res, tu, van tornar cap a esperar el següent sospitós amb la cua entre les cames. Si el X. hagués dut droga a la maleta, els de la Benemèrita se l’haguessin quedada. Si ells haguessin tingut bon gust, s’haguessin quedat les dues ampolles de Mencia de la Ribeira Sacra que el X. duia entre els jerseis. Encara ens dura el riure i el bon gust de boca.

Amb el X. vam anar a nedar. Sempre que vaig a nedar tinc un pensament per a ell. Sempre que nedo penso en un dia que, nedant junts a Barcelona, va treure el cap de l’aigua i em va dir: “gústame nadar porque é unha acción que se fai coa palabra nada”. Crec que el primer bany de la temporada el vaig fer amb ell, el mes de maig, a les aigües del Morrazo. Si el temps no canvia, també hauré fet l’últim bany de l’any amb ell, a les aigües de Menorca.

La nit abans de marxar vam entaular-nos al port de Ciutadella. Amb la mateixa elegància de qui es treu un as de la màniga, el X. va treure un llibre d’una bossa: l’Elogi de l’amistat de Tahar Ben Jelloun. L’endemà, després de dur-lo a l’aeroport, vaig estirar-me a l’hamaca i no vaig alçar-me fins que me’l vaig haver llegit. L’autor parla dels seus amics com si el lector en fos un més, explica com va començar algunes amistats, com va acabar-ne d’altres i algunes de les coses que fa amb ells. Una d’aquestes em va fer pensar en la meva amistat amb el X. Parlant del seu amic Roland, Ben Jelloun diu: “Nos encanta reírnos de los que nos toman en serio”. Doncs això mateix, i del mort i de qui el vetlla.

1 comentari:

Pere Cotte ha dit...

D'això en saben prou els gallecs... Un dia podries delectar-nos amb un passatget dels jocs de vetlla a Galícia, no et sembla? Ou cunha afoto de Melle de Loboso -ou do seu espírito polos vieiros de Sant Climent...

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons