L’indruvidisme i el sufragi universal

M’he llevat amb ganes de fer un post titulat “Elogi de la llibreria de províncies”, però crec que és més urgent, a una setmana de les eleccions al parlament de Catalunya, fer una reflexió sobre la posició de l’indruvidisme davant les urnes i, doncs, sobre què hi introduiria un indrúvid. Evidentment, si alguna cosa caracteritza un indrúvid és la impossibilitat de caracteritzar-lo, per tant el que digui aquí només serà una hipòtesi d’indruvidòleg.

Tothom sap, com fan palès els darrers treballs sobre aquest corrent filosòfic, que l’indruvidisme no reconeix cap mena de poder. Com ja feien els patafísics, els indrúvids fugen de qualsevol proposta seriosa i de tot plantejament que procuri transcendència. Dit verbigraciosament, per entendre’ns, un indrúvid s’ho passa d’allò més bé veient com els polítics gesticulen i baden els ulls davant les multituds, però no pot entendre què fa tanta gent en un mateix lloc si no hi ha cap festa amb serpentines.

I, si no es reconeix cap mena de poder, quin sentit té votar si votar és atorgar poder a una persona? Alhora, però, quin sentit té no votar i declinar el dret de fer-ho, si tanta gent va lluitar abans de nosaltres perquè poguéssim exercir el sufragi universal? Malgrat que sembli un problema irresoluble, la solució és ben senzilla: la manera més indrúvida de votar és fer un vol nul.

Així, hom exerceix dos drets en una sola acció: el dret fonamental de vot i el dret d’anul•lar-se el propi sufragi, en un acte sublim de llibertat que contribueixi a l’alegria universal, a fer de la vida una festa, i que corrobori que tot és una broma. Davant els discursos greus i les propostes tanàtiques, davant la pesantor estomacal i cefàlica que provoquen els programes polítics, davant l’agressió estètica dels cartells electorals, el vot nul és un acte en favor de la lleugeresa vital, de les propostes eròtiques, dels licors digestius que fan fluir l’existència i de la bellesa d’un món sense guàrdies urbans de l’esperit.