dissabte, 5 de febrer de 2011

L'amor i la sintaxi

La gent, de vegades, s'estima. El verb estimar, sintàcticament, requereix dos arguments, és a dir, dos complements obligatoris que han d'aparèixer perquè el verb completi el seu sentit: [algú] estima [algú]. Per exemple, a Porto, que seria un circumstancial de lloc, hi ha [algú] que fa de subjecte que estima [la Maria], que és el complement directe (a la pintada, substituït per te):


Com que és una pintada en una paret, no cal que fem com en aquella pel·lícula i no li direm a l'autor o a l'autora que hi posi una coma entre el pronom d'objecte directe i el vocatiu ("[eu] amo-te [a ti], Maria"), com exigeix l'ús acurat de la llengua. En un altre lloc de la mateixa ciutat, la persona estimada és la Rafaela, també pronominalitzada amb te i sense coma:


Si recordem l'estructura argumental del verb estimar en portuguès, amar, ens adonarem que, en aquestes pintades, el subjecte (eu) està el·lidit i, el complement directe, representat pel pronom corresponent (te), amb la qual cosa el verb té tots els elements que li calen per fer sentit. El vocatiu, és clar, depèn del desig de cadascú.

Ara bé, dit tot això, cal no oblidar que el més significatiu, també en la sintaxi, mai no és el que és obligatori, sinó el que cadascú hi posa de collita pròpia, allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta, sovint representat pels complements circumstancials. El verb estimar, si més no en català, pot anar acompanyat de circumstancials de lloc (ens estimem a les places, als horts...), d'instrument (ens podem estimar amb algun objecte...), de companyia (ell s'estima amb la veïna...), etc. Però tot això, ja ho veiem, sol ser fruit dels gustos de cadascú (sobre gustos hi ha milers de pàgines escrites), de la casualitat i de molts altres factors que, potser, no depenen de nosaltres.

El circumstancial de manera, però els límits del qual amb el predicatiu els ha de resoldre la semàntica, ja no depèn tant de l'atzar com de la nostra visió del món, de les nostres actituds davant la vida. Per exemple, a Lisboa, [algú] estima [algú] [d'aquesta manera] (CCM), o bé, si hi entenem que hi ha un verb el·líptic, [algúestima [algú] (perquè és) [així]:


Ja ho diu l'Omar Khayyam als versos 3 i 4 d'aquesta quarteta:

"Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,
no li permetis que visqui si no és amb alegria.
Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món
és una vida així, i passarà el que hagi de passar."

2 comentaris:

Anònim ha dit...

On hi diu "allò que l'individualitza i el fa diferent de la resta" havia llegit "allò que l'indruviditza i el fa diferent de la resta".

Amo-te(,)indrúvido!

PS: CCM i CD

C.

Xosé Manuel ha dit...

A frase final é boísima. Unha gran reflexión.

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons