Resposta a una acusació i convit a avisar d’altres notícies errònies

Qui no s’arrisca, no pisca, això ho sap tothom i és profecia, i el risc, sovint, és l’equivocació (que no reivindicaré aquí com a categoria estètica: tothom sap que aquest és un blog seriosíssim i avui ja és dimecres de cendra). Dic això perquè he obert el correu després de molts dies en què només he pensat quina perruca m’havia de posar i hi he trobat un parell de missatges que em fan avinent que vaig cometre un error en afirmar, en l’articlet “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” (p. 5 del n. 111 d’A micro pechado –AMP–), que «cap edició electrònica de cap mitjà de comunicació de Galícia (malaguanyat Vieiros!) no ha fet ni una breu referència al tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya al País Valencià».

El lector que s’ha posat en contacte amb mi m’assabenta que la premsa gallega sí que es va fer ressò d’aquests fets i me’n fa a pantalla cinc enllaços (de Xornal de Galicia, Galicia Hoxe, El Progreso de Lugo, Diario de Pontevedra i de la pàgina del Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia —l’únic que funciona—).

He de reconèixer que no vaig pensar a entrar a la pàgina del CPXG ni al Diario de Pontevedra, però des que es van tancar les emissions de TV3 al País Valencià vaig entrar cada dia als altres tres mitjans que m’indica (i a alguns més) i no n’hi vaig trobar cap notícia. Amb això no afirmo que no se’n publiqués cap, sinó simplement i tot just això mateix, que no n’hi vaig trobar cap. Si n’hi va haver, millor, precisament el que vull és que n’hi hagi, i no pas que a Galícia no se sàpiga què passa als Països Catalans. Cal dir, però, que la nota publicada pel CPXG és una traducció de l'apareguda en un mitjà català.

El problema no és que fes una afirmació errònia, sinó la manera com se me’n va advertir. En primer lloc, el lector m’acusa de no documentar-me, cosa que fa que tota la meva argumentació sigui mentida: crec que no és del tot adient fer servir aquest verb quan he fet un buidatge de molts números d’A Nosa Terra que em va permetre indicar que «al n. 400 d’A Nosa Terra, del 21 de setembre de 1989, apareixia un article de Joan Retana titulat “O Ministério declara incompatíbeis a nova televisión valenciana e a TV3” (p. 9)». A més a més, tots hem llegit —ni que sigui pel damunt— alguna cosa de Foucault i sabem que l’oposició entre la veritat i la mentida, com l’oposició entre la raó i la bogeria, juntament amb el tabú, és un procediment d’exclusió destinat no pas a fer que no es pugui parlar de tot, sinó a fer que no tothom pugui parlar-ne o, directament, que no tothom pugui parlar. I aprofito l’oposició entre la raó i la bogeria per rebatre amb el refranyer gallec: non hai tolo sen idea. Avisar d’un error és necessari i s’agraeix; acusar de mentir, és un intent d’excloure que fa riure.

En segon lloc, el lector que s’ha posat en contacte amb mi diu que si tinc el valor d’afirmar això que no és cert, tindré el mateix valor de rectificar en el proper AMP. És evident que estic disposat a rectificar, però no és una qüestió de valor, sinó de lògica: si t’equivoques i t’avisen, rectifiques. El problema, doncs, no és tenir valor per rectificar, el problema és que darrere d’aquest desafiament hi ha una metàfora conceptual que fa entendre el periodisme, i per extensió la vida, com una guerra amb un camp de batalla d’on sortirà un heroi i un perdedor. Com que crec amb en Jesús Lizano que només sóc un mamífer, no em crec ni periodista ni cavaller errant, i com que de batalla tan sols m’interessa la farrapada de Laza, no tinc intenció ni tan sols de reduir l’enemic, perquè intentar-lo reduir voldria dir reconèixer-ne l’existència («qué enemigo de enemigos», que deia Jorge Manrique).

En un segon correu el lector diu que el gran error de l’article, i hi estic força d’acord, és el fet d’asseverar que no hi ha cap mitjà que hagi fet cap referència al tancament de TV3, i que hagués estat més rigorós dir que aquest succés “no hi va tenir gaire repercussió”. Si hi hagués trobat alguna referència, hagués estat més rigorós, sí, però com que no en vaig trobar cap, dir que no n'hi va tenir gaire hagués estat no pas erroni, sinó contradictori amb l’argumentació anterior. Per tant, si de cas l’error és no haver pres precaucions i haver fet una afirmació tan categòrica, quan potser n’hi havia prou a afirmar, certament, que “no he sabut trobar cap referència al tancament de TV3 a la premsa gallega...”. Però d’aquí a dir, com diu el lector, que aquesta mena de coses són les que fan perdre credibilitat a una publicació, és excessiu. Al final de tot de l’AMP diu ben clar que «[a] dirección da publicación non se fai responsable das opinións dos colaboradores», i ho faig servir per avisar que, si algú vol restar credibilitat, que me la tregui a mi i no pas a una publicació feta gràcies al voluntarisme i, doncs, resistent, com l’AMP. Ara bé, torno a la separació entre veritat i mentida que deia suara enllaçant amb el que diu Foucault (i Capra, evidentment) sobre la idea de veritat en la ciència a partir que sorgeixi la concepció mecanicista del món:

«[E]n ciertos momentos de los siglos XVI y XVII (y en inglaterra sobre todo) apareció una voluntat de saber que, anticipándose a sus contenidos actuales, dibujaba planes de objectos posibles, observables, medibles, clasificables; una voluntad de saber que imponía al sujeto conocedor (y de alguna manera antes de toda experiencia) una cierta posición, una cierta forma de mirar y una cierta función (ver más que leer, verificar más que comentar)[.]»

(Michael Foucault. El orden del discurso. Barcelona: Tusquets, 2010, p. 21)

És a dir, dades que es poden verificar i validar a banda, el que m’interessava comentar a “#TV3 #sensesenyal, també a Galícia” és «que la premsa catalana mai no ha correspost l’interès de Galícia incorporant notícies sobre aquest país» i que s’estan perdent els pocs ponts comunicatius que s’havien intentat bastir entre els dos països.

Posats a destapar mentides, aquest mateix lector podria advertir el Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia i al diari Galicia Hoxe de la falta de veracitat d’una informació publicada ahir (aquí i aquí). En un article sobre el tancament del quinzenari A Peneira, on tanta gent vam col•laborar (fins i tot econòmicament), sembla que elogiïn Guillermo Rodríguez, el fundador de la publicació, i arriben a afirmar que va ser ell qui «levou a publicación ás principais cidades galegas». Qualsevol persona ficada en el món del periodisme gallec sap que no va ser el fundador d’A Peneira qui la va dur a les principals ciutats gallegues, sinó que això fou possible gràcies a l’Antón Fernández, fundador precisament d’A Micro Pechado, qui va deixar-se milers d’hores perquè el que era una publicació que no sortia de la comarca d'O Condado arribés a tenir una qualitat, una extensió i una distribució impensables si hagués continuat sota la direcció d’aquest que ara es lamenta de la mala situació de la premsa gallega. La notícia, però, no diu res de la mala gestió de Gullermo Rodríguez, ni dels judicis per acomiadament improcedent que ha perdut davant dels seus treballadors, ni dels judicis als quals no es presenta per tots els mesos que els deu (també aquí), ni que encara no ha dit ni una paraula de tot el que ha passat als accionistes de la publicació.

És ben bé que enterrem la sardina, avui.