dimecres, 2 de març de 2011

Homenatge gastronòmic a l'Álvaro Cunqueiro

Enguany, a Galícia, a més de dedicar els dia de les Lletres Gallegues a Lois Pereiro (és nota que hi ha aires nous a la RAG...) és l’any Álvaro Cunqueiro: el 22 de desembre farà 100 anys que va néixer a Mondoñedo i ahir, 28 de febrer, va fer 30 anys que es va morir a Vigo. Com que, de vegades, els homenatges institucionals se’t poden posar pitjor que un sopar d’hamburgueseria, anar als que organitzen algunes entitats és com assistir a un enterrament de tercera i, d’altra banda, en Cunqueiro se l’ha de celebrar al voltant d’una taula, amb la B. i el P. vam pensar a aprofitar l’efemèride per dedicar-li, i dedicar-nos, una jornada gastronòmica.


Una recomanació al blog de Manuel Gago ens va donar la idea justa: vam encarregar una llamprea a la bordelesa al Mesón de Lázaro. Un dinar d’aquests, com diria en Cunqueiro, requereix un examen previ de consciència, i com que el vi sempre ajuda a fer net, vam demanar un godello de Valdeorras, del qual ell afirmaria que és com una mà amiga que se’t posa a l’espalla, i unes zamburinyes per anar fent boca.


Del nostre escriptor de Mondoñedo se’n poden llegir tantes coses en una taula que val més posar força vi a refrescar, però és evident que, per a un d’aquests dinarots, una lectura obligada són alguns fragments de La cocina cristiana de Occidente. I, per al nostre àpat frugal, res més just i necessari, tot i que no és dels millors capítols, que “El gran tema de la lamprea” (el separen massa poques pàgines de l’hilarant i superb “El pollo racional”...).


La llamprea que ens van preparar era finíssima, suau, la carn es desfeia a la boca, tant que, fins i tot la B. va arribar a dir que semblava foie-gras de Felanitx.


Si aquest plat duia al paladar records de gustos mallorquins, era evident que, sense deixar de ser a Galícia, calia posar-hi, per equilibrar, una pinzellada valenciana, i per això vam demanar unes canyes de crema de O Carballiño amb unes copetes de moscatell de Gandia.


Malgrat la finor del peix —diu que la digestió pot ser terrible si no està ben preparat—, la llamprea és un fòssil vivent i el pes dels segles es troba a l’estómac: acabes notant una pesantor estomacal atàvica però que té alhora la lleugeresa i la frescor de la bona companyia, de la prosa d’en Cunqueiro i d’aquests dinars que demanen un cafè de pota i un aiguardent per tancar-los com els seus llibres, amb l’esperit reconciliat amb el món i amb la certesa que la bellesa crida més bellesa. Com diu sempre el P. en acabat d’un dinar d’aquests, amb no-res passem...

2 comentaris:

Baraula ha dit...

Paté? Vaig dir paté? A Felanitx feim foie-gras! Cosa que eleva no només el deliciós gust de la vianda felanitxera, sinó també l'exquisidesa de la llamprea ;-)
Tot un gust, tota una sincronia i tot d'enyors de dinars que han de venir i hem de repetir sense encara haver-los paït mai.

coral ha dit...

Ah, l'immens i estimat Cunqueiro! Quin bon homenatge. L'àpat va venir gairebé tanta salivera com els seus llibres...

 
Esta web apoia á iniciativa dun dominio galego propio (.gal) en Internet Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons