La GCC, mesura de totes les coses

Encara avui tots arrosseguem l’amor trobadoresca i en aquesta part de món estimem així perquè aixà ho escrigué Guillem d’Aquitània. Encara bo que els que hem llegit els trobadors de Vigo podem anar de vins encara que l’altra estigui amb l’aigua al coll.

Encara avui, també, tots arrosseguem l’enyor de quan érem bons salvatges i ens agrada campar nus pels màrgens laberíntics, rebutgem les túniques de pell i dormim millor si és en una hamaca lligada entre dos arbres.

Així doncs, després d’haver-nos proveït de les coses de primera necessitat, com les suites de Bach, la Polaroid o l’ampolla de Martin Miller’s, no vam badar a buscar un lloc on tinguessin hamaques, i vam triar i remenar fins a topar amb la que més ens convenia.

Per no comprar-ne una en va, vam voler mesurar primer la distància que hi ha entre les dues alzines del jardí, però no ho vam fer amb cap mena de cinta mètrica, sinó que vam fer servir el tercer volum, corresponent a la sintaxi, de la Gramàtica del Català Contemporani, coneguda com a gececé o anomenada, per una colla de filòlegs cada dia més extensa, “mesura de totes les coses”.

Quan hom calcula la distància necessària per penjar una hamaca no ha de seguir una línia recta, sinó que ha de pensar a traçar, en el no-res interarbori, la paràbola corresponent a la panxa que ha de fer l’hamaca per poder-s’hi ajeure. Aquesta paràbola, al jardí de casa, fa quinze gececés, ço és, quinze capes al llarg i tretze talls per la part de sota, que és la part del llibre que fa el mateix que el llom però n’és la papada, per dir-ho a la bovina.

El següent pas fou tornar a ca l’esparter, que també ven hamaques, amb el tercer volum de la gececé sota el braç. L’esparter per una punta, i la seva filla per l’altra, ens la van estendre damunt del taulell i vam anar passant-hi tot el pes de la sintaxi fins que vam veure que, oh meravella, feia justament quinze gececés, com el no-res interarbori que ho va deixar de ser quan vam penjar-hi l’hamaca, que fou estrenada per la mateixa Gramàtica del Català Contemporani i on ara passem llargues estones pensant en les còpules, en les disfresses de l’Edith Sitwell o en el pas de l’holisme a l’ecologia profunda de què parla Fritjof Capra.