Fa un any vaig fer una escapada al far de Favàritx. El dia era molt gris i les onades batien amb força contra les roques i els penyals de llicorella.
En un lateral del far hi havia, escrita al mur, una declaració. Algú estimava algú. Potser allà va començar una història.
Un any després —dia amunt, dia avall— he tornat a passejar per Favàritx. El dia era molt més clar, però la pintada també s’havia aclarit.
No podem saber què ha passat durant tots aquests mesos, si només és que els amants no hi han tornat o si van decidir d’anar-se’n lluny per viure el seu amor en un continent desert. Sigui com sigui, potser perquè plou i la llenya ja crema a l’estufa, em vénen al cap aquells versos de les coples de Jorque Manrique i jo també em demano què se n’ha fet, de les flames...
Entrades
3 comentaris:
M'agrada tant llegir el que escrius... Les teves llavors han crescut molt; el J.A. diu que no sap quan s'han d'agafar, perquè els grelos estàn molt grans.Demà haureu d'apagar la salamandra perquè venen temperatures més altes. Petons
Tens raó! Fa dies que no l'hem tornada a engegar... A veure si als grelos d'aquí se'ls encomana alguna cosa i fan una estirada, que ja tocaria! Un petó!
As palabras, como a tinta, acaban sendo borradas pola auga, o vento e o tempo. E os sentimentos?... quizais tamén!! Nada é eterno, gracias a "Deus".
Publica un comentari a l'entrada