Si us plau per força

Tots devem recordar que, de petits, si demanàvem una cosa sense l’expressió de cortesia corresponent, el pare o la mare, o qui fos que ens duia de la mà, ens deia “—Com es demana?”. Tot seguit es feia un silenci i les cares somrients que vèiem en contrapicat no ens deixaven de mirar fins que no pronunciàvem el “si us plau” corresponent. Aleshores, ens donaven l’objecte demanat i hi solien afegir una rialla de complicitat. Si, a més del “si us plau”, ens descuidàvem de donar les gràcies, o ens feia vergonya, ens deien “—Què es diu?”, i de seguida enteníem que calia dir “gràcies”.

Si hom s’engresca a traduir un text en català cap a la llengua de Gloria Fuertes i es troba algun “com es demana?” o algun que “què és diu?”, tindrà dificultats per trobar-hi els equivalents castellans. Només cal que parem l’orella en un parell de situacions quotidianes per veure que el castellà no disposa d’aquestes expressions. Vegem-ne dues:

Situació 1: Entres en un restaurant disposat a deixar-t’hi els calés per ampliar els teus coneixements gastronòmics i, quan demanes si tenen taula et diuen “—En castellano”. Ras i curt. No hi afegeixen cap altre mot i, per l’entonació que hi posen, amb una pausa total al final, entens que s’ha acabat la frase. Has de deduir que t’estan demanant que els parlis en castellà. El primer que et passa pel cap, evidentment, és dir-li: “—Com es demana?”. Però, com que no t’entendria i no hi ha manera de trobar una traducció adient en la seva llengua, ho deixes estar i te’n vas a un restaurant on t’entenguin o bé, si t’agrada cuinar, te’n vas a casa, et fas un bon arròs de peix, obres un vi blanc i a la segona copa ni te’n recordes de l’endrúvit monolingüe.

Situació 2: Entres en una botiga, t’arriba el torn i comences a demanar els productes per omplir la senalla i la nevera. T’entenen però no t’atenen en català. No li dónes gaire importància mentre siguin educats i tinguin un somriure per a tu. El problema ve quan són més secs que una arengada i, en acabar de despatxar-te, agafen els diners i no et donen ni les gràcies. El nostre costum ens faria dir-li “—Què es diu?”. Com que ni saps com traduir-l’hi ni val la pena perdre-hi temps, t’acomiades amb un “fins aviat” i un bon somriure, on cal entendre el “fins aviat” com un “abraci’m!”, que diria el Capri (min. 3:33).

Podem fer per entendre que, per a un espanyol, ha de ser xocant arribar a una illa (o a parts de la península) que, de iure, és territori espanyol i trobar-se indígenes amb una cultura i una llengua diferents. Més encara quan aquest espanyol es devia pensar que aquí tot l’any era estiu i xerinola i ha hagut de començar a posar-se capes de roba i treballa deu hores al dia amb l’esperança de fotre el camp el proper cap de setmana llarg. Quan no es comparteixen codis de comportament és fàcil tenir xocs culturals, però en aquest país les coses es demanen si us plau (o per favor) i es donen les gràcies quan toca. Ells ens ho van ensenyar: allá donde fueres, haz lo que vieres; qui aquí no ho fa així, doncs, és un malagraït, un malcarat i un mal educat.